10.27.2010

Caní, de Giorgos Lanthimos

Una pel·lícula grega inquietant. Tota una família sotmesa a unes normes de comportament que en principi semblen incomprensibles i absurdes i que poc a poc anem identificant amb convencions i perversions de la nostra vida social: la mania de subvertir la semàntica amb desplaçaments i canvis de significat políticament correctes, l'estranya relació amb la sexualitat, les pors més atàviques i castrants, creences i conviccions estèrils, etc. Un escenari tan proper i prou diferent per sorprendre, neguitejar i mantenir una tensió narrativa que convida a la reflexió. I enmig de tot el percal, com no, la lluita individual per anar més enllà dels límits que imposa el paradigma social: la necessitat de rebel·lar-se i d'espatllar la foto.

10.13.2010

El príncep Satta

gravat de Jakuchu Ito

Si com el príncep Satta trobés una femella de tigre massa dèbil per poder alimentar els seus cadells, jo li oferiria el meu cos com a aliment. Amb aquest gest començaria una història, potser uns decennis més tard, potser uns quants mil·lenis després. Però algú començaria una història feta de lletres, de combinacions màgiques capaces d'alimentar les idees, d'estimular els sentits, de produir felicitat. Amb el meu gest no només alimentaria els tigres sinó que alimentaria el temps de futurs lectors, els faria sentir vius, completament conscients del seu ara i aquí. Els aproparia una miqueta més al que són: els faria ser una miqueta més.

10.03.2010

estilet mineral

M'agrada molt la textura del llapis sobre el paper. El soroll de la mina fregant el paper, ferint les seves fibres delicadíssimes: com una ruptura: com el so d'un cartell publicitari mig arrencat una tarda de vent, de mestral, amb uns núvols que amenacen tempesta; potser un diumenge a la tarda, capaltard, amb el sol a punt de pondre's, de desaparèixer. Molt diferent del so de les boles de la petanca o els cops secs de les bitlles un vespre d'estiu, quan el sol deixa de cremar i es refresca sota l'ombra d'un lledoner amb una gerra de cervesa glaçada i envoltat d'un grup d'amics treballat amb els anys, amb els que ja no cal començar la conversa parlant del temps ni de l'últim partit de futbol ni dels fills ni de tota la pesca.

L'estilet mineral trenca les fibres amb la suavitat del greix que s'escampa tacant la blancor del silenci amb les minúscules lletres d'una arquitectura màgica capaç de suggerir-ho tot amb una mica més d'una vintena de caràcters: de suggerir el que existeix, el que va existir i el que existirà: i sobretot de suggerir el que no existeix, el que mai no va existir i el que mai no existirà.

Aquest so, aquesta sensació indescriptible del llapis sobre el paper és el que m'empeny a escriure. La necessitat d'escoltar-lo, de sentir com puja fins a la punta del dits i des d'allí em recorre tota l'epidermis i em provoca salivera, descans i inquietud alhora, desig i unes ganes horribles de viure tantes vides com se'm permeti, tantes com sigui capaç d'escriure, o millor encara de transcriure. El so mineral del llapis fa que creixin els brins de la meva barba, que se m'encanudeixin els pèls del cap, que els ulls no se m'assequin i les parpelles funcionin ben lubrificades.