1.26.2008

The beach

Zhang Peng


No em deixis mai · Kazuo Ishiguro

Uns clons predestinats a ser utilitzats com a carnassa per a futurs transplantaments d'òrgans. Les nostres vides marcades pels destins dels educadors. La infància perduda. La felicitat sempre a tocar reverberant a l'horitzó inabastable.

1.16.2008

No quedava sucre per al cafè (2a part)


I només tinc les mans per fer una treva

Em vaig asseure fora a fumar un Camel,
i a ordenar els pensaments, i a respirar
amb lentitud d'adverbi, i vaig veure
Nàpols, i aquell somni breu de l'arròs
i la metàfora del pont de fusta:
la d'aquell pontet innocent que creua
el riu, que el banalitza, que raona
la seva utilitat amb grans conceptes,
la unió de ribes, el mestissatge,
la superació dels atavismes.
El pont malalt buidat per petits tèrmits:
petits actes quotidians que el neguen,
i el negaran a les aigües profundes
del riu que baixa. I el cony de l'arròs...
Tones... Tones d'arròs bullit m'ofeguen
i només tinc les mans per fer una treva
que ajorni el trist final. Tenia febre.
Nàpols era la febre dels viatges
familiars. Tots embotits en trenta
o trenta-cinc metres d'apartament,
envoltats de pudors i roba estesa,
crits i sorolls i dones amb faldilles.

1.11.2008

No quedava sucre per al cafè

Heus ací la primera part de la meva última anada del timbal

No quedava sucre per al cafè (1a part)


La música estrident del salvavides

Posem-nos mans a l'obra i avancem
en el relat precís dels fets a passos
lents i segurs; mai amb pressa, deixant-se
aconduir pels esdeveniments
que brosten sense voler del paper,
sense forçar res, amb la paciència
de l'artesà avesat als viaranys
recargolats de l'art de construir
paisatges nous amb l'única matèria
que l'aportada per la diminuta
vida de cada dia: per exemple,
que el meu telèfon sonà així, de sobte,
quan feia poc que havia donat d'alta
la nova línia i ningú sabia
com arribar telefònicament
fins a la meva veu. Vivia sol
com un mussol en una furgoneta
a la parcel·la vint-i-tres d'un càmping
de mala mort allunyat de tothom
i dels meus llibres, escrivint pamflets
sobre la fi del món i sobretot
sobre la fi del meu curt matrimoni,
tan curt que fins i tot m'avergonyia
del meu dolor; i bebia. Bebia
però tampoc gaire. Tot i els grans esforços
per excedir-me, mai no n'he sabut...
La qüestió, però, és que sonà
el nou aparell; que algú encertà
l'única combinació correcta
i omplí de música la meva trista
i miserable vida uns quants segons;
prou per tenir dubtes i certa por
a no trobar res a l'altre costat,
por a no tornar a sentir altra vegada
la música estrident del salvavides
acabat d'instal·lar. Vaig despenjar:
algú amb la meva veu, exactament
la meva veu, digué: "sou, pel que sembla,
el de la vint-i-tres però jo no em fio
mai de les aparences". Vaig penjar.

1.09.2008

Il Miglior Fabro

Ei, bon dia a tothom.
Aquest és el primer comentari del meu blog i, per tant, en aquest moment estic més pendent dels aspectes tècnics que d'omplir realment de contingut l'espai web. Però us prometo que això canviarà. De moment us deixo un link a una pagineta web que pretén englobar tota la meva producció web.
Un petonet
http://www.tinet.org/~webzel/ilmigliorfabro/