ilmigliorfabro

web 2.0 (publicada al Diari de Tarragona, 10 gener 2012)

2012-01-23T19:02:00.003+01:00

Hemos oído hablar incansablemente de la web 2.0. Todo, desde hace unos años, es la segunda versión del original. Los programas de televisión y radio se renombran y reinventan con el 2.0. Los libros se retitulan, reeditan o incluso nacen ya con la coletilla 2.0. Pasa un poco como con el famoso 3D: ahora los musicales son en 3D, los artículos son en 3D, la vida entera está en 3D. Como pasa siempre con estas coletillas, normalmente no son nada más que un recurso fácil para maquillar lo ya conocido y acaban por desvirtuar el significado original.

La web 2.0 supuso el paso de las páginas estáticas, que más o menos bien diseñadas y organizadas, no eran nada más que una especie de revista o de folleto informativo sobre la empresa, la asociación, etc; a una plataforma fácilmente actualizable por el autor y que permite la interactividad y la conexión con las redes sociales. En definitiva, se trata más de un espacio abierto, de un punto de encuentro entre gente con intereses comunes, entre clientes y empresa, que de un anuncio o un pamfleto. Es importante, pues, tener claro el concepto y no confundir la interactividad y la horizontalidad de las webs 2.0, con las simples virguerías técnicas, que si bien pueden ser muy espectaculares, no resultan ni útiles ni atractivas para el nuevo modelo de consumidor.

Hoy, cuando buscamos información o queremos comprar en la red, nos interesa saber quien genera los contenidos, qué opinan los clientes, los consumidores, y queremos poder enriquecer los proyectos con nuestra aportación, que se nos aclaren dudas y que se atiendan nuestras quejas. De ahí que muchos sitios web se hayan convertido en gestores de ofertas o en comparadores de tarifas y servicios. Se ha pasado del puro lenguaje persuasivo de la publicidad de los últimos tiempos, al busque, compare y si encuentra algo mejor: cómprelo. Y al cambiar el concepto también han cambiado las formas, el diseño. Ya no se trata de proyectar la imagen de la empresa concebida en un estudio de diseño gráfico lleno de postadolescentes con bigote y patillas, sino de hablar de los productos, compararlos, conocer a los ingenieros, comentar sus defectos, sugerir innovaciones y mantenernos informados sobre noticias relacionadas con el producto o sus utilidades. Es, de alguna forma, la democratización de la producción de los bienes de consumo y de su promoción.

Un ejemplo de este tipo de nueva mentalidad es la que provocó que varias marcas comerciales de la industria alimentaria retiraran la publicidad del programa La noria, después de cruzar lo que muchos espectadores entendieron como una linea roja de la ética periodística: Jordi González, el presentador, entrevistó, a cambio de 10.000 euros, a la madre de el cuco, un menor condenado por encubrir la desaparición y presunto asesinato de Marta del Castillo. Aunque como todo en el circo de la comunicación, no se sabe si todos estos “movimientos éticos” de las empresas anunciantes ayudan o perjudican a la ética periodística: el programa que emitió la entrevista tuvo casi dos millones de espectadores, pero el que le siguió, después de la difusión de la noticia sobre la retirada de los anunciantes, llegó casi a dos millones y medio de espectadores (casi el 20% de cuota de pantalla).

Más allá de la anécdota, cada vez es más patente el poder de los consumidores. Ahora ya sólo nos queda empezar a trasladar estos mecanismos a nuestro sistema democrático. Que los avances tecnológicos sirvan para controlar mejor los recursos y a los representantes públicos, para incidir en sus decisiones, corregir errores y hacer la vida más fácil a todos los ciudadanos.

Taxi

2012-01-02T11:18:00.005+01:00

El taxi feia olor de ranci. Com de merlot picat. I la tapisseria tenia una fina capa enganxosa i humida que no deixava que t'hi acomodessis gaire. En canvi, estava prou net i no tenia cap element que el personalitzés: ni un escapulari, ni un ninot penjant, ni un amulet indígena, ni un rosari, ni un "papá no corras". Res. Només el taximetre amb les xifres lluminoses de color verd augmentant amb parsimònia implacable.

El taxista, contra tot pronòstic, callat i discret. Ben pentinat i ben vestit. Amb les ungles retallades. La ràdio, o no existia o no emetia o no estava engegada. Vaig imaginar-me que sonava la missa de batalla de Joan Cererols, que tenia vint-i-cinc anys i que anava en taxi a l'aeroport de Barcelona disposat a volar a qualsevol lloc. Només funcionava un altaveu i cruixia. Espetegava i se saltava alguna nota. Semblava un disc de vinil. Tenia ganes d'escriure que el taxi deixava de fer aquella olor i que començava a sentir l'olor de fusta seca, de roure escalfat pel sol, de pebre i nou moscada i que desapareixia la capa fina enganxosa de la tapisseria i que ara era de pell de vaca i que la missa de batalla continuava sonant a trompicons.

Micrófonos abiertos (publicat al Diari de Tarragona el dilluns 19 de desembre)

2011-12-20T11:17:00.002+01:00

Muy de vez en cuando, los micrófonos abiertos antes de tiempo, o no cerrados a tiempo, son un resquicio de luz que deja entrever un poco de verdad y de color en los grises salones de la política y de la administración de nuestros destinos. Esta vez, los pillados han sido Nicolas Sarkozy y Barack Obama, a propósito del presidente israelí, Benjamin Netanyahu: Barack Obama echaba en cara a Sarkozy el apoyo francés al reconocimiento palestino en la UNESCO y el presidente francés confesaba no tragar a Netanyahu: “Es un mentiroso. No puedo ni verlo”; a lo que Obama añadía que él tenía que soportarlo a diario, dejando patente el suplicio que suponía su trato.

Otro desliz reciente ha sido el de la juez Ángela Murillo, que juzgaba al ex-jefe militar de ETA, Francisco Javier García Gaztelu “Txapote”, y a otros tres etarras, por el asesinato, en 2001, de José Javier Múgica, cuando era concejal de UPN en Leiza. La magistrada, después de escuchar la declaración de la viuda de Múgica, ante la actitud imperturbable y cínica de los etarras, no pudo evitar comentar: “pobre mujer... y encima se ríen, esos cabrones”. En este caso, además del descuido y de la obligación de repetir el juicio, está la eterna necesidad que muchos tenemos de comentar lo que nos sucede con el de la lado. Seguramente, si la juez no se hubiese dirigido a su compañero para dejar constancia de la miseria moral de los etarras, ahora tendría una úlcera en el estómago.

Sin duda, estos episodios son completamente indeseables para sus protagonistas; pero a nosotros, los súbditos, nos ayudan a descubrir que bajo la dura coraza comunicativa de nuestros políticos hay una persona de carne y hueso, con sus debilidades y con capacidad de aburrirse incluso de él mismo: como el ex-presidente del gobierno español, José María Aznar, que después de pronunciar un discurso soporífero y sin ninguna aportación relevante sobre la Unión Europea, afirmó “sotto voce”: “vaya coñazo que les he soltado”; o como el ahora flamante presidente del gobierno, Mariano Rajoy, que, ante la perspectiva de tener que asistir al desfile militar del 12 de octubre, comentó: “mañana tengo el peñazo del desfile”. Parece que esto del poder aburre bastante.

Sólo unos cuantos elegidos ―o no elegidos― pueden permitirse el lujo de soltar la lengua a micrófono abierto, como Su Majestad el Rey de España, que mandó callar al presidente venezolano Hugo Chávez, el famoso “por qué no te callas?”. Lástima que no hubiese mantenido tan a raya a su yerno Don Iñaki.

Absoluta mayoría (publicat al Diari de Tarragona, 25-XI-2010)

2011-12-08T07:57:00.001+01:00

Ya tenemos nuevo presidente. Mariano Rajoy ha obtenido la mayoría absoluta más abrumadora de su partido —superando incluso los excelentes resultados de José María Aznar en el año 2000. Y ha conseguido el apoyo mayoritario de los españoles a pesar de no decir cómo nos va a sacar de la crisis económica y a pesar de no negar lo que todos sabemos: que las únicas recetas para salir de esta crisis nos las marcarán Alemania y Francia, y que no son otras que la desaceleración de la inversión pública, el recorte en las prestaciones sociales y la simplificación de la administración. Está más o menos claro, pues, que los españoles avalan el golpe de estado de los mercados y de los dos principales socios europeos, que han decidido que Europa ya no puede seguir con un mercado único, una moneda única y una única crisis; y con 17 estados (los que tienen el euro como moneda) con distintas políticas económicas, con distintos criterios de endeudamiento, con capacidad para falsear cifras oficiales, o para vivir como ricos a costa de los todavía más ricos.

El problema de esta crisis es que no está sirviendo para lo que de verdad sirven las crisis: para tocar fondo, darse cuenta de lo que no ha ido bien y, después de una profunda reflexión, seguir adelante con el paso cambiado, o buscar un camino alternativo, o un atajo, o construir un camino completamente nuevo. Esta crisis no parece ser nada más que un agotamiento de un modelo de crecimiento constante que necesita una pausa para resituar a cada uno en su sitio. Y a nosotros, los ciudadanos de a pie, los que nos ganamos la vida trabajando, nos toca volver a trabajar para sobrevivir y poco más; y nos toca repartir los exiguos beneficios de nuestro esfuerzo para que unos pocos puedan seguir nadando en la abundancia.

Al menos, en España, hemos podido elegir a Mariano Rajoy y no nos ha pasado como en Italia, donde han puesto a gobernar a un lobo con piel de cordero: Mario Monti: ni más ni menos que un exconsejero internacional de Goldman Sachs, en activo cuando Goldman Sachs se dedicaba a ocultar las cifras del déficit griego, cuando Goldman Sachs se dedicaba a invertir en basura financiera,... Pues esto, para evitar que las ovejas se den cuenta que no hay pastor, nada mejor que fichar a un lobo disfrazado de ovejita. Así las ovejas se sienten seguras en su ignorancia y los lobos pueden seguir zampándose cordero sin el riesgo de que las ovejas aprendan a hacer las cosas de otra manera y algún “ferranadrià” acabe inventando el carpaccio de lobo.

Ahora sólo nos cabe esperar que en el estrecho margen de maniobra que le queda a la política, Mariano Rajoy no lo haga muy muy mal y sea capaz de cumplir con los requerimientos de sus jefes sin condenarnos a todos a una precariedad tan absoluta como su absoluta mayoría.

Nuestra mejor cara (publicat al Diari de Tarragona)

2011-12-03T10:21:00.001+01:00

Es bien sabido y bien estudiado el papel determinante de las redes sociales en la vertebración de los movimientos que han conseguido acabar con algunas dictaduras en los países árabes. Me refiero básicamente a Túnez y Egipto. También juegan un papel de desbloqueo informativo en países donde la transparencia es un lujo impagable, como en China. Y, como no, ayudan a perfeccionar nuestras democracias, creando redes alrededor de intereses concretos, facilitando la proximidad con nuestros políticos y enriqueciendo el debate y la eficiencia en la convocatoria de actos políticos o cívicos.

Facebook y Twitter y las otras, también ayudan a crear empresa. Especialmente a crear imagen y “filosofía” de empresa. A comunicar con nuestros clientes, ofertarles productos, mantenerlos al día sobre las novedades, escuchar sus quejas y sugerencias y atender sus peticiones. Y, evidentemente, Facebook, Twitter y el resto abren un mercado mundial a cualquier tipo de producto.

Otra de sus utilidades, quizás la que altera más el sistema nervioso del intelectual aferrado a las orejas de su butaca, es proyectarnos socialmente, contactar con gente que ya habíamos perdido, conocer a “amigos” de nuestros contactos que nos seducen con sus intervenciones, chatear con alguien que acaba de hacer un comentario que compartimos, o simplemente pedir información sobre un próximo viaje. Todo esto no es muy distinto a lo que hacemos cuando vamos al café de la plaza del pueblo, pero con la diferencia que aquí el pueblo es el mundo y que el café está bien hecho.

Claro que, como en todos los cafés de todos los pueblos del mundo, también hay quien en lugar del diálogo busca el monólogo, quien se dedica a boicotear conversaciones, quien se va de la bola con comentarios que no vienen a cuento, o el que no dice nada y sólo escucha por el placer de curiosear, de aprender o de divertirse. También está el que, antes de salir de casa, para dirigirse al café se viste o se disfraza, se maquilla y peina y esconde la barriga mientras anda: como en el perfil del Facebook, donde todos mostramos nuestra mejor cara y nuestros mejores logros.

Como en todo lo revolucionario de verdad: nada completamente nuevo, pero sí algo profundamente distinto, capaz de conectar muchos nódulos aislados y de abrir nuevos caminos y horizontes. Las redes sociales son un instrumento que cambiará muchas más cosas de las que ya están cambiando y seguro que, con el paso del tiempo, Facebook y Twitter y las otras, nos parecerán plataformas dignas de un anticuario, como los videojuegos de los años 80 o los ordenadores de más de 15 años.

Financiación en masa (publicat al Diari de Tarragona 14-10-2011)

2011-10-17T07:11:00.000+02:00

Durante los años de bonanza económica para los trabajadores y pequeños empresarios —ahora sólo lo son para el sector financiero y los especuladores—, las políticas culturales de muchos ayuntamientos y administraciones públicas en general consistían básicamente en abastecer de subvenciones a las entidades y asociaciones culturales, cívicas o sociales; a parte, claro está, del dispendio de las fiestas mayores: siempre dirigido a satisfacer a todos los públicos y a superar la juerga del año anterior.

Este tipo de política a corto plazo, dirigido sólo a volver a ganar las próximas elecciones municipales, ha comportado (con las actuales restricciones del presupuesto) la desaparición, prácticamente total, de la pequeña industria cultural y ha ahuecado la capacidad de movilización y de actuación de las asociaciones culturales. Y es que, una vez recortadas las partidas con más gasto —sanidad y educación—, la cultura aparece —o deberíamos decir: reaparece— como el elemento más frágil y prescindible; y, como casi siempre, eso comporta la evaporación de proyectos que nunca habían sido nada más que humo, pero también el fin de proyectos sólidos, serios y de largo recorrido que sufrirán la asfixia de la repentina obsesión por frenar el déficit.

Ante este panorama, podemos y debemos clamar al cielo —o a donde sea— y lamentar la ceguera de los políticos que, para salvar sus reinos de taifa, no se les ocurre nada más que quitarse una mísera paga extra, pero sin renunciar a seguir con las multiplicidades administrativas o con pensiones y privilegios que sólo gozan ellos y no el resto de mortales. Pero a parte de ese clamor necesario, también podemos cobijarnos al abrigo de nuevas formas de activismo cultural, como el crowdfunding (o financiación en masa): Se trata de ayudar a financiar todo tipo de proyectos con microaportaciones que permitan su realización y al mismo tiempo nos permitan gozar de su consumo posterior.

Una de las mejores plataformas de crowdfunding que existe en nuestro país es Verkami (www.verkami.com). Desde ahí podemos financiar proyectos de lo más variado: un futuro documental sobre Arcadi Oliveres, con aportaciones desde los 5 hasta los 300 euros (estas últimas, con derecho a recibir un reconocimiento en los títulos de crédito del documental, un DVD, un libro del señor Oliveres, una invitación a la fiesta de final de rodaje, una entrevista en los extras del documental y la posibilidad de asistir al rodaje durante un día entero); o también podemos financiar el tercer disco de Los Madison; o el próximo espectáculo de las Carmelas (Texere); o la tercera muestra de arte sonoro (Vinfonies 2011) que tendrá lugar en Vilafranca del Penedès; o ayudar a Marc Freixas a editar su próximo libro de poemas; y un largo, larguísimo etcétera de proyectos culturales que esperan poder hacerse realidad a través de esas pequeñas aportaciones económicas.

Así es como la cultura se defiende de la barbarie, con imaginación y creatividad. Ahora sólo falta fomentar el consumo cultural de nuestras élites dirigentes y esperar de ellos mucho más compromiso, muchísima más honradez y bastante menos cara dura. Mientras, seguiremos creando y clamando al cielo o a donde sea.

Avergonzado de ser profesor (article publicat al Diari de Tarragona l'1-10-11)

2011-10-03T18:21:00.002+02:00

Ser profesor en este país da vergüenza. Es un timo para aquellos que hacen bien su trabajo, un timo a las familias y un timo a los futuros ciudadanos. Para ser profesor en este país, uno estudia lo que le da la gana en la universidad y después tiene que estudiar un postgrado que le capacite como docente (antes le llamaban CAP): pues es un timo, le llamen como le llamen. Los docentes del CAP no saben nada sobre la enseñanza en secundaria y, si saben algo, lo guardan celosamente. Nadie, después de hacer el CAP, sale más capacitado que antes de hacerlo. Nadie. Pueden preguntar a los que lo pasan. Nadie.

Después de aprobar una carrera universitaria y de estudiar un postgrado inútil, tienen que apuntarse a unas listas de sustituciones y, en función de unos parámetros casi mágicos que controla un “programa informático”, con la ayudita de la varita mágica de algún funcionario con ganas de jugar al “dónde está la bolita”, te vas a un instituto que no conoces de nada, donde no conoces a nadie y, al cabo de media horita, te meten en una clase que no has podido preparar, de la que no sabes nada y donde no conoces tampoco a nadie. A veces no sabes ni la materia que vas a impartir.

Pero no hay que preocuparse, que no cunda el pánico, da igual como hagas tu trabajo. A nadie le importa lo más mínimo. Nadie. Repito, nadie, va a entrar en tu clase para decirte si lo haces bien o mal. A nadie le importa si la dirección está satisfecha con tu trabajo, si los alumnos aprenden y muestran interés por la materia, si los padres se sienten apoyados. Da igual. Cuando acabas la sustitución vuelves a ser un numerito y así te pasas el curso. Pero no todo el curso, porque cuando se acercan las vacaciones de navidad, o las de semana santa, o las magníficas vacaciones de verano, el funcionario o funcionaria a quien sustituyes de repente se recuperará y volverá a estar al cien por cien para dar cuatro clases e irse a esquiar a Baqueira o de safari a Tanzania.

Si un año, por casualidad, has conseguido trabajar los seis últimos meses de curso, puedes cobrar el mes de julio, pero a cambio debes presentarte a oposiciones. Allí te tratarán como a un desgraciado que osa aspirar al Olimpo de los dioses. Te preguntarán sobre un temario absurdo y deberás volver a explicar lo ya te explicaron en bachillerato y en la universidad. Deberás presentar una programación didáctica y defenderla ante el tribunal. Y si tienes suerte, puede que te aprueben, e incluso que te pongan un notable. Pero eso tampoco sirve de nada. De nada. Resulta que lo más valioso, una vez superada la prueba, es el tiempo que llevas trabajado; no la calidad de tu trabajo, sino el tiempo cotizado en la seguridad social. Pero tampoco vale el tiempo trabajado en empresas privadas o como autónomo. No. Sólo el tiempo que has estado ocupando un espacio con tu trasero en una silla de un instituto público.

Si por casualidad apruebas, ya está. Lo has conseguido. Ya puedes seguir yendo a trabajar o a no trabajar. A nadie le va a importar lo más mínimo. Sólo tienes que cumplir unos requisitos facilísimos: si no vas a trabajar pide la baja (y acuérdate de volverte a dar de alta cuando se acerque la navidad, la pascua y el verano), no toques a ningún alumno (aunque esté a punto de inmolarse), intenta que ningún padre o madre te denuncie. Con esto es suficiente. Y si no apruebas las oposiciones, no te deprimas. Seguirá sin importarle a nadie como hagas tu trabajo, pero deberás estar pendiente, todos los lunes, miércoles y viernes del numerito que el “programa informático” decida que tiene trabajo. Eso sí, no podrás quejarte ni hacer ninguna consulta. Porque nadie, nadie, contestará a tus preguntas en las direcciones de correo que se supone que están a disposición del personal docente. Tampoco nadie te atenderá al teléfono y, si gozas de tiempo libre y de muy poca dignidad, y te desplazas hasta el Departamento de Personal, de 12 a 14 horas, sólo de 12 a 14 horas, podrás hacer un poquito de cola y entrar en un despacho con un montón de señores y señoras sorprendidos de tu osadía que te responderán que tus problemas son fruto del sistema informático, o de los de arriba, o de que tu te olvidaste marcar una crucecita en la opción correspondiente, esa semana de febrero que salió en el DOGC que los profesores sustitutos de secundaria podían activar la opción de no se sabe qué. Lo dicho, una vergüenza.

Jordi Barberà Argilaga

Diseñador gráfico y editor

Bla bla bla (Diari Tarragona, 16 de setembre)

2011-09-18T11:12:00.000+02:00

Otra vez. La pesadísima cantinela del castellano en Cataluña y los derechos de las familias a que sus hijos estudien en la lengua que les dé la gana. La cancioncilla de las multas lingüísticas y de la persecución de los castellanohablantes. Y bla bla bla.

Son las siete menos cuarto de la mañana y saco a pasear a los perros. Me encuentro a dos vecinos, los dos hablan castellano. Con uno sigo hablando catalán y él sigue haciéndolo en castellano; y con el otro (que ya tiene más de setenta años) hablo siempre en castellano. Me preparo el desayuno y sólo un tarro de mermelada, que finalmente no utilizo, está etiquetado en catalán (es una marca blanca del supermercado Esclat). El resto: el café, galletas, tostadas, cereales, yogur, todo en castellano.

Son las siete y media, preparo los biberones de mis dos hijos: todo en castellano (el agua, la leche, los cereales). Sintonizo distintos canales de televisión: sólo tres emiten en catalán. Termino, apago y salgo de casa. Mientras espero la llegada del autobús, tomo un café: la camarera habla castellano, el nombre del bar está en castellano, todos los carteles, pizarras, cartas, menús e indicadores del bar están en castellano (al lado de la cafetera hay dos carteles en catalán que reservan el derecho de admisión, no permiten vender bebidas alcohólicas a menores y recuerdan que existen hojas de reclamaciones). La televisión sintonizada en el bar también emite en castellano, los periódicos que compran también están escritos en castellano. Subo al autobús: el conductor habla castellano. Entro en un quiosco y prácticamente todos los periódicos y revistas y libros están en castellano. La dependienta, en buen castellano, me da los buenos días y me advierte que la versión de La Vanguardia que estoy a punto de comprar está en catalán: le digo que ya lo sé, que la prefiero en catalán y le agradezco la preocupación.

Hoy tengo que hacer unas cuantas gestiones laborales: en el Servei d'Ocupació de la Generalitat (antes Oficina de Treball de la Generalitat, y antes Instituto Nacional de Empleo; demasiados collares para tan poco perro) me atienden en castellano y me dan los impresos en bilingüe; en la Seguridad Social me atienden en catalán pero los impresos que necesito no están disponibles en catalán: se han agotado (aunque parece mentira, ya que nadie, absolutamente nadie entre la gente que conversa mientras espera su turno, lo hace en catalán). Terminadas las gestiones, llevo a uno de mis hijos a vacunar y la pediatra habla castellano. Compro paracetamol y todas las instrucciones están en castellano, aunque en la farmacia me atienden en catalán. Y bla bla bla.

Cualquier persona con un espíritu mínimamente científico puede hacer el experimento: sólo hace falta comprarse una libretita e ir anotando en que lengua habla la gente con la que se cruza a diario, anotar cuantas personas se le dirigen en catalán y cuántas lo hacen en castellano, cuántas cambian de una lengua a otra cuando uno no lo hace, anotar con cuantos escritos se enfrenta a diario en catalán y en castellano, cuantas películas ve en catalán y cuántas en castellano, a cuantos videojuegos en catalán y en castellano juegan sus hijos, etc, etc. Hagan el experimento, por favor.

Y entonces explíquenme dónde está el problema en que los niños y las niñas estudien sus materias en catalán y en que, como buenos españoles, aprendan dos de las lenguas más habladas en España, a un nivel de competencia igual al que tienen los niños y las niñas en los territorios monolingües de España. Explíquenme dónde está el problema si en el ámbito escolar la lengua más utilizada es el catalán (que no la única, ya que muchos profesores vehículan las clases en castellano; y en algunos institutos incluso son mayoría los que así lo hacen).

Y entonces, cuando todo este bla bla bla se agote, nos podremos centrar en lo que no funciona de verdad: por qué los presupuestos de educación son tan raquíticos, por qué los profesores están tan poco preparados, por qué el sistema educativo no premia y promociona al personal más eficiente, por qué los alumnos no tienen una buena competencia lectora y escrita ni en catalán ni en castellano, por qué nadie aprende inglés a pesar de estudiarlo año tras año; y tantas, tantas cosas que deberían funcionar para poder construir un país con ciudadanos bien educados.

Nomenaments vergonyosos

2011-09-12T15:40:00.000+02:00

Avui, per enèssima vegada des que estic a les llistes d'ensenyament, educació o com es digui el ditxós departament que només sap canviar de nom; avui, deia, també hi ha hagut nomenaments. I altra vegada m'han passat al davant. Al departament, després de fer la cua de rigor i d'enfrontar-se a les mirades de tots els funcionaris que guaiten de reüll la cara de desconcert que fem els que entrem en aquella sala i no sabem a qui ens hem de dirigir, no m'han tornat a dir que la culpa és del programa informàtic que adjudica les places i prou. Avui, he anat a buscar directament la persona que fa els nomenaments de secundària i m'han dit que resulta que la plaça que hi havia vacant era de l'aula d'acollida i que jo no tenia marcada la casella de l'aula d'acollida. Ves per on. Jo, que he treballat en més de 20 instituts en 6 anys, que he fet classes a tots els nivells de secundària. Jo, que he estat a les aules d'acollida més selectes del país, que he fet classes de català, de castellà, de teatre, de socials, d'educació ètico-cívica, de ciutadania. Jo, que he tingut els horaris més inversemblants (el curs passat feia mitja jornada de dia i mitja de nit, entrava a les 8 del matí i sortia a les 10 de la nit tres dies a la setmana). Jo, que m'he presentat i he aprovat amb notable totes les oposicions a les que m'he presentat. Jo, que he fet tot el que se m'ha manat, que he anat on ha convingut durant 6 anys, ara resulta que no tinc activada la caselleta de l'aula d'acollida i em perdo treballar a Reus durant tot el curs i algú amb 7000 números d'ordre més que jo: PREMI!

I fa una setmana, el premi va tocar a un altre perquè ell preferia el tarragonès i jo el baix camp, i resulta que la plaça era al tarragonès i van tenir el detall de donar-li la plaça a l'altre, tot i que jo estic disposat a anar on calgui i estic situat uns quants milers de números més amunt. I resulta que la funcionària inútil de torn que cobra per atendre els qui volem adreçar-nos a la Delegada Territorial, no vol concedir-me el beneplàcit de tenir una entrevista amb la Delegada Territorial perquè no em dóna la gana de dir-li de què vull parlar amb la delegada; i a sobre amb la prepotència de qui sap que ningú no la podrà fotre fora del curro ni amb aigua calenta, s'apunta el meu nom complet, el meu telèfon i el meu dni però es nega a donar-me el seu nom complet perquè jo no pugui fer una reclamació i deixar constància de la seva ineficiència laboral.

I tot això, perquè tinc la sort de poder agafar el cotxe de Cambrils i plantar-me a Tarragona tants matins com calgui i fer la cua que calgui i deixar-me trepitjar tan com calgui, perquè si no, encara espero que algú em contesti els correus a l'adreça de consultes que diuen que hi ha disponible, o que algú es digni a atendre'm per telèfon.

Una vergonya. A això, a aquest tracte abusiu, a aquest despropòsit, se l'anomena assetjament laboral. I és especialment greu quan un pot demostrar la seva competència laboral. Només cal preguntar als equips directius dels centres on he estat destinat. És per això que he decidit denunciar el departament per assetjament i fer-ho també davant del Síndic de Greuges de Catalunya (identificador de la denúncia: 25168). L'educació, l'ensenyament o com li volgueu dir, d'aquest país es mereix uns bons professionals, competents, entregats a la seva feina, i no un ramat de bens que fan anar amunt i avall en funció del vent que un funcionari en cap decideix que ha de bufar o deixar de fer-ho.

El mejor de los mundos (publicat al Diari de Tarragona dv, 2-9-11)

2011-09-10T18:52:00.003+02:00

Vivo, vivimos, en el mejor de los mundos posibles. Lo descubrí de repente, como una iluminación, en la primavera de 1996 —precisamente el año internacional para la erradicación de la pobreza—, poco después de tomar tierra en Londres y vagar sin rumbo durante un par de días en una naufragio planificado. Arribé mucho más allá de la zona 5, en la periferia: unos inmensos campos de entreno de rugbi que a finales de primavera se convertían en un campo de refugiados: treinta y seis literas, setenta y dos personas en seis o siete tiendas de campaña gigantes a un precio simbólico que nadie te obligaba a pagar.

La gente entraba y salía, bebía y comía a todas horas. Me senté a esperar y observé como salían punkies italianos, con las crestas impecables, de esos black cabs (los taxis característicos de Londres, y los más caros de la ciudad), que los acercaban a las puertas del camping benéfico; observé también como dos estudiantes de biología flamencos, becados por su universidad y su municipio para contemplar el espectáculo botánico del florecimiento de una flor maloliente que sólo duraba 24 horas, se emborrachaban de whisky y acababan comprando las fotos del acontecimiento a un periodista local para poder justificar el viaje y el dinero invertido en su aventura.

Allí conocí a Thomas. Un pelirrojo de más de 100 quilos que había huido de su país, Suiza, cansado de no conseguir que lo dejaran vivir en la calle, sin domicilio fijo y sin recibir ninguna ayuda oficial o de su familia. Él sólo quería vagar por las calles, dormir en el suelo público y alimentarse de las circunstancias cambiantes de cada día. Y por qué dormía en un camping del extrarradio londinense si lo que quería era vagar por las calles sin domicilio fijo? Pues porque en primavera el camping se llenaba de jóvenes de todo el mundo con ganas de conocer a un pelirrojo suizo de más de 100 quilos harto de no poder vivir sin domicilio fijo. “Se puede renunciar a todo menos a estas francesas vegetarianas”, me confesó Thomas, señalando con la cabeza a un grupo de seis o siete chicas que bebían cerveza y reían en una mesa cercana.

Y es que nosotros, europeos con pasaporte europeo, nos quejamos incluso de vivir en el mejor de los mundos posibles. Un mundo dónde entre todos hemos acordado no dejarnos vagar por las calles, no dejarnos morir de inanición, curarnos y educarnos (incluso cuando no queramos ser curados o educados). Nos quejamos de viajar siempre con billete de vuelta, de ver la miseria a través de una cámara de vídeo. Y a veces sentimos la tentación de abandonarnos a la cruel naturaleza, de volver a ser esa cebra asustada que pace en la sabana, temerosa de cualquier ruido entre la vegetación próxima. Pero cuando el león se acerca siempre tenemos la certeza de que alguien saldrá de entre la maleza y le disparará una bala entre ceja y ceja.

Quizá ahora, en plena crisis económica, sea un buen momento para alegrarnos de vivir en el mejor de los mundos posibles y hacer un balance honesto. Y empezar a tener claro qué es lo irrenunciable y a qué deberemos renunciar para vivir de verdad en el mejor de los mundos posibles y no en el mejor de los continentes posibles.

Jordi Barberà Argilaga

http://facebook.com/jbarberaargilaga

jordibarbera@zeldisseny.com

Más recortes (publicat al Diari de Tarragona, divendres 19 d'agost)

2011-09-02T10:24:00.001+02:00

Un decenio, doce, quince años: y una nueva crisis. Esta vez financiera. Esta vez parece que por culpa de la especulación de los mercados financieros, que se dedicaron a empaquetar deuda: manzanas podridas bajo un celofán estrellado (el truco más viejo del mundo, el truco más viejo de la publicidad, el truco más viejo de los estafadores). Pero los viejos trucos siempre funcionan —la única premisa es no abusar de ellos, de ahí el carácter cíclico de la economía—; se trata de jugar con los instintos más bajos del ser humano: con su codicia, su vanidad, sus inseguridades: yo te dejo dinero y tu te lo gastas; cuando se te acabe yo te dejaré más; y cuando ya no te acuerdes de lo que cuesta ganarlo, cierro el grifo, me quedo con todo lo que has comprado con mi dinero y me sigues debiendo todo el dinero que te dejé. Y si por el camino algo no me sale como esperaba, o no me sale a cuenta el negocio, rompo la baraja y a tomar viento. Así de simple. Así de fácil.

Y al tiempo que todos jugábamos al Monopoly, la administración se hinchaba con las plusvalías de tanta prosperidad: se construían polideportivos parecidos en pueblecitos cercanos, piscinas y gimnasios municipales, jacuzzis para el bienestar de sus 150 habitantes, teatros para poder ver las mismas obras que ya se programaban a quince kilómetros sin necesidad de salir del pueblo, facultades con centenares de catedráticos y profesores para decenas de alumnos (la universidad da para unos cuantos artículos); ayuntamientos de menos de 250 habitantes con alcaldes a sueldo, miles de concejales, consejeros comarcales, presidentes de consejo, diputados y presidentes de diputación —ya me disculparán que no abuse de las mayúsculas—, delegados territoriales de la Generalitat, diputados y consejeros autonómicos, presidentes de gobierno, de parlamentos y de senados, delegaciones del gobierno central, diputados y senadores del Gobierno de España, parlamentarios europeos —todos con sus sueldazos, sus cohortes, sus carros, sus soldados, sus dietas, sus reuniones, sus desplazamientos, sus teléfonos, ordenadores, twitters, facebooks, secretarios, gabinetes de comunicación, sus vergonzosas pensiones—; cargos de confianza (algunos sin formación ni experiencia en sus cargos), funcionarios y profesores y maestros —escogidos con criterios del siglo XIX, ante tribunales arbitrarios, sin derecho a recibir una explicación sobre el aprobado o el suspenso.

Y policías, sí. Eso sí. Muchos policías y muchas cárceles. Para garantizar nuestra seguridad, la de nuestros políticos, la de nuestro sistema financiero —entretanto, el Paseo de Gracia se llena de señores Núñez y Millet y Prenafeta y Muñoz, paseando su impunidad. Policías que aplaquen el golpe, la caída; hasta que dentro de un par de años o un lustro todo vuelva a su sitio y volvamos a sonreír y empecemos de nuevo a amasar el sueño de ser todos ricos y propietarios, sin distinción de clase social ni de raza ni de nada. Y un decenio más tarde, otra vez la soga en el cuello. Las escuelas de negocios (esas que encumbran a nuestro país a las más altas esferas de la inteligencia económica) ya habrán inventado o justificado una nueva manera de estafarnos a todos y, cuando todo vuelva a estallar, los periódicos volverán a llenarse durante años con los pormenores de la estafa. Y saldrán por la tele los mismísimos estafadores explicando, como si la cosa no fuera con ellos, como las moscas acudían al panal de rica miel y como morían asfixiadas por la gula y la lujuria de ese festín programado y pensado por ellos mismos. Y se divertirán de nuevo con sus hipótesis y predicciones. Como si contemplaran un espectáculo pirotécnico.

Quizá sí que podríamos empezar a recortar. Podríamos empezar por cerrar las escuelas de negocios que servían para adoctrinar a los especuladores y empaquetadores de manzanas putrefactas. O por aglutinar ayuntamientos hasta gestionar un número de habitantes suficientes para disponer de unos determinados servicios regulados por ley; y, en consecuencia, acabar con las administraciones supramunicipales y demás reinos de taifas. O por vaciar los ministerios que tienen traspasadas las competencias a las autonomías, o los que las tienen traspasadas, de facto, al gobierno europeo. O por agrupar a todas las universidades públicas catalanas bajo una misma marca; racionalizando y descentralizando, claro. O por clausurar las líneas de AVE llenas de polvo y los aeropuertos fantasma; y encerrar, de paso, a los que los mandaron construir.

Podríamos empezar por muchos sitios, pero sólo a ellos se les ocurriría empezar por nuestra educación, por nuestra cultura y por nuestra salud.

Se vende hielo frío (publicat al Diari de Tarragona, 05-08-11)

2011-08-06T18:14:00.001+02:00

A estas alturas de desarrollo de la sociedad capitalista, sobra explicar otra vez la importancia de la publicidad para dar a conocer un producto y, especialmente, para construir una marca, un concepto que acabe traduciéndose en un deseo, en una necesidad imperiosa, en un acto de consumo.

También está de más constatar el coste millonario (en euros!) de buena parte de los proyectos públicos y privados: la construcción de una piscina o un polideportivo, de autopistas, puentes y aeropuertos (a veces sin aviones), trenes de alta velocidad (a veces sin pasajeros con prisa), calles y urbanizaciones, ciudades enteras y un largo, larguísimo etcétera.

Lo que sí es preciso evidenciar es como, una vez invertidos esos miles de euros en campañas publicitarias, webs, anuncios en prensa, dípticos, trípticos, flyers, tarjetas y tarjetones, paseos, calles y ciudades, autopistas, aeropuertos, trenes y catenarias, parques y jardines, pistas de esquí y complejos industriales, a muchos se les olvida tener el detalle de contratar a un mísero filólogo, o incluso a un aprendiz de ello, para no cometer faltas de ortografía, para no construir frases incorrectas o, peor aún, incomprensibles o, peor aún, confusas.

Porque una cosa es que una persona con más o menos formación académica e inquietud cultural, empujada por las circunstancias, decida emprender una nueva empresa y, ante la desolación, se dedique a redactar carteles, muchas veces manuscritos, capaces de sacarnos una sonrisa, como el que encabeza este artículo y que alegraba los cristales grasientos de una gasolinera: “Se vende hielo frío”; o uno que colgaba de una farola: “Se pintan casas a domicilio”; o lo que escribió el propietario de un bar en su pizarra exterior: “Te tomas un vino, te invitamos a otro, y sólo pagas dos”. Esta última ya no parece tan ingenua. Una cosa es esto y otra muy distinta es reírse de la gente: hay que gastarse cuatro perras en hacer las cosas bien, aunque sólo sea por vergüenza, por respeto a los demás, por no echar por la borda todo el trabajo bien hecho.

De esta manera nos hubiésemos ahorrado ver anuncios de unos conocidos grandes almacenes, a página entera e insertados en la prensa española durante más de una temporada, con el pronombre “ti” acentuado. O los dípticos de una conocida red de venta de material informático que nos ofrecen la posibilidad de pedir un “presupost” (así, en catalán y con una sola ese); eso sí, sin ningún compromiso. O la vergüenza ajena de recibir la factura por la compra de un vehículo (de casi cincuenta mil euros) con más de diez faltas de ortografía. O nos ahorraríamos, todavía hoy, el desengaño de pasear por un bonito paseo marítimo (pongamos el de Cambrils), con costosas playas esculpidas con el esfuerzo de los dineros de sus ciudadanos (y con el que se dejan sus visitantes), rodeadas de unos austeros pero magníficos jardines de vegetación baja típicamente mediterránea, que lucen unos carteles bilingües (castellano/catalán) con una falta de ortografía que se extiende a lo largo de los seis o siete kilómetros de su parte sur: “no trepitjeu”, así, con jota, con total impunidad, durante más de un año. Inmutable.

Y ante la crisis, en lugar de ahorrar en traer la arena del fondo del mar, o en colocar una a una piedras gigantes que ayuden a conservar cada metro de playa, o en lugar de prescindir de la madera tropical que bordea el paseo, o de la plantación de un jardín, nos dirán que tenemos que ahorrar los 50 euros que cuesta corregir una frase en cualquiera de nuestras dos lenguas oficiales.

cantata

2011-07-30T11:19:00.000+02:00

Imaginem ara que tu i jo som
tot allò que tu i jo desitjaríem
imaginar que som en un nou món
sense desitjos. Tu i jo sols, sense res,
agafats de la mà a contrallum,
en un pòster penjat a la paret
de la nostra habitació de quan
teníem sis anys i no desitjàvem
imaginar res perquè ho érem tot.

Lost in translation (Diari de Tarragona, 25-07-11)

2011-07-28T10:28:00.003+02:00

La globalidad de la red y su capacidad de acercar individuos de todos los continentes, de aglutinar grupos con intereses convergentes y de convertir la creatividad y el negocio en un mercado transfronterizo, todavía choca con la capacidad del ser humano de hablar distintas lenguas y con su incapacidad de hablarlas todas. De ahí que las aplicaciones informáticas dedicadas a facilitar la traducción de textos o el reconocimiento de voz y la posterior traducción del audio de los vídeos, sean aplicaciones con una gran proyección de futuro.

Ya hemos empezado a saborear la arcadia prebabélica con el servicio de traducción automática de páginas web que ofrece Google desde su buscador, o con su traductor de texto entre más de 50 lenguas: del inglés al japonés, del japonés al yiddish, del yiddish al catalán y de ahí al español; con la posibilidad de escuchar el texto traducido con una entonación bastante notable, en la mayoría de los casos.

Pero una lengua es algo más que una equivalencia léxica o una correspondencia sintáctica: la lengua es creativa, dúctil, simbólica, metafórica, contextual y, de momento, las máquinas todavía son incapaces de captar su versatilidad, su sutileza y sus matices. Y precisamente por ello, podemos disfrutar de su imperfección y dedicarnos a contemplarla: por ejemplo, traduciendo un verso de T.S. Eliot, el que inaugura el segundo de sus Cuatro cuartetos, East Coker, y que, en la versión original, reza así: “In my beginning is my end” —que en la magnífica traducción de nuestro paisano Esteban Pujals se traduce como “En mi principio está mi fin”. Pues bien, después de traducir la versión inglesa al japonés (con la aparición de la encantadora magia de los kanjis, combinados con el alfabeto hiragana), del japonés al yiddish (aquí con la magia añadida del alfabeto hebreo), del yiddish al catalán y de la versión catalana a la española, Google nos ofrece una versión de resonancia profunda y apocalíptica, que da gusto escuchar filtrada por la voz automática de la aplicación del buscador: “El comienzo de mi final de mi”. No es una buena traducción pero tiene el encanto de la imperfección. Si nuestro nacimiento ya presupone nuestra muerte, estaremos de acuerdo con Google que cualquier instante es el pistoletazo de salida del fin de nosotros mismos.

Mi amiga Caterina Balcells —lingüista y filóloga y algo parecido a una activista cultural militante— me advierte que algún poeta novísimo se dedica a recitar versos de Neruda retraducidos al español después de un largo viaje a través de otras lenguas y que el resultado del experimento es francamente esperanzador; no para el mundo de la traducción,claro, pero sí para el mundo de la poesía.

Limitándonos a temas y aplicaciones más prosaicos, tenemos la posibilidad de visionar un número cada vez mayor de vídeos colgados en Youtube con su correspondiente reconocimiento de voz y traducción. A pesar de sus imperfecciones, si conocemos mínimamente la lengua original, los subtítulos nos acompañan y nos ayudan a entender con mayor rapidez; aunque, eso sí, deberemos ser capaces de prever los errores. Si nos atrevemos a intentarlo, podremos gozar con los canales educativos de Youtube y asistir a clases de Estructura e interpretación en el Massachusetts Institute of Technology; escuchar el emotivo discurso pronunciado por Steve Jobs (fundador de Apple), el año 2005, en la Universidad de Stanford, después de conseguir sobrevivir a su familia, a su empresa y a un cáncer de páncreas; o un curso entero sobre la muerte impartido por el filósofo de la Universidad de Yale, Shelly Kagan.

Una comunicación digna ( Diari de Tarragona, 08-07-2011)

2011-07-17T16:20:00.004+02:00

Uno de los puntos fuertes del movimiento 15M, también conocido como movimiento de los indignados, ha sido su capacidad de comunicación. Su protesta se extendió horizontalmente a través de las redes sociales (especialmente Twitter) i consiguió movilizar a miles de ciudadanos sin ningún otro objetivo final que la protesta ante un sistema político y económico que, desde hace unos años (los años en que la economía de España estuvo a punto de salirse del gráfico), no hizo nada más que utilizar a los ciudadanos como las piezas clave para seguir creciendo económicamente y para seguir viviendo políticamente.

Pero el movimiento también ha tenido la capacidad de mantener durante muchísimos días (que en los tiempos que corren es mucho tiempo) todos los focos mediáticos nacionales, y una parte de los internacionales, pendientes de ellos, de sus reivindicaciones, de sus pasos adelante y de sus retrocesos. El movimiento ha sido capaz de emocionar e ilusionar, de juntar a los jóvenes rebeldes, a los asalariados que creían que el sistema les permitiría hacerse ricos sin mucho esfuerzo, a los profesionales liberales que nunca se han tomado muy en serio la prosperidad que les vendían y a los jubilados hartos de ver finales de ciclo. Todos bajo un mismo techo: el movimiento 15M (de claras reminiscencias revolucionarias), unidos por una etiqueta: los indignados (de clara evocación ciudadana y sin ninguna reminiscencia revolucionaria), organizados en comisiones donde aportar lo mejor de cada uno, todos líderes y todos pueblo. Entre los que formaban parte de las comisiones de comunicación había periodistas que sabían como incidir en los medios, como explicarse; diseñadores gràficos expertos en decir con una imagen, con un logotipo de la Plaza Catalunya, con unos lemas imaginativos, simbólicos, irónicos, con el toque justo de contundencia, sin agresividad.

Sin duda, para que un movimiento así tenga éxito es necesario un caldo de cultivo generado en organizaciones sociales y políticas de base durante mucho tiempo, en la situación de retroceso económico, en la falta de expectativas que evidencian las cifras de paro y las proyecciones de futuro de los economistas (los mismos que antes de la crisis tampoco acertaban en sus proyecciones), pero también en la coherencia de determinados mensajes, en la corrección de las formas (con alguna salida de tono), en las ganas que duermen dentro de todos nosotros de dar un golpe en la mesa y advertir a los que mueven los hilos que sabemos que somos marionetas en sus manos pero que, si cortamos los hilos, se pueden quedar sin sus juguetes favoritos y de paso arriesgar las yemas de sus dedos. Y el resto de la magia lo puso la forma de protesta: vivir bajo la lona de una tienda de campaña, en el mismísimo centro de la polis, sin fecha de caducidad, trabajando y viviendo gratis.

Parece claro que las nuevas tecnologías de la información y la comunicación, sin ser una panacea ni una solución, sí son un instrumento importantísimo para influir en los medios de comunicación y para organizar a los ciudadanos cuando necesitan dar ese manotazo en la mesa del jefe y pedir un aumento de dignidad. Y es que Internet trasciende los cables, las pantallas y los teclados, Internet nos recuerda que la tecnología y el conocimiento ya son democráticos, que todos estamos interconectados no a través del móvil, sino de la inteligencia; y que los políticos no pueden vivir al margen, celosos de su poder basado en el vacío. Los ciudadanos no necesitan a los políticos, sino los políticos a los ciudadanos. Los políticos no deben servirse de los ciudadanos sino los ciudadanos de los políticos.

Des de l'interior de Déu

2011-07-04T12:19:00.001+02:00

Des de l'interior de Déu, dels mobles, de la mateixa
fusta; dins, en la fondària, el doblec, l'escletxa
de llum, l'almívar dels temps, el naufragi de les hores.

Des del centre mateix de Déu: la tarda,
la caiguda del somni. El silenci atia la bullentor
de la pedra: el seu pes i quietud, la potència
d'esquerdar-se en la caiguda lliure cap al lloc
que ocuparà el teu cos al cementeri.

Arribar i adonar-se de l'abandó, saltar
entre les desfetes dels naufragis precedents,
prendre el sol sobre una gandula
i somiar amb tornar a ser el mort.

----

Desde el interior de Dios, de los muebles,
de la mismísima madera; dentro, en la hondura,
el pliegue, la grieta de luz: el almíbar de los tiempos,
el pecio de las horas. Desde el mismo centro de Dios:
la tarde, la caída del sueño. El silencio azuza el hervor
de la piedra: su peso y quietud, la potencia de romperse
en la caída libre hacia el lugar que ocupará tu cuerpo
en el camposanto. Arribar y percatarse del abandono,
saltar entre los desechos de los naugragios precedentes,
tomar el sol sobre una tumbona y soñar con volver a ser el muerto.

taronges

2011-05-24T17:50:00.000+02:00

I arriba a les taronges, i en cull i se n'emporta;
la set, de sols mirar-les, li feia els ulls brillants.

[Josep Carner]

Alçarem els dits

2011-05-16T11:40:00.002+02:00

Alçarem els dits per dir-nos la victòria,
per tallar el cordó que uneix les nostres pupil·les
als records exactes del que no vam viure.
Guanyarem el combat en la cruesa de l'abril
i enyorarem l'escalfor de la neu als peus de les alzines.

L'acritud dels envejosos

2011-05-16T11:39:00.000+02:00

L'acritud dels envejosos fixada
al manuscrit de les hores i els dies,
al capdell dels retrets de la nit tova.
Som aquí, enmig de la llarga tarda,
asseguts a la sala d'espera de la vida,
a punt per ser atesos i beneïts abans
d'emprendre el viatge cap al centre del dia.

Rapsodia de Pere Gimferrer

2011-04-24T20:14:00.003+02:00

"se ha desencuadernado por la mitad mi vida"

Tot i que no acostumo a comprar llibres per Sant Jordi (prefereixo disfrutar de l'espectacle), el dia abans vaig comprar-me el nou poemari de Gimferrer. Quin plaer. Fa dos dies que llegeixo i rellegeixo els primers versos i només de tant en tant avanço lentament cap endavant, però sense excedir-me, mastegant les paraules i fent durar el plaer. Si segueixo així, puc tenir Gimferrer fins d'aquí a unes setmanes. Fins a un parell d'hores abans que neixin els meus fills. Seria divertit llegir els últims versos assegut al sofà, segons abans de trencar aigües:

"somos protagonistas del fulgor"

Cy Twombly

Visca la literatura! Visca l'escriptura! i Visca la lectura!

"Se ha desencuadernado por la mitad mi vida,
como el pienso del alba se desploma en los sauces:
tiene el tacto de cuero de la noche dormida
y el corazón de hierro del pajar de la sombra".

Allà baix, del doctor Xavier Allué

2011-03-31T10:16:00.000+02:00

Aquests dies s'ha presentat una història etnogràfica de l'hospital Joan XXIII de Tarragona. El llibre és obra del doctor Xavier Allué i ha estat publicat per l'editorial Silva. Jo tinc l'honor d'haver-lo corregit.

nova capçalera

2011-03-11T14:24:00.000+01:00

La vida i la mort

2011-03-11T09:29:00.000+01:00

pàgina 208 Contrapunt d'Aldous Huxley 3

2010-12-08T11:41:00.000+01:00

Tenies fred i totes les paraules
que em deies tremolaven un instant
en la humitat dels teus llavis encesos
segons abans d'enlairar-se ingràvides
i subtils, sense perseguir la glòria,
com les bombolles de sabó d'Antonio
Machado, i esclafar-se contra el vidre
que ens separava dels taurons d'ulls tristos.
Ells no sabien que aquelles bombolles
iridiscents que esclataven al vidre
eren els noms dels nostres futurs fills.

pàgina 208 Contrapunt d'Aldous Huxley 2

2010-11-29T15:43:00.001+01:00

Tinc fred — em vas dir, tallant l'infinit
amb la mirada blava de l'infant
que vas ser. Tinc fred. I jo et tinc a tu,
amb el nas aferrat al vidre brut
de la nostra finestra preferida.
Érem naltros qui miràvem els peixos?
o estàvem atrapats en un terrari
immens a l'altra banda de l'aquari?

pàgina 208 Contrapunt d'Aldous Huxley

2010-11-28T17:37:00.005+01:00

mateix
interpretat
confiança
mostrava
vida
fons
ardor
agraïda
estava
respongués
amor
recomençava

El mateix dia que vam visitar
l'aquari del zoo, vestits de colors
i escates, confiats de cada encert
dels nostres passos dins l'aigua densíssima,
tèrbola i bruta, vas assegurar-me
que la vida no era mai com tu
la imaginaves des del plàcid fons
de la teva peixera de cristall,
bufada amb l'ardor fred de les paraules.
La vida passava davant teu, rere
el vidre brut, agraïda de ser
contemplada pels nostres ulls, oberts
a l'espectacle dels lluentons vius.

retall 01 (Enta X)

2010-11-03T20:11:00.002+01:00

Es començà a treure la roba de camí cap a l'habitació. Remenava la roba de l'armari buscant la peça adequada. Els pantalons aquells que li quedaven bé amb les botes que s'havia comprat al carrer 57 de Nova York, l'any que plorava mentre travessava el pont de Brooklyn. Agafà la roba neta i vestida només amb els mitjons i les calces se n'anà cap al lavabo. Obrí l'aixeta de la banyera i hi escampà una mica de sabó. Es contemplà al mirall i es tragué els mitjons i les calces admirant el seu cos. Quan es girà, s'adonà que la Rita la mirava asseguda a la tassa del vàter. Era l'autèntica mirada de l'altre: la del narrador capaç de contemplar l'aire, de fer-lo girar, de canviar-lo de color. La Rita la mirava des de dins dels seus ulls vermells, més enllà del mirall.

Caní, de Giorgos Lanthimos

2010-10-27T11:24:00.001+02:00

Una pel·lícula grega inquietant. Tota una família sotmesa a unes normes de comportament que en principi semblen incomprensibles i absurdes i que poc a poc anem identificant amb convencions i perversions de la nostra vida social: la mania de subvertir la semàntica amb desplaçaments i canvis de significat políticament correctes, l'estranya relació amb la sexualitat, les pors més atàviques i castrants, creences i conviccions estèrils, etc. Un escenari tan proper i prou diferent per sorprendre, neguitejar i mantenir una tensió narrativa que convida a la reflexió. I enmig de tot el percal, com no, la lluita individual per anar més enllà dels límits que imposa el paradigma social: la necessitat de rebel·lar-se i d'espatllar la foto.

El príncep Satta

2010-10-13T18:01:00.002+02:00

gravat de Jakuchu Ito

Si com el príncep Satta trobés una femella de tigre massa dèbil per poder alimentar els seus cadells, jo li oferiria el meu cos com a aliment. Amb aquest gest començaria una història, potser uns decennis més tard, potser uns quants mil·lenis després. Però algú començaria una història feta de lletres, de combinacions màgiques capaces d'alimentar les idees, d'estimular els sentits, de produir felicitat. Amb el meu gest no només alimentaria els tigres sinó que alimentaria el temps de futurs lectors, els faria sentir vius, completament conscients del seu ara i aquí. Els aproparia una miqueta més al que són: els faria ser una miqueta més.

estilet mineral

2010-10-03T11:00:00.005+02:00

M'agrada molt la textura del llapis sobre el paper. El soroll de la mina fregant el paper, ferint les seves fibres delicadíssimes: com una ruptura: com el so d'un cartell publicitari mig arrencat una tarda de vent, de mestral, amb uns núvols que amenacen tempesta; potser un diumenge a la tarda, capaltard, amb el sol a punt de pondre's, de desaparèixer. Molt diferent del so de les boles de la petanca o els cops secs de les bitlles un vespre d'estiu, quan el sol deixa de cremar i es refresca sota l'ombra d'un lledoner amb una gerra de cervesa glaçada i envoltat d'un grup d'amics treballat amb els anys, amb els que ja no cal començar la conversa parlant del temps ni de l'últim partit de futbol ni dels fills ni de tota la pesca.

L'estilet mineral trenca les fibres amb la suavitat del greix que s'escampa tacant la blancor del silenci amb les minúscules lletres d'una arquitectura màgica capaç de suggerir-ho tot amb una mica més d'una vintena de caràcters: de suggerir el que existeix, el que va existir i el que existirà: i sobretot de suggerir el que no existeix, el que mai no va existir i el que mai no existirà.

Aquest so, aquesta sensació indescriptible del llapis sobre el paper és el que m'empeny a escriure. La necessitat d'escoltar-lo, de sentir com puja fins a la punta del dits i des d'allí em recorre tota l'epidermis i em provoca salivera, descans i inquietud alhora, desig i unes ganes horribles de viure tantes vides com se'm permeti, tantes com sigui capaç d'escriure, o millor encara de transcriure. El so mineral del llapis fa que creixin els brins de la meva barba, que se m'encanudeixin els pèls del cap, que els ulls no se m'assequin i les parpelles funcionin ben lubrificades.

nova capçalera

2010-09-24T10:24:00.003+02:00

Bé, amb l'arribada d'una nova estació, estreno capçalera. I aprofito aquesta entrada per recordar-vos com eren les dues últimes. Una abraçada a tots i a totes i KISSETS RODONETS.

1r assaig sobre la Conversa amb Caterina Balcells

2010-09-22T18:57:00.001+02:00

Bohumil Hrabal

2010-09-22T12:19:00.005+02:00

Avui, mentre donava tombs per internet, he vist la fotografia d'un home vell assegut en una gran butaca de fusta que semblava suspesa en l'aire amb unes cordes, després la imatge d'un camp, segurament a l'extraradi d'alguna ciutat, sembrat de pals de la llum torts i mal distribuïts (Les xicres blanques dels pals del telègraf si ets a la ruta guarden ton camí); i més tard, els fotogrames d'algunes pel·lícules en blanc i negre. I he pensat, com un gran sant bernat, amb el front arrugat i la mirada llunyana, en els meus record de quan el món, el meu món, encara estava dividit en dos blocs; i de quan el món, el meu món, va deixar d'estar dividit en dos blocs. I vaig anar a Praga i vaig descobrir que hi vivia un jove anomenat Kafka. I un monjo caputxí em va hostatjar a casa seva i em va mostrar l'alegria de compartir la llibertat d'estar menjant uns iogurts, encara que fos amb les mans tremoloses de tants anys de por i encara que fos amb un idiota com jo. I he pensat en Bohumil Hrabal: en l'impacte que em va produir la seva obra: una solitud massa sorollosa, trens rigurosament vigilats. No en recordo massa coses. Les vaig llegir cap a l'any 94 o 95. Ara descobreixo que va morir l'any 96, quan va caure pel balcó mentre donava de menjar els ocells: no hi ha res com les metàfores que ens costen la vida. No en recordo massa coses, però encara noto, amb estremiment, les sensacions de llegir-lo, les arrugues del seu rostre, les seves mans grosses, fortes, endurides pel treball. Sé que dins seu hi havia un senyor vell que bevia cervesa des de la garita on treballava i sé que avui, mentre donava tombs per internet, alguna cosa m'ha conduït cap a Bohumil Hrabal, cap a la seva relectura. Crec que ja no en conservo cap llibre. Alguna de les meves ex el deu tenir a la prestatgeria enmig d'una solitud massa sorollosa; o així és com m'agrada imaginar-ho a mi.

101

2010-09-21T17:32:00.003+02:00

Qui ho havia de dir. El blog ILMIGLIORFABRO ha arribat a les 100 entrades. Ja són 2 anys i mig de feina: la primera entrada la vaig escriure el gener del 2008. Em felicito a mi mateix perquè el blog acompleix l'objectiu que m'havia marcat: recollir les coses que sempre he escrit físicament o mentalment en suports que tard o aviat acabaven fonent-se i desapareixent. Ara tot el que escric queda aquí i després puc recollir-ho i aprofitar-ho. L'únic objectiu que no he aconseguit amb el blog és el feedback. Tot i que sempre hi ha algú o altre que em troba pel carrer i em diu que el que faig, o escric, és interessant, que li agrada, etc... la veritat és que el retorn que he aconseguit amb el blog és gairebé inexistent. Què hi farem... ACCEPTO PROPOSTES QUE M'AJUDIN A ASSOLIR AQUEST SEGON OBJECTIU.

sense títol

2010-09-21T14:47:00.005+02:00

Són dues de les meves darreres "obres d'art".
No és per fer-me el modern, però la veritat és que encara no tenen títol: S'ACCEPTEN PROPOSTES!!

Algunes altres lectures 02

2010-09-21T11:31:00.003+02:00

La ciudad desplazada de José María Conget.
Editorial pre-textos, narrativa contemporánea.
València, 2010.

No ho sé... Jo no l'he pogut acabar. Potser l'hauria de rellegir. No ho sé.

........

Winesburg, Ohio de Sherwood Anderson.
El cercle de Viena.
Barcelona, 2009 (tercera edició)

Genial. 22 contes que en realitat són una novel·la sobre la vida i els habitants d'un poblet d'Ohio: Winesburg. Narrativa americana en estat pur, destil·lada.

"L'escriptor, un home vell amb un bigoti blanc, tenia problemes per ficar-se al llit. Les finestres de la casa on vivia eren altes i ell volia poder contemplar els arbres quan es despertava pel matí. Un fuster li va arreglar el llit perquè quedés al mateix nivell de la finestra"

I és així com l'escriptor ens explica les històries dels habitants de Winesburg, les seves relacions, les pors, inquietuds, les petites misèries i alegries de cada dia. Val la pena llegir-lo.

.........

La bicicleta estàtica de Sergi Pàmies.
Quaderns Crema.
Barcelona, 2010.

En la línia de Sergi Pàmies: mala llet, perspicàcia i contenció. Només cal obrir els diaris, les revistes, escoltar les ràdios, veure les teles (sobretot les del grup Godó) i trobar-hi tantes bones crítiques com vulgueu.

mansaku, ENTA X

2010-09-20T10:55:00.006+02:00

L'Íngrid pujava les escales de casa seva carregada amb una bossa plena de taronges a un costat i una bossa plena de verdures a l'altre. Al seu replà, dalt de tot de la casa, hi tornaven a haver gotes de sang i un parell de burilles consumides. Fent equilibris per no deixar les bosses a terra, obrí la porta i deslliurant-se del pes que duia, assaborí el moment d'arribar a casa, l'olor dels mobles vells, de la pàtina de pols que els cobria, la lleugera acidesa del resclosit i l'alegria dels miols i les carícies als turmells de la Rita, negra com el carbó.

Els carrers que quedaven al nord de l'avinguda dels Plataners, que travessa Konore d'est a oest, eren plens de famílies completament destrossades per l'efecte de la crisi econòmica i la proliferació d'heroïna que arribava directament de l'Afganistan en un mercant que cada divendres feia escala a Marsoup. L'avinguda dels Plateners era el centre de la vida social del barri de Konore, una zona tranquil·la, destinada des de fa més de dos-cents anys a petites residències d'industrials i artesans de la ciutat d'Enta. El fill d'una veïna utilitzava des de feia mesos el replà del pis de l'Íngrid per punxar-se amb un amic seu. Al principi ho deixaven tot fet un fàstic: mocadors tacats de sang, xeringues, els embolcalls de la dosi, burilles, ampolles d'aigua, culleres... fins que un dia l'Íngrid se'l trobà a la plaça del mercat i li digué que no tenia inconvenient que utilitzés el replà de casa seva per punxar-se però que li agrairia que recollís tot l'arsenal i el llencés en alguna altra banda. No ho complia escrupolosament però n'hi havia prou.

Ahir, després de dinar amb el senyor Visahun, i després d'unes quantes copes i una llarga conversa, l'Íngrid s'acostà a casa meva. Tornava a dur les botes negres que s'havia emprovat amb mi uns mesos enrere. Li vaig explicar les trucades de telèfon frustrades intentant localitzar el Víctor Mora. Em va demanar que no em desanimés, que valorés el que ara tenia i que no m'obsessionés en intentar recordar a qualsevol preu.

-El fet que hagis recordat el Víctor, ja és un pas endavant. No vulguis córrer. Ara ja saps més del que mai no has sabut. Saps que tenies un amic i saps que junts vau censar els habitants de Mansaku. Saps que era doctor en història i que la seva veu tenia un to metàl·lic que feia vibrar subtilment les paraules. En reconeixeries la veu entre un miler. Amb això n'hi hauria prou per construir una novel·la. No t'has de desesperar

L'Íngrid col·locà una a una les taronges dins d'una malla de plàstic carabassa que penjava d'un clau de la cuina i no deixava de recordar els ulls grisos, una mica entelats i inexpressius del senyor Visahun, les seves mans blanquíssimes i primes, petites, amb els dits curts i rodons, acabats en punta. No deixava de recordar la seva boca minúscula i els seus llavis vermells i eixuts movent-se.

Es començà a treure la roba de camí cap a l'habitació. Remenava la roba de l'armari buscant la peça adequada. Els pantalons aquells que li quedaven bé amb les botes que s'havia comprat al carrer 57 de Nova York, l'any que plorava mentre travessava el pont de Brooklyn. Agafà la roba neta i vestida només amb els mitjons i les calces se n'anà cap al lavabo. Obrí l'aixeta de la banyera i hi escampà una mica de sabó. Es contemplà al mirall i es tragué els mitjons i les calces admirant el seu cos. Quan es girà, s'adonà que la Rita la mirava asseguda a la tassa del vàter. Era l'autèntica mirada de l'altre: la del narrador capaç de contemplar l'aire, de fer-lo girar, de canviar-lo de color. La Rita la mirava des de dins dels seus ulls vermells, més enllà del mirall.

mansaku, Enta IX

2010-09-10T18:23:00.008+02:00

Des que havia començat les classes de violí, sis mesos enrere, l'Adrià Visahun acostumava a realitzar moltes activitats mentalment abans d'executar-les o fins i tot sense arribar a executar-les mai. Aquesta pràctica començà a preocupar-lo un matí, mentre el seu cos es debatia entre el son i la vigília damunt del llit mig desfet, quan es va llevar per anar al lavabo i calmar la seva set amb un got d'aigua fresca. De tornada al llit, en aixecar el llençol per tornar-hi a entrar, va topar amb el seu propi cos. El va sorprendre la flaccidesa de la seva pell, la blancor malaltissa, l'escassedat de pèl. L'esquena s'enfonsava una mica allà on havia de tenir la columna vertebral: només se'n distingien dues vèrtebres. A l'alçada dels ronyons, tres capes de greix se sobreposaven com si fossin onades flonges tremolant al ritme de la seva respiració irregular. En proporció amb l'amplada de les espatlles, i amb el greix acumulat a la ronyonada, les cames les tenia primes i plenes de varius i s'unien, gairebé es fonien, en un cul completament pla i amorf. Li hagués agradat donar el tomb al seu propi cos i continuar-ne l'observació, però ho va trobar morbós i cruel. Es va endinsar en els llençols i s'abraçà a ell mateix des del darrera sense poder contenir el plor.

mansaku, ENTA VIII

2010-09-07T14:46:00.006+02:00

Si al complex d'oficines on viu i treballa l'Adrià Visahun hi hagués alguna església amb campanar, o un simple campanar solitari, com a la plaça Rius i Taulet del barri de Gràcia de Barcelona, potser hauria pogut sentir tres tocs de campana. Però a Mansaku no hi ha esglésies ni campanars. En tot el barri només hi ha una sinagoga, al noroest, al límit del barri amb la part antiga d'Enta. Al barri vell sí que hi ha multitud d'esglésies amb campanar, algunes mesquites, unes quantes sinagogues i tres dojos de budisme zen. Però les campanes que encara estan en actiu durant la nit i la matinada no poden sentir-se des d'on és l'Adrià.

A la Bet Midraix de la sinagoga que fa frontera amb el barri vell, l'avi Daniel hi havia passat innumerables hores estudiant la llei i la Torà per poder-se convertir en rabí. Ell fou qui practicà el Berit Milà, la circumcisió, a ell i al seu pare, que també es deia Daniel.

Començava a ser hora d'anar a dormir. L'Adrià Visahun ja havia deplegat el llit mentalment més de tres vegades durant l'última hora. S'havia aixecat de la cadira i després d'apagar l'ordinador, de treure's la roba i rentar-se les dents, havia estirat el calaix de sota el sofà i n'havia fet sortir un somier amb un bon matalàs de làtex amb la part de sota dels llençols col·locada. Havia anat cap a l'armari empotrat del lavabo i n'havia tret un edredó de plomes i un coixi més aviat baixet. Un cop activada l'alarma del mòbil i amb les ulleres a resguard, havia tancat el llum i el ulls. Però tots aquests actes només els havia fet mentalment. Físicament continuava aferrat als dossiers de pressupostos, als permisos de gravació, a les infinites minúcies que cal tenir en compte perquè tot surti bé en el mínim temps possible i amb un cost raonable.

Xocolata desfeta de Joan-Lluís Lluís

2010-09-02T08:26:00.004+02:00

Xocolata desfeta (exercicis d'espill) de Joan-Lluís Lluís. La Magrana. Barcelona, 2a edició, març de 2010.

En el més pur estil del gran mestre Queneau, Joan-Lluís Lluís se sotmet a tot un reguitzell d'exercicis d'estil que reescriuen i en ocasions l'obliguen a refer la història d'un home que de camí al carrer Petritxol, on pretén prendre una xocolata desfeta, es troba amb una perturbada de Cassà de la Selva que l'agredeix brutalment a l'alçada d'una botiga de paraigües. L'home no recupera la consciència fins dos dies després en un hospital, on l'interroga un mosso d'esquadra.

La narració es repeteix al llarg de dues-centes pàgines amb pèrdues de vocals, monovocalismes, monosíl·labs, al·literacions, anagrames, castracions i acrònims; però també amb regust d'Haiku, de Països Catalans, d'anunci publicitari, de bibliografia, de telenovel·la; o a l'estil de March, Verdaguer, Salvat-Papasseit, Foix, Pla, Espriu, Llach, Casasses; o fins i tot amb els colors i les textures de Vermeer, Renoir, Miró, Chagall, Pollock, Barceló. Un exercici d'estil divertit que, a més, m'ha donat idees i tot un mostrari d'exemples, de cara als tallers literaris que fa temps que vull començar a impartir i que espero que aquesta tardor comencin a ser una realitat.

Us ho passareu bé llegint-lo i, per si no teniu gaire fresca la memòria quant a figures retòriques, l'autor ha afegit, al final del llibre, un making-of.

mansaku, ENTA VII

2010-08-26T16:44:00.008+02:00

Aquesta nit, quan ja passen uns minuts de dos quarts de tres de la matinada, l'Adrià Visahun ultima alguns serrells de la producció de la darrera campanya publicitària que ha projectat la seva empresa de comunicació: el llarg camí cap a la desaparició de les galetes integrals del Dr. Murdock. L'espot que vertebrarà la campanya compararà el desgel provocat pel canvi climàtic amb la desaparició de les mencionades galetes. Tot plegat una collonada que se li acudí al restaurant del complex mentre sopava una brandada de bacallà i guaitava de reüll un programa dedicat al medi ambient. La producció de la campanya li ha comportat una feinada inusual perquè aquesta vegada s'ho ha muntat tot per no haver d'anar fins a l'escenari del rodatge de l'espot: el glaciar de Jostedalsbreen a Noruega. Per tal d'estalviar-se el viatge ha contractat una productora externa amb qui es reuneix gairebé cada matí durant dues o tres hores. La productora l'encarna una noia que no arriba als 30, potser no en té més de 25, amb els cabells curts i llisos, extremadament llisos. És treballadora i resolutiva, parla noséquantes llengües, eficient, simpàtica, alegre i bona comunicadora. Transmet seguretat i calma. Sembla una musa de la Nouvelle vague però amb uns pits com déu mana.

—Bon dia. Sóc l'Íngrid Flusso, de MoveProductions— digué, allargant la mà, des del darrera de la porta de l'oficina, amb un somriure i una mirada directa i franca. L'Adrià Visahun la va fer entrar al despatx i li va explicar la campanya de Dr. Murdock, tot això del canvi climàtic i el perill d'extinció de les galetes, el glaciar Jostedalsbreen i tota la pesca. Somreia i de tant en tant deixava de mirar l'Adrià per apuntar alguna cosa amb un llapis Staedtler del número 2 (d'aquells que tenen el cap de color vermell) en una Moleskine de tapa tova. Li va explicar com volia que fos l'espot i quin havia de ser el to general; i que pensava rodar-lo al Jostedalsbreen perquè va ser allà on una noia que vint anys enrera tenia l'edat de l'Íngrid va ser capaç d'encendre-li un foc, als peus del glaciar, en menys de dos minuts. Quan el va haver encès, va mirar-lo amb un somriure que avui encara dura, i va desaparèixer.

L'Íngrid semblava divertir-se amb tot plegat. Va acceptar de continuar parlant donant un tomb per la riba del Tsurini. Van pujar cap al nord en direcció al centre i van travessar el riu pel pont de Santa Caterina. Sí, semblava divertir-se amb tot plegat i semblava no cansar-se d'escoltar l'Adrià Visahun. Va proposar menjar alguna cosa per la zona 4 i ella el va arrossegar cap a un pati interior "on tenen les sardines més fresques del món i una selecció de vins del Priorat que te'n faràs creus".

L'Adrià ja en tenia prou amb descansar la mirada en els ulls de l'Íngrid. Hi va fer el mort durant dues ampolles de Costers del Prior. Completament immòbil, rabejat pel sol, allargant l'expiració amb lentitud i calma; i un cop buit, deixant que l'aire entrés dins seu sense forçar res. Completament immòbil, rabejat pel sol, ...

mansaku, ENTA VI

2010-08-20T11:02:00.001+02:00

mansaku, ENTA V

2010-08-17T20:31:00.005+02:00

Al límit de la ciutat d'Enta, a la perifèria de Mansaku, hi ha una desena d'edificis d'unes 25 plantes d'alçada i deu portes per replà, amb oficines d'uns 60 metres quadrats, ocupades per empreses i professionals liberals de la zona. En un d'aquests despatxos, tot i ser més de les dues del matí, encara hi treballa l'Adrià Visahun. De fet ara hi treballa, però també hi viu. Només fa un parell de mesos, va decidir quedar-s'hi a viure. No tenia gaire sentit mantenir una casa que no compartia amb ningú i que només ocupava algunes nits i bocins d'hores que sempre se li feien inacabables, envoltat de veïns sorollosos, sense aire condicionat a l'estiu i amb una calefacció deficient durant els mesos freds. A l'oficina, en canvi, no s'hi trobava mai sol, malgrat ser l'únic treballador de la seva pròpia empresa. No hi havia veïns que destorbessin el seu son. Els caps de setmana pràcticament no hi havia ningú; i l'edifici comptava amb un econòmic, eficient i ecològic sistema de climatització que feia que la temperatura sempre es mantingués al voltant dels 25 graus centígrads i amb un òptim percentatge d'humitat. Només havia calgut fer un parell d'ajustaments a l'oficina: substituir el sofà del seu despatx per un bon sofà-llit, amb un futon de làtex i un somier de qualitat, i doblar els dies que venien els del servei de neteja perquè sempre estés tot net i a punt per rebre clients. L'oficina ja comptava amb una petita cuina: una nevera-congelador, una cafetera, una kettel, una iogurtera, un microones, uns quants armaris i una taula amb dues cadires: més que suficient. L'únic àpat una mica consistent del dia el feia a l'hora de sopar: mai més tard de les 7 de la tarda a l'hivern i mai més tard de les 8 a l'estiu. De dilluns a divendres sopava al restaurant que hi havia als baixos d'un dels deu edificis del complex. Els caps de setmana comprava menjar preparat a una botiga de la zona 4, just a l'altra banda del pont Nou. Per esmorzar menjava invariablement un iogurt amb dues o tres peces de fruita i un cafè; per dinar passava amb qualsevol cosa.

mansaku, ENTA IV

2010-08-16T18:24:00.003+02:00

mansaku, ENTA III

2010-08-06T15:56:00.003+02:00

Nunc Coepit. Ara començo. Des d'ara tot serà diferent. Sóc un home nou. Un home nou amb unes ales noves: aquestes no són de cera i ara ja sé que el sol és inabastable. Pare! ja no caldrà una nova Icària: ara ja sé que només es pot començar de nou si tens els peus sobre aquesta terra aspra. Els peus ben assentats ara i aquí, sense subterfugis de la ment: ja no hi ha res a descabdellar, ni hi haurà cap fil per marcar-nos la fugida. Ara ja no cal arribar enlloc. No caldrà descobrir, en arribar a casa, que els teus t'han abandonat, que per ells ja no ets res més que un pirata.

mansaku, ENTA II

2010-08-05T19:02:00.000+02:00

Miro amunt on no hi ha ni una cirera
ni una pruna madura ni la pau
d'un núvol pietós, només el mapa
arrugat del fracàs i les fronteres
marcades per les teles escupides
per les aranyes dels meus ulls malalts.
No sóc on són els meus peus ni puc veure
més enllà d'aquest mapa tenebrós;
sord a la vida i a les confidències
de l'esperança simulo viatges
resseguint amb el dit les autopistes
que acondueixen d'un fracàs a un altre.
Qui devia plantar tots aquests arbres?
Construiria una casa de fusta
—no gaire gran, vora aquell garrofer—
amb la llenya caiguda del bosquet.
Com m'ho faré per bastir la teulada?

Aquesta història comença amb la impossibilitat d'explicar-ne cap, de començar-ne cap.

Probablement ningú no coneix amb exactitud la fi de la seva història, però tothom pot explicar, si fa no fa, com va començar. Tothom té records més o menys llunyans d'un passat pròxim o remot; encara que tot hagués començat ahir o fa tan sols uns minuts.

Jo no tinc records, no tinc ni història ni arguments; no puc ni tan sols inventar-la —si almenys pogués construir-me'n una: ser el supervivent d'una tragèdia o el tràgic protagonista d'una comèdia. Però no ho puc fer. Sempre he estat una simple ombra vestida de negre oculta en un paisatge negre: un croma invisible on s'hi projecta una vida o vàries vides o simplement el paisatge de vides com la vostra.

Passo els dies mirant-me el melic amb l'esperança d'assistir a una d'aquestes projeccions, amb l'esperança de riure o plorar una estona. És per això que sempre camino amb el cap cot, sense saber on tinc els peus, ni on són els peus dels altres. De tant en tant em toco el melic amb els dits de la mà dreta per assegurar-me que no és una projecció.

Demà, com imagino que he fet tots els dies de la meva vida, passejaré pels carrers estrets de la ciutat on suposo que vaig néixer i d'on suposo que mai no m'he mogut. Aniré amunt i avall deambulant, passant tres o quatre vegades pels mateixos llocs amb la mirada clavada a les llambordes, als empedrats, a les voreres, a l'asfalt i als mirallets minúsculs escampats als passos de peatons; sentiré sense escoltar la remor de les veus, els crits i els laments dels meus conciutadans i m'alimentaré dels fruits que brosten generosos a les cantonades, damunt dels bancs i a dins de les papereres.

Philip y los otros de Cees Nooteboom

2010-08-01T10:16:00.005+02:00

Cees Nooteboom
Philip y los otros, 2010 (Phillip en de anderen, 1954)
Editorial Siruela (Nuevos Tiempos)
ISBN: 978-84-9841-415-8

"Más adelante, cuando llegué a conocer a los vivos, descubrí que no se diferencian tanto de los muertos: ELLOS TAMBIÉN SE PERTENECEN LOS UNOS A LOS OTROS EN SU TRISTE TACITURNIDAD. La acritud de la tierra roja, dura de labrar y sembrada de piedras lacerantes, había penetrado en sus cuerpos, junto con esa susurrante melancolía que ronda por aquí al anochecer, impregnándolo todo, cuando el calor ha abandonado el pueblo a desgana y el metálico golpeteo del jeu de boules es casi el único sonido que se oye, aparte de los vasos de Sylvestre, los animales, la brisa nocturna en los cipreses y el vacilante cantar de los niños".

Impactant. M'agrada. M'ha deixat perplex. L'he de tornar a llegir. He de llegir més Nooteboom.

Mansaku, ENTA

2010-07-31T10:33:00.002+02:00

En totes les històries hi ha un inici. Un punt de partida per començar a buscar-nos en el temps i en l'espai. Un ara i aquí sense temps verbals que empresonin els fets, sempre irreals. Quan comencem una història no tenim cap possibilitat de sobreviure al seu final, però hem de comptar amb les infinites possibilitats de cada moment: viure en un present fet de lletres minúscules traçades amb carbó i llums i ombres i pàgines en blanc que -com un immens teló de fons- xiuxiuegen secrets amagats darrera les paraules i els seus significats.

Hi havia una història que mai no començava. Una història sense rostre. El seu títol només era un punt en el mapa, una ciutat pacífica al centre d'una gran vall. L'única particularitat era que ella hi vivia, hi havia nascut, hi treballava i hi moriria. Potser era ella la història que no sobreviuria al seu final.

Kokoro de Natsume Soseki

2010-07-15T10:10:00.007+02:00

Kokoro. Natsume Soseki
Editorial Gredos
Madrid

Per a mi Soseki és un dels grans. Un escriptor solvent, sense pretensions; profundament universal en el minúscul. A Kokoro ens parla de la confiança i la desconfiança en els altres, de la impossibilitat de viure sense ferir i fer mal. I sobretot de la necessitat de donar i de donar-se per ser feliç.

conversa amb la Caterina Balcells

2010-06-27T19:03:00.003+02:00

l'hortet de casa

2010-06-27T18:34:00.002+02:00

Algunes altres lectures

2010-05-08T20:00:00.005+02:00

A les meves ordres (Le fait du prince) d'Amèlie Nothomb, Anagrama-Empúries, traducció de Ferran Ràfols Gesa. Barcelona, febrer del 2010.

Ni experiment fallit ni Nothomb en estat pur. La rellegiré.

***

La fórmula preferida del profesor (Hakase no aishita sushiki) de Yoko Ogawa, Editorial Funambulista, col·lecció Literadura, traducció de Yoshiko Sugiyama i Héctor Jiménez Ferrer. Madrid, cinquena edició, 2009.

Una historieta emotiva però prescindible.

Jordi Barberà Argilaga

Dublinesca d'Enrique Vila-matas

2010-05-08T19:53:00.002+02:00

Dublinesca d'Enrique Vila-matas, Seix Barral, Biblioteca Breve, Barcelona, març 2010

alemoniev foundation 04

2010-05-01T19:10:00.002+02:00

work in progress _ 02_A BIS

2010-04-19T18:12:00.003+02:00

El Víctor i jo havíem treballat censant gent a Mansaku, un barri senzill i deprimit on la vida s'asseia a prendre el sol, molt a la vora dels vells i dels ionquis; tots barrejats als bancs de les desenes de placetes que, com si fossin patis d'una presó, quedaven encerclats per les galeries dels edificis. Totes les places eren la mateixa plaça: una dotzena de mimoses escanyolides, seques i malaltes plantades per la promotora pública dels habitatges del barri, sis bancs i un fotimer de rosers i geranis, lliris, hortènsies, clavells, marqueses (de vegades algun llorer, un ficus, fins i tot un petit magnolier o algun fruiter diminut), que plantaven els veïns i alegraven els voltants dels edificis i donaven feina a l'exèrcit de jubilats i ionquis les estonetes que no consumien les pensions als bars de les placetes (cada placeta en tenia almenys tres).

Els records dels records. Quina nostàlgia!

La vida s'asseia als bancs d'aquestes placetes a prendre el sol, però de fet també et podia sorprendre a qualsevol cantonada, o fent una canya amb seitons a qualsevol bar, o potser aquesta vida -dulzura y esperanza nuestra- era darrere la porta d'un habitatge -així anomenaven pisos i barraques els de l'oficina municipal del padró de població-, a l'altre costat de l'espieta i després d'entreobrir-te la porta et feia seure al seu sofà vell -o era un vell sofà?

Ai, el passat! la tristor del record del que hem viscut: la impossibilitat de recordar dues vegades. Ai, els records dels records: quina nostàlgia!; t'asseia, deia, invariablement davant del televisor brut, farcit fins dalt d'horterades indescriptibles que constituïen aquella fauna heterogènia que vaig anar taxonomitzant mentalment -recordo que en aquella època gairebé tot ho feia mentalment. Altres vegades, a banda d'asseure't i d'explicar-te la vida -curulla a vessar de gràcies, i moltes més desgràcies encara-, t'oferia una cervesa, o un got de vi, o tota l'ampolla sencera, i et donava de dinar, de sopar i del que convingués. Altres vegades t'arribava a donar tot el seu sexe; fins que t'oblidaves completament d'allò que hi havies anat a fer. Et miraves per primer cop la vida cara a cara, encara que la vida s'hagués disfressat ridículament amb una samarreta imperi bruta o que anés amb calçotets i tingués una enorme panxa i es fes rots, pets, o tingués els dits com botifarrons; la miraves cara a cara, encara que dugués una bata de buata de color blau turquesa -el color de les cortines de la barberia on cada setmana em feia afaitar el cap, al carrer de Sant Agustí, a prop del centre neuràlgic de Mansaku; o del color dels cendrers que la casa Cinzano regalava-; la miraves cara a cara i per primer cop, encara que deixés entreveure un visu beix amb puntes de randa i unes mamelles immenses i arrugades, o petites i secallones; tot i que la vida patís apnea, que fos diabètica o depressiva: la vida et somreia i tu l'abraçaves, complimentaves els formularis del cens amb els noms i cognoms de tota aquella família i sabies del cert qui treballava i qui no, quant cobrava cadascú, quins estudis tenia o quins deixava de tenir, i quants vàters acollien les seves defecacions diàries, quantes dutxes els mullaven, damunt de quants llits s'adormien, o llegien, o s'estimaven (recíprocament o reflexiva). Més d'una vegada vaig estar a punt de preguntar-los quants paraigües evitaven que la pluja els assaonés o quantes sabates els impedien de tocar de peus a terra: la cendra als dits fa el tacte més suau... Ai, els records dels records!

Jordi Barberà Argilaga

El cel és blau, la terra blanca (una història d'amor) de Hiromi Kawakami

2010-04-14T20:22:00.006+02:00

Amb el poc japonès que sé, queda clar que el títol original "Sensei no kaban" (La maleta del professor), no és el de la traducció "El cel és blau, la terra blanca" (Quaderns crema, en català; Acantilado, en castellà). El cel és blau, la terra blanca és el verset d'una cançó popular que canten els estudiants japonesos que van d'excursió a la neu i se suposa que els traductors/editors/comercialitzadors han trobat que responia millor al tòpic de la literatura japonesa. La maleta del professor potser no és un títol amb regust oriental, però és el símbol de l'herència d'un dels protagonistes de la novel·la.

La història d'amor sí és una història d'amor, però sobretot és una història d'amistat (potser l'amor més amor). Una amistat per sobre de l'edat, de la passió, del sexe, de l'educació, de l'erudició, dels tòpics i la hipocresia. Un amor fet de conversa, passejades, borratxeres, excursions, confessions, silencis, absències; al voltant d'unes tapes, d'un paisatge, d'un parc, d'una televisió...

Molt i molt recomanable. Exquisit, senzill, com una bona tapa en un bar de barri (la taverna de Toru, potser)

Jordi Barberà Argilaga

work in progress _ 02_A

2010-04-13T20:37:00.006+02:00

-Sí... digui'm? -la veu sonava nasal, sense el to metàl·lic que recordava de la veu del Víctor Mora. Podia no ser ell. Hi havia dos Mora, V. a la guia d'Enta. Tots dos vivien vora el pont de Santa Caterina, a l'est del riu. Un d'ells havia de ser el meu Víctor, el doctor en història.

-Víctor? Què hi és el Víctor Mora?

-Sí, jo mateix. Qui és?

No era el Víctor. No era el meu Víctor, el doctor en història. Recordava perfectament que la veu del Víctor tenia un to metàl·lic: les paraules que pronunciava vibraven subtilment i arribaven a l'oïda amortides per una minuciosa i prudent tria.

-Qui és?

Vaig penjar el telèfon alleugerit per no haver de continuar la conversa. Tenia la llengua pastosa i els llavis ressecs.

El Víctor que jo vaig conèixer, cap a l'any 91, havia de ser l'altre, però necessitava un descans per enfrontar-me a una nova conversa. Del Víctor en recordo el to metàl·lic de la veu i la boca petita. No parava d'humitejar-se els llavis amb la part del mig de la llengua, no amb la punta. Era un gest més ridícul que obscè. També em sembla recordar que no era gaire alt, o potser era la sensació que donava el seu cos arrodonit, les cames curtes i uns peus i unes mans massa petites. Li encantaven els seitons amb vinagre. Ell els preferia amb all i julivert picats. Jo amb un raig d'oli d'oliva.

Jordi Barberà Argilaga

alemoniev foundation 03

2010-04-05T10:03:00.002+02:00

capçalera hivern 2010

2010-03-26T19:51:00.001+01:00

alemoniev foundation 02

2010-03-26T19:00:00.003+01:00

gràcies

2010-03-23T09:13:00.005+01:00

Nascuts de l'interior de la terra fèrtil, del pinyol
estovat per la pluja benigna, comencem a caminar
i aprenem a manternir l'equilibri sense mirar a terra.
Xarxes invisibles acompanyen les nostres passes
lentes i insegures, els intents vacil·lants d'avançar
a bon ritme, i ens protegeixen de l'impacte contra el mirall.
Funambulistes bohemis alegres indecents contemplem
els universos que pengen damunt nostre: els ulls
admiren amb la boca oberta les minúscules llumenetes
que fugen de la seva immensitat. No som el centre del món,
però hem nascut del seu pinyol generós i tendre. Gràcies,
gràcies a tu que em llegeixes i a tu que fregeixes un peix
entre les rates infravalorades, sota la neu, entre quatre parets
que demanen a crits una mà de pintura. Gràcies.

Jordi Barberà Argilaga

alemoniev foundation 01

2010-03-22T19:28:00.002+01:00

neix la Alemoniev Foundation

2010-03-22T18:20:00.006+01:00

Neix la Fundació Alemoniev amb l'objectiu de difondre l'obra del poeta del Falisha, nascut a Kosna, i condemnat a treballs forçats durant 5400 dies. Durant el seu captiveri, Joseph Alemoniev memoritzà 64800 versos (una dotzena al dia) mentre carregava pedres d'una banda a l'altra del riu Pansha travessant el llarg i fràgil pont del Corc.

work in progress _ 01 _ G

2010-03-21T17:05:00.008+01:00

Quan encara no havíem travessat el pont del Tsurini, els ulls de l'Íngrid van deixar anar unes immenses llàgrimes galtes avall. Algunes li entraven per les comissures dels llavis i les llepava amb un ràpid moviment de la punta de la llengua. D'altres li rajaven avall fins a perdre's dins del coll de la brusa. Jo no deia res. Mirava de reüll el descens de les llàgrimes. La llum que la boira no deixava baixar es projectava a les fulles platejades dels àlbers i tota la ciutat feia una olor lleugerament ensucrada, com de vainilla. L'Íngrid, amb veu clara i segura, va dir-me de sobte que al cap d'una setmana marxava a Londres per quedar-s'hi. Li havien ofert una plaça al Birkbeck Medieval Seminar de la Universitat de Londres per investigar alguna cosa sobre el discurs i el silenci a l'Anglaterra dels Tudor. Em va semblar apassionant això de dedicar-se a estudiar els silencis.

Jordi Barberà Argilaga

work in progress _ 01 _ F

2010-03-21T10:16:00.007+01:00

Després de dormir quatre o cinc hores vaig tornar a trucar a casa l'Ingrid. Volia demanar-li que m'acompanyés a reconstruir el passeig nocturn per la zona 4 i que intentéssim localitzar el Víctor. Potser ell sabia com havia estat la meva vida després del cens a Mansaku. Aquella nit m'havia quedat adormit tot just quan la llum del sol començava a traspassar la persiana de l'habitació i des del moment que la son començava a vence'm vaig tenir la certesa que el Víctor Mora havia estat una peça clau en la recuperació de la meva identitat.

Ens havíem conegut al gimnàs de la Facultat de filosofia i lletres d'Enta (anomenada la 28, el número perfecte). El Víctor pujava un pendent de com a mínim el 20% i duia la samarreta grisa de cotó amb taques negres de suor. Jo ja feia vint-i-cinc minuts que pedalava pel Malecon de l'Havana, fent giragonses per no ensopegar amb les mulates i seguint els rastres de fum dels cigars purs dels negres encanudits.

L'Ingrid no era a casa. Vaig anar-la a buscar al bar de l'hotel on tots els dies esmorzava i llegia el diari. Seia en un butacó d'skai blau dels anys vint o trenta vora una finestra oberta al carrer de dalt a baix. Vaig explicar-li breument el passeig nocturn, el concert de trompeta al mític Boree de la zona 4, l'excés d'alcohol i de cansament, les sensacions que tenia sobre la possibilitat que el Víctor Mora sabés alguna cosa de la meva vida a partir de l'any 92 i sobretot les ganes que tenia de passejar amb ella i percebre de tant en tant la seva olor de pell, merlot, tabac, llevat i fruita seca.

L'Íngrid acceptà. Vam anar directament del bar de l'hotel a l'avinguda dels Plataners, un passeig preciós i tranquil que divideix Konore d'oest a est fins arribar al riu Tsurini (que vol dir el riu immens). Des del centre del passeig la boira només ens deixava veure els plataners més propers i no ens vam adonar que havíem arribat al riu fins que els plataners van desaparèixer i els àlbers ens van obligar a continuar passejant cap al sud, seguint el curs del riu. Un cop al Tsurini tot era boira. No podíem veure la immensitat del riu, ni les cases que s'hi abocaven pintades de colors, ni els salzes i els verns arran de l'aigua. Com que volia reproduir el passeig nocturn, no vam creuar el riu cap a la zona 4 pel pont del Vent ni pel de santa Caterina, sinó pel del Tsurini, el més antic i senyorial, el més gran i el més freqüentat. Jo desitjava endinsar-me amb l'Íngrid cap al sud, cap a Mansaku i mostrar-li tots els records anteriors a l'any 1992, quan el Víctor i jo censàvem els habitants d'aquest sud tan nòrdic.

Jordi Barberà Argilaga

AGULLA-AGULLA

2010-03-04T15:09:00.003+01:00

Encara no havia acabat de pair del tot les paraules del Doctor Margalef. Sabia que darrere dels intents de tranquil·litzar-la s'hi amagava la quietud de la mort. "No crec que t'ho hagin fet les pastilles, però has de deixar-les. El teu cos ha dit prou. No suportarà una dosi més de qualsevol d'aquestes coses que t'hi poses. Si no pots dormir no dormis. Si no pots caminar no caminis. Però has de deixar-ho d'una vegada, Ció".

Li diuen Ció. I encara rai. Mai no ha suportat el seu nom: Concepció. Des de sempre li ha semblat el nom més cru i dolorós. Pitjor que Dolors i que Claustre, gairebé tan insoportable com Angústies o Esperança. Ben mirat, la concepció és l'únic acte que pot atribuir-se a la seva mare; i encara no fou un acte conscient del tot. Fou una cosa que succeí, com succeí l'acte d'anomenar-la Concepció (com la seva mare, com la seva àvia, com la seva besàvia...). També succeí l'embaràs i el casament i el festeig de la seva mare amb el carnicer del poble. També succeïren els tocaments del seu pare, que des que va complir els dotze anys s'esmunyia gairebé cada nit a la seva habitació i l'acariciava amb els ulls injectats de desig morbós. A la seva vida tot succeïa sense adonar-se'n.

"El teu cos ha dit prou. No suportarà una dosi més. Has de deixar-ho d'una vegada, Ció". Ho havia intentat tantes vegades. Tantes i de tantes maneres diferents. Sempre que es trobava al límit s'iniciava el mateix ritual: es reunia amb l'Anna, amb la Montse, de vegades també s'hi afegia la Lourdes i el Ramon, i es repartien el fato. Era l'únic moment de la vida que podia triar de veritat. L'únic espai on, després de contemplar la misèria que l'envoltava, aconseguia tranquil·litzar-se completament, controlar el seu cos, el seu dolor, i la seva respiració. Es preparava l'agulla amb parsimònia oriental, procurant oblidar-se de tot, buidant-se completament. Esperant amb delit el gran moment. "El teu cos ha dit prou. Has de deixar-ho". L'agulla no parava quieta a la seva mà tremolosa i el ritual exigia tota la seva concentració. Havia de deixar-ho tot enrere. Viure només aquell moment de pau absoluta. Enfilar l'agulla i començar la primera puntada damunt la tela blanca, immaculada. Crear la seva pròpia trama, conscient de cada alenada d'aire que encara podia engolir, malgrat el dolor de la malaltia i la dependència de les quantitats ingents de pastilles que s'havia de prendre per poder controlar les punxades, per poder-se aixecar del llit i fer quatre passes.

Jordi Barberà Argilaga

work in progress _ 01 _ E

2010-02-25T16:20:00.005+01:00

L'Ingrid feia més de dos anys que treballava amb mi a Konore 8. Fumava i feia olor a tabac; i l'olor a tabac barrejada amb l'olor de de la seva caçadora de pell girada em recordava un cupatge de merlot. També hi havia alguna cosa lleugerament làctica en la seva olor. El tabac el portava sempre a la butxaca esquerra de la caçadora. A la dreta hi duia les claus de casa i a l'infern hi tenia una petita llibreta amb les cantonades de la coberta gastades que consultava cada dos per tres.

Vaig tancar els ulls i vaig inspirar lentament, concentrat, intentant percebre alguna de les olors que associava a l'Ingrid. Era ella qui jeia a l'altre costat del llit?

-Em sembla que aquestes em van massa petites. Necessito un número més. Té un 40 anglès?

Quan vaig haver travessat el pont de Tsurini vaig caminar en direcció a la zona 4 per l'avinguda de Joseph Alemoniev, decidit a no girar cap als carrers secundaris i a no començar a beure fins que no estés una mica cansat. A més, em vaig proposar no quedar-me en cap local que no hagués programat una actuació de jazz en directe. Recordava vagament que cap al final de la zona 4 hi havia un magatzem on sempre hi havia un o altre tocant els clàssics. Hi havia anat tres o quatre vegades amb un company de feina quan treballàvem censant els habitants del barri de Mansaku. Es deia Víctor i era doctor en història. S'havia doctorat feia poc amb una tesi sobre els exiliats argentins a França durant la dictadura. Era un home de poques paraules i em feia sentir segur de mi mateix. Sempre em cedia el protagonisme i m'escoltava amb sincera admiració. Jo sabia que no li arribava a la sola de la sabata però acceptava feliç el meu paper de líder. Vivia en un dels carrers perpendiculars a l'avinguda d'Alemoniev, no gaire lluny del riu.

Jordi Barberà Argilaga

pàgina 154 Balzac i la petita modista xinesa

2010-02-23T17:57:00.001+01:00

matinada
de la novel·la
el comte
savis
volia
seguint
diabòlica
trampa
sobre
un grinyol
aparèixer
s'enamora
amb la seva
comte

Matinada o vesprada. Fred o calor. El cel clar
de la novel·la que no hem viscut o una pluja ben fina.
El comte i la comtessa sopant en una taula llarguíssima, plena
de savis consellers en una història infinítament trista. No ho sé.
Volia i no volia escriure i deixar de fer-ho. Escriure't, potser,
seguint l'impuls d'aquella tarda d'estiu que no vam viure,
diabòlica tarda plena de pomes diabòliques, fent
trampa al temps i avançant-nos a un futur que només podíem escriure
sobre la pell d'una poma a mossegades.
Un grinyol de la trama ens retornà al present
i va aparèixer aquella bèstia enorme de pell freda
que s'enamora de la princesa que se l'ha de cruspir
amb la seva armadura de paraules a dins del plat
del comte i la comtessa que sopen una història infinitament trista.

Jordi Barberà Argilaga

pàgina 57 Balzac i la petita modista xinesa

2010-02-23T17:33:00.000+01:00

mà
moll
s'entortolligaven
Quatreulls
llauraves
no es veia
una aigua
de cinquanta
el tors nu
enfonsant-se
el búfal
Els primers

Mà esquerra i una infinita paciència. Nevava. Sabia que arribaria
moll a casa. Que no aconseguiria treure'm el pànic amb una dutxa.
S'entortolligaven tots els retrets d'aquest quatre anys i pico.
Quatreulls t'anomenaven els teus companys de facultat.
Llauraves el teu futur dins d'una bola. Recordo
que no s'hi veia res més enllà de la neu que queia,
una aigua viscosa i tèbia que es deixava caure quan li donaves el tomb. Una bola
de cinquanta cèntims que ja no em deixava veure
l'alegria del teu tors nu canviant-se de roba, la teva veu
enfonsant-se al nostre primer sofà, acompanyats per la crueltat
del búfal amb les seves cries en alta resolució.
Els primers sofàs. La mà esquerra. Una infinita paciència.
Quatreulls t'anomenaven els teus companys de facultat.

Jordi Barberà Argilaga

work in progress _ 01 _ CD

2010-02-14T12:09:00.003+01:00

Ahir a la nit vaig decidir passejar més enllà dels límits de Konore i quan ja havia arribat al bell mig del pont del Tsurini, problablement impulsat per una lluna decreixent que no es resignava a desaparèixer, vaig girar cap a l'est i em vaig endinsar a la zona 4. No acostumo a passejar més enllà de les deu o dos quarts d'onze de la nit i menys fora dels carrers del noroest de Konore, però ahir no em venia gaire de gust arriscar-me a ensopegar constantment amb veïns i coneguts. A més em sentia prou trist per desitjar un bàlsam de bon jazz. I la zona 4 és plena de petites naus industrials que es dedicaven a la seda reconvertides en estudis de pintura durant el dia i sales de concert durant la nit.

Ja feia dotze anys que treballava a l'institut de secundària de Konore 8 i haver de despedir-me dels alumnes i dels professors m'havia deixat una mica tocat.

-És un bocí de paper que vam trobar al claustre de l'institut amagat entre dues pedres -em va dir la directora. Jo observava distret un petit quadret que penjava d'una paret del seu despatx, vora una finestra immensa amb una vidriera immensa on s'hi llegia una immensa frase de Sèneca: Aequat omnes cines (la cendra ens fa a tots iguals).

-Fa quinze anys, abans que tu comencessis a treballar a l'institut, vam instal·lar la calefacció radial a l'edifici. Quan aixecaven les rajoles del claustre, els treballadors hi van trobar un paperet amagat. L'havia escrit un xiquet, ajudant de paleta, feia més de cent anys: "Em dic Isaac Almúnia, tinc 15 anys i ja en fa dos que les monges em tenen aquí esclavitzat i passant gana. Es pensen que som tots uns ignorants i que no ens adonem que entre l'església i el govern ens xuclen la sang. Escric aquest paper perquè en el futur la gent sàpiga que mai no ens van acabar de vèncer".

Em vaig treure el mòbil de la motxilla i vaig demanar a la directora si podia fer una fotografia al quadret. Em va dir que sí.

Jordi Barberà Argilaga

El ganso salvaje de Ogai Mori

2010-02-07T12:33:00.000+01:00

El ganso salvaje. Ogai Mori. Traducció de Lourdes Porta. Acantilado (octubre de 2009)

Un llibre deliciós. Des de la primera línia fa olor a clàssic. Una història d'amor i passió amb l'atemperament i la contenció que habitualment associem a l'orient. Ja desitjo rellegir-lo.

Oració

2010-02-06T19:24:00.000+01:00

Obres el poema tirant d'un extrem del llaç
respirant amb el ventre, buidant-te.
Sense esperar res del que hi ha dins.
Ignorant del contingut desenganxes
les vores plegades del paquet. Sents
com l'olor del paper se t'acomoda
entre els cilis, arrepapant-s'hi.
El tens així, suspès: un núvol, el plumó
desprès d'una ala desplegada per escalfar
un ou tremolós, un sostenuto aferrat a la boira
d'una vall infinita. Tanques els ulls.
El paper crepita entre els teus dits.
El poema t'escalfa, baixa fins a les entranyes,
canvia el tamany de les ombres,
i el deixes anar pels narius.

Jordi Barberà Argilaga

Oración

Abres el poema tirando de un extremo del lazo,
respirando con el vientre, vaciándote.
Sin esperar nada de lo que hay dentro.
Ignorante del contenido despegas
las puntas dobladas del paquete.
Notas como el olor del papel se te acomoda
entre los cilios, repantigándose.
Lo tienes así, suspendido: una nube, el plumón
desprendido de un ala desplegada para calentar
un huevo trémulo, un sostenuto adherido a la niebla
de un valle infinito. Cierras los ojos.
El papel crepita entre tus dedos.
El poema te caldea, baja hasta tus entrañas,
cambia el tamaño de las sombras,
y dejas que se vaya por la nariz.

Jordi Barberà Argilaga

Ramón Gómez de la Serna

2010-02-06T15:38:00.000+01:00

work in progress _ 01 _ AB

2010-01-17T16:13:00.003+01:00

Qui jau a l'altre costat del llit? L'única certesa és que no puc ser jo mateix. Les matinades encara són fosques, però ja comencen a allargar-se. L'hivern és cru, però la crueltat no arribarà fins a l'abril (el mes més cruel), quan l'esclat de vida primaveral evidenciï les nostres mancances. Des del darrera de la vidriera de la pastisseria on prenc el cafè amb llet i el panet de viena amb mantega i formatge, la neu sembla escalfar el terra. Qui jau a l'altre costat de llit? Podria ser l'Ingrid, perdent-se en la perspectiva del passeig flanquejat per plataners del XIX, trepitjant la neu amb unes botes negres.

-Em sembla que aquestes em van massa petites. Necessito un número més. Té un 40 anglès?- preguntà l'Ingrid mentre maldava per tornar a treure's la bota del peu.

M'agrada l'efecte de les botes negres militars, amb la punta d'acer i aquesta faldilla curta, negra, travessada amb una cremallera platejada; vaig pensar, satisfet de ser al seu costat, de poder contemplar com s'emprovava les botes, com flexionava el seu cos per cordar-se-les, com se li marcaven les venes del coll en intentar treure-se-les.

Havíem quedat que passaria per casa seva cap a les 10 del matí. A menys deu ja trucava al timbre i des del balcó em deia que ara mateix baixava. Deu minuts després s'obria la porta. S'havia recollit el cabell en una cua alta, lligada a la part del darrera del cap, de manera que es desplegava com la cua d'un gall d'indi. Feia cara de no haver dormit gaire. Potser s'havia dedicat a veure una pel·lícula rere una altra durant tota la nit, o havia estat llegint algun dels llibres que s'apilen a les prestatgeries del menjador de casa seva. En tot cas, les petites bosses que se li inflaven a sota dels ulls, la feien més desitjable. És el que passa quan tens insomni i tens vint anys.

[veure Alphaville de Godard i imaginar que l'Íngrid l'ha vista una vegada i una altra durant tota la nit]

Jordi Barberà Argilaga

Les cendres dels nostres cossos desitjaven

2010-01-15T15:15:00.000+01:00

Les cendres dels nostres cossos desitjaven
unir-nos en una abraçada sense sexe ni alegria.
Invicta et llançaves a l'aventura de la immobilitat
satisfeta de tu mateixa i de les teves sabates noves
greus, pesades, aferrades obstinadament a la pols
àcida de la terra seca i irrespirable on habitava la pregunta
resposta pels teus ulls entelats per aquell oracle
corrossiu que t'anunciava sense treva, a cau d'orella,
inútils escenaris per al nostre futur. El futur...
Ai... no em facis riure. Cremem-nos ben lluny l'un de l'altre.

Jordi Barberà Argilaga

The novels of Paul Auster: newyorker.com

2010-01-13T19:09:00.000+01:00

Preparava el comentari a l'última novel·la de Paul Auster: Invisible (62 / Anagrama / Faber&Faber) quan vaig topar amb un extens article de James Wood al New Yorker sobre les novel·les d'Auster. Es tracta d'una crítica força contundent a la capacitat narrativa de l'autor, que a les últimes obres s'ha de reconèixer que començava a fer fallida (de fet, l'article de James Wood s'inicia amb una paròdia dels arguments que Paul Auster acostuma a utilitzar per vertebrar les seves narracions). Penso que en aquesta última novel·la, però, l'autor a aconseguit redimir-se una mica, potser sense arribar a la qualitat de la Trilogia de Nova York (que personalment em sembla la més rodona). Però com que ara mateix tinc alguns dubtes i penso que hauria de tornar a llegir obres com El Palau de la Lluna o un home a les fosques, us enllaço a l'article de James Wood.

The novels of Paul Auster: newyorker.com

Jordi Barberà Argilaga
il·lustració: fotografia de la coberta de l'edició catalana

Llits de Lluís Danés al Teatre Bartrina

2010-01-10T13:13:00.000+01:00

Un espectacle senzill i emotiu, amb la calidesa i la qualitat de la música de Lluís Llach. Barreja ben travada de circ, dansa, teatre, poesia, musical,... et passeja per la vida a través dels llits: el bressol, la llitera, el llit de solter, el de matrimoni, el de mort... la infància, els sons, les pors, les complicitats, el sexe, la tendresa, la traïció, l'engany, la soledat, els somnis... tot, tot, tot amb la dosi justa d'ironia i de dramatisme; sense abandonar mai una visió alegre i vitalista d'aquest apassionant miracle que és el nostre pas per la terra. Amb una escenografia i un vestuari senzillíssims però meravellosos, màgics, molt efectius i que es converteixen en personatges de l'obra, juntament amb l'Albert Pla, molt en el seu paper, Lídia Pujol i tot l'elenc de circ dirigit per Alba Sarraute.

Apa. Animem-nos a intentar, com Lectus (el protagonista de l'obra), el quàdruple salt mortal. Serà molt que tots plegats acabem al llit de mort.

Jordi Barberà Argilaga

Sobretot això

2010-01-08T18:12:00.000+01:00

El poder de l'escriptura continua present al bungalow 23 d'aquest càmping, acompanyat de les ombres que perviuen a la meva memòria escapçada. Una memòria que invento a marxes forçades i que intenta substituir la meva endèmica manca de memòria. Sempre he tendit a oblidar. Per això encara sóc viu. Oblidar ha estat per a mi un salvavides, un refugi, un flotador per continuar surant en aquest patiment. I aquí, a la parcel·la 23 o al bungalow 23 d'aquest càmping, d'aquest bocí insignificant de terra que llogo a hores, confecciono una memòria a la meva mida que em permeti ser, finalment, després de quaranta anys: he necessitat quaranta anys per néixer; i ara que començo a veure la llum, que per fi puc plorar i respirar i començar a recordar, ara tinc por. Temo no ser capaç de sobreviure. L'oblit ja no podrà ser mai més un refugi segur. Ja no puc fugir. Estic atrapat: condemnat a viure.

M'agraden les parets de fusta d'aquest refugi, el sostre de fusta, el terra de fusta. El fum intens de l'encens natural, l'olor de les espelmes, la flaire de la lavanda que envolta l'hort. La llum escassa. Sobretot la llum escassa. La fragilitat de la llum de les espelmes. El so del retolador sobre el paper. El traç generós de les lletres. La frescor de la cervesa. Els crits dels nens dels veïns holandesos. La possibilitat d'obrir les finestres. L'esperança de tenir alguna possibilitat de sobreviure. Però sobretot això: el soroll de la punta del retolador sobre el paper, el traç gruixut de les lletres. Sobretot això.

Jordi Barberà Argilaga
il·lustració: fotograma de la pel·lícula The Pillow Book de Peter Greenaway

El crit del peresós de Sam Savage

2010-01-08T15:03:00.000+01:00

El crit del peresós (Destino, 2009), El lamento del perezoso (Seix Barral, 2009), The Cry of the Sloth (Weidenfield & Nicolson, 2009).

Fa un parell d'anys (2007) va irrompre a les llibreries un llibre amb una rata dibuixada per Fernando Krahn a la coberta. Una faixa adverteia de l'èxit assolit: noséquantsexemplarsvenuts. L'autor: Sam Savage.

Qui deu ser? Gires la coberta i a la solapa hi trobes la fotografia d'una mena de nàufrag: una cara allargassada, prima, amb els ulls enfonsats, amb mirada entre incrèdula i compassiva, els cabells llargs i una barba llarga i sense retallar que ja fa molts dies que han encanudit. Deu tenir entre seixanta i setanta anys, però no hi diu res sobre aquesta dada tan unànimament utilitzada per categoritzar-nos, dividir-nos, distingir-nos... Llicenciat, doctorat i professor de filosofia a Yale... però... després (no abans, no, després) tipògraf, mecànic de bicicletes, fuster mentre "intentava escriure, pretenia escriure i sovint fins hi tot ho feia". Amb aquests detalls (que també podrien formar part d'una novíssima operació de màrqueting) et deixes seduir per la faixa dels noséquantsexemplarsvenuts, o més aviat et deixes seduir malgrat la faixa de noséquantsexemplarsvenuts i el compres.

La faula de la rata Firmin

A mida que el vas llegint et solidaritzes amb la vida desafortunada i trista d'una rata (com totes les rates, condemnada al fracàs); i als seus intents de convertir-se en ésser humà gràcies al poder redemptor de la literatura, que casualment abunda a la llibreria de vell on la nostra protagonista ha nascut i habitarà fins al seu darrer alè de vida. T'adones de seguida que darrere la tendresa i la compassió que desprèn el relat et trobes davant d'una història, d'una faula, terriblement trista: l'al·legoria d'un món que s'enfonsa.

Estàs content d'haver llegit Firmin. Estàs content de l'èxit aconseguit per Sam Savage. Penses que després d'una vida viscuda, val la pena transmetre'n alguns fragments. I encara millor si tots plegats som capaços d'agrair i reconèixer el bé que hem rebut..., però sempre acaba sortint aquella vena descreguda i cínica i ho poses tot en suspens a l'espera del llibre següent: serà tot plegat fruit d'aquella novíssima operació de màrqueting que et creuà pel cervell a la llibreria?

El crit del peresós

No. No es tracta de cap operació de màrqueting. Es tracta, efectivament, d'un home que no fa cap concessió després de l'èxit de Firmin i s'atreveix a recollir els escrits (tots els escrits; i això inclou correspondència, narracions, cartells adreçats als llogaters del seu edifici, llistes de la compra i fins i tot llistes amb possibles maneres de suïcidar-se) d'un escriptor fracassat en tots els àmbits de la vida: social, cultural, familiar, ... Un home abandonat per la seva dona, abandonat per la inspiració, pels amics escriptors que han assolit l'èxit social, pels amics de sempre,.. un home incapaç de relacionar-se amb un mínim d'empatia, incapaç de tirar endavant res, cap negoci, cap sistema per sobreviure; però que és obstinat, que no para d'inventar-se projectes, de construir castells a l'aire, de simular els estats d'ànim més variats: un home que fuig com un endimoniat de la seva trista i miserable soledat. Però aquest contrast entre la realitat i el món que construeix el protagonista (Andrew) és el que fa que la història no només sigui soportable sinó que tingui moments d'hilaritat insuperables.

"Como habrás podido deducir de lo anterior, mi vida, últimamente, está llena de preguntas que empiezan por "si"; por ejemplo: "si me vuelo los sesos de un tiro, ¿me arrepentiré más adelante?" La casa cada vez me transmite más soledad. Qué suerte tan fantástica la de quienes viven en casas donde das un grito y alguien contesta. He empezado a comer con los dedos, porque no soporto el tintineo de los cubiertos contra el plato. Es demasiado evocativo de una persona comiendo sola". (El lamento del perezoso. SAM SAVAGE. Seix Barral, 2009).

Jordi Barberà Argilaga · ilmigliorfabro.blogspot.com · ilmigliorfabromail@gmail.com

Vine animaló ferit

2010-01-05T15:57:00.000+01:00

Vine animaló ferit, et trauré l'ham,
olor de ventre esventrat, que penja
lluent del teu llavi ressec.
Ets l'ull sanguinolent i l'ull de vidre.
Mirada sense horitzó, buida i trista,
lletja ferum a cadàver que respira
esperança i futur: ingenu animaló
somicant agonitzes pronunciant el meu nom
tatuat a les teves escates de plata.
Ara podria tornar-te a l'aigua,
tirar-te per la borda amb un gest assajat
una vegada i una altra davant del mirall.

Jordi Barberà Argilaga
il·lustració: Helena Cabacés

Nevera de càmping

2010-01-05T15:51:00.000+01:00

Tinc una nevera de càmping blava
enigmàtica i rugosa amb una ansa
vermella misteriosa plegable
endormiscada a les golfes
tapada amb una manta rosegada
per la insistència dels teus retrets
emprenyadors fins a l'extenuació
ridículs com una nevera de càmping.

Jordi Barberà Argilaga

Aquari

2010-01-05T13:14:00.000+01:00

Marxes amb el barret a les mans.
Una mica sense voler del tot.
Lenta com les fulles que cauen lentes,
líquida dins l'aquari fosc,
electritzada pels peixos de colors
raquítics amb qui comparteixes pulmons.

No hi ha arbres ni molsa ni tardor.
Massa absències al teu món profund.

Un univers és un univers malgrat els límits
líquids que et permeten marxar
lenta com les fulles que cauen lentes,
encoratjada per la possibilitat d'un espai
reinventat pels peixos de colors que t'observen.

Jordi Barberà Argilaga
il·lustració: Helena Cabacés

Despietat país de les meravelles i la fi del món d'Haruki Murakami

2009-12-31T14:54:00.000+01:00

Despietat país de les meravelles i la fi del món d'Haruki Murakami (Empúries, 2009), El fin del mundo y un despiadado país de las maravillas (Tusquets, 2009), Hard-boiled Wonderland and the End of the World (Kodansha International, 1991. Vintage Press, 1993), 世界の終りとハードボイルド・ワンダーランド Sekai no owari to Hādoboirudo Wandārando (1985)

Meravellosa i diferent. El primer que et sorprèn és que Tusquets/Empúries intenti colar-te la novel·la com si fos una novetat, i de fet no només ho intenta sinó que ho aconsegueix perquè no és fins després de llegir-la que, preparant aquest comentari, descobreixes que es tracta d'un llibre publicat fa gairebé vint-i-cinc anys, 1985, i premiat amb el premi del mestre Tanizaki. No pots evitar sentir una mica de ràbia per la falta de transparència i la insistència de tot déu a tractar-nos a tots plegats com a tontets. Aquest fet també et provoca certa confusió perquè mentre llegeixes la novel·la, la trobes diferent del Murakami acostumat: és molt més tòpica i en cap cas et quadra que sigui la culminació d'obres "anteriors" com La crònica de l'ocell que fa girar el món o Kafka a la platja. Un cop desfet l'embolic, tot se't clarifica: ets davant d'un precedent del surrealisme (o més aviat del realisme màgic) de Kafka a la platja; i de la genialitat i complexitat dels personatges de La Crònica de l'ocell que fa girar el món; i no a l'inrevés. Ara sí, tenint en compte que és la segona obra de Murakami, és meravellosa i diferent.

La novel·la consta de dues narracions en paral·lel (el despietat país de les meravelles, per una banda; i la fi del món, per l'altra) que convergeixen quan el protagonista ha de triar entre un dels dos móns.

Al despietat país de les meravelles, el protagonista és un calcutec(una mena de desencriptador de dades amb potes) que es veu atrapat entre un científic que experimentà amb el seu procés subconscient de processament de dades (experiment promogut pel sistema i que més tard escaparà del seu control); i els semiotecs (enfrontats als calcutecs i al sistema). Es tracta d'un món imperfecte i cruel, guiat per l'egoisme, la lluita pel poder, la vanitat, la violència, però un món de llibertat.

A la fi del món, el protagonista es troba atrapat en una ciutadella, arrencat de la seva ombra (que simbolitzarà la ment, i per tant el passat, el patiment, etc). Mentre la seva ombra/ment sigui viva (i ho ha d'estar fins al pic de l'hivern) tindrà com a tasca la lectura de somnis vells a través d'uns cranis d'unicorn que es conserven a la biblioteca de la ciutat amb l'objectiu d'alliberar residus de la ment dels habitants de la ciutadella. Aquest és un món perfecte, plàcid, on tot es sotmet al bé comú, harmoniós, immortal i etern, però un món sense consciència, sense records, sense possibilitat d'estimar, sense llibertat.

Tot plegat, una reflexió sobre la identitat i el subconscient ben amanida amb dues històries d'amor ben diferents en tots dos móns. I sobretot la llavor d'algun dels millors tics de Murakami, com la debilitat pels protagonistes intel·ligents sense pedanteria, escèptics, descreguts, independents, distants i passius però valents i vitalistes, generosos, sensibles sense sensibleria,... al més pur estil Calders (si busquem un referent nostrat) o al més pur estil Soseki (si busquem l'autèntic referent de l'autor).

Jordi Barberà Argilaga · ilmigliorfabro.blogspot.com · ilmigliorfabromail@gmail.com

zazen

2009-12-23T20:55:00.001+01:00

Tankas sense retorn

2009-12-20T17:15:00.000+01:00

DCVIIMLII

L'ombra pesa
damunt nosaltres.
Acollirem el monstre
i les poquíssimes paraules
que ens permetrà el pànic.

DCVIIMLI

Menyspreo la teva
desídia flonja
el teu rebre egoista
la teva
incapacitat d'estimar-me

DCXIIIMXXXI

Sóc metralla.
Aferrat a tu m'immolo.
Un dia més m'aixeco,
Em vesteixo
I faig veure que treballo.

DCXIIIMXXXII

Color de pell blava
El desig vestia
Colors que t'esqueien:
Bravor de pell cosida:
Calor que s'esbrava.

DCXIIIMXXXIII

Absent en el núvol
D'absenta
Dalt de la nòria borratxa
Que gira i regira
Estàs i no estàs sempre.

DCXXIIMXXXI

La veu silenciosa
Adolescent perpètua
Sense ulls ni boca
La veu dels fantasmes
La veu cega.

DCXXIIMXXXII

Tremoles petita
I pobra, pobra
com la misèria
De les putes que tremolen
cavalcant la riquesa.

DCXXIIIMXXXI

Indolent passa
L'estona la vella
Soledat bellíssima;
Indolent parpelleja
pels cels la mirada.

DCXXIIIMXXXII

Dius insomne
La paraula
I el contorn de la paraula
Excita tots els meus membres
I el verb es fa carnassa.

DCXXIIIMXXXIII

La paraula, la metralla:
La cadira de rodes.
(treva)
La paraula, la crossa:
La cadira de rodes.

&

Jordi Barberà Argilaga

&

L'argila fosca i tova i el barbut · La arcilla oscura y blanda del barbudo

2009-12-09T15:31:00.000+01:00

L'argila fosca i tova i el barbut
assegut sense rostre al jardí
de la casa que ja mai no tindrem.
Som massa vells per donar forma a res
i els homes cauen atrets per la llum
del centre de la terra, on reposen
els esperits sense rostre, barbuts
asseguts al jardí de la innocència.
Sense rostre, amb mans fortes i dures,
implacables mans d'home que ha fet guerres,
plora una pluja molt fina damunt
la fosca i tova argila el barbut
assegut al jardí davant del torn
on es projecta el nostre futur
i els plànols de la casa inabastable.
Les finestres tancades al paisatge
la desolació de la vellesa
i dels homes caient damunt l'argila
fosca i tova del torn de l'infortuni
que els peus de fang del barbut fan girar
i regirar en un etern mareig
sense forma ni rostre cap al centre
de la terra d'on fugen els barbuts
i els esperits de la nostra innocència.

Jordi Barberà Argilaga

La arcilla oscura y blanda y el barbudo
sentado sin rostro en el jardín
de la casa que ya nunca tendremos.
Somos demasiado viejos para dar forma a algo
y los hombres caen atraídos por la luz
del centro de la tierra, donde descansan
los espíritus sin rostro, barbudos
sentados en el jardín de la inocencia.
Sin rostro, con manos fuertes y duras,
implacables manos de hombre que ha luchado en guerras,
llora una lluvia finísima sobre
la oscura y blanda arcilla el barbudo
sentado en el jardín ante el torno
donde se proyecta nuestro futuro
y los planos de la casa inalcanzable.
Las ventanas cerradas al paisaje
la desolación de la vejez
y de los hombres cayendo sobre la arcilla
oscura y blanda del torno del infortunio
que los pies de barro del barbudo hacen girar
y volver a girar en un eterno mareo
sin forma ni rostro hacia el centro
de la tierra de donde huyen los barbudos
y los espíritus de nuestra inocencia.

Jordi Barberà Argilaga

El Pont del Corc

2009-11-26T12:24:00.000+01:00

Prenc cafè vora l'obscenitat del telèfon mut i quan escric això: "Prenc cafè vora l'obscenitat del telèfon mut", m'adono que només sóc la tassa o la cullereta inútil o el sucre que no he pogut comprar al supermercat i que potser demà compraré per poder començar a existir. Només cal que escrigui: "avui torno a tenir sucre per al cafè" i tot el món conspirarà per fer-ho possible. Però no me'n queda. No hi ha sucre per al cafè ni so per al salvavides obscè. Només un trist bungalow habitat per ombres, construït amb la mateixa fusta corcada de les metàfores, com la del pont que uneix les ribes.

—Coneixeu la història del Pont del Corc? —diu el tiet Ludwig, aferrant l'escombra amb totes dues mans—. A Kosna hi va néixer Joseph Alemoniev, conegut com el poeta del Falisha, el pic més alt de la serralada que envolta la vall del Pansha, on hi va passar 5400 dies condemnat a treballs forçats després de tenir l'acudit de riure's del ministre de cultura, un tal Marcel Sonta. N'heu sentit a parlar? —faig que no amb el cap, sense estar prou segur si és a mi a qui parla—. Ja m'imagino que no. De fet jo tampoc n'he sentit a parlar mai. Bé, la qüestió és que va enfotre’s del ministre en una obreta de teatre estrenada en una minúscula sala de la ciutat d'Enta. Joseph Alemoniev, en el seu captiveri, memoritzava cada dia una dotzena de versos que componia mentre carregava pedres d'un costat a l'altre del riu Pansha, travessant més de cinquanta vegades al dia un fràgil pontet de fusta de més de mig quilòmetre que en un vers immortalitzà com el pont del Corc, suspès entre les brumes putrefactes de la Nació. Als 64800 versos que va memoritzar només n'hi va afegir un quan va haver acabat de transcriure la seva obra per donar-la a un editor d'Enta: carrego la darrera pedra i la deixo caure sobre el Corc. Així posava punt i final al seu càstig i a la seva vida de poeta —el tiet Ludwig clavà la mirada a les fulles de te que l'envoltaven i continuà escombrant.

De la furgoneta m'arribaven les últimes notes de The best is yet to come interpretada per Stancey Kent. Enmig del silenci vaig adonar-me que no sabia què fer, vaig sentir-me més avorrit que mai: més viu que mai. I vaig recordar la nit que havia fet cap a la parcel·la vint-i-tres d'aquest càmping de mala mort. Tornava a ploure. Ara les gotes eren finíssimes i gairebé invisibles en la foscor. Era de nit i plovia.

&

No era de nit ni plovia. Tampoc no havia viatjat durant hores per carreteres plenes de revolts i serps mortes a resguard de les rouredes atlàntiques i el sotabosc d'un mediterrani que deixava enrera. No fugia d'enlloc ni anava enlloc. No tenia el pressentiment d'estar a punt de començar alguna cosa, d'anar fins al fons d'alguna cosa, després d'abandonar sobtadament el meu estudi al sisè pis d'una casa que mai no havia llogat al límit del barri jueu d'una ciutat cristiana. No havia llogat aquell sisè pis per allotjar-hi el meus llibres: una biblioteca àmplia però discreta, d'un parell de milers de volums seleccionats, llegits i alguns rellegits al llarg dels anys de passió per la literatura que no havien començat en un cinema de barri, encantat amb els gestos del protagonista d'una pel·lícula que vivia mentre escrivia assegut al davant d'una màquina d'escriure en un apartament de Manhattan, o potser de Nàpols o del barri francès d'una excolònia oriental, lluny, molt més lluny del que podia concebre.

L'escriptor bevia amb discreció d'un got que anava omplint i tenia una dona guapíssima que arribava a casa fent dringar les claus al pany, carregada fins dalt de bosses de paper del supermercat amb un ram de flors i una gossa remenant la cua. No duia sostenidors i els mugrons se li marcaven sense exageració: els pits no eren ni grans ni petits, tenien la justa mesura de la irrealitat. Tots dos intercanviaven un somriure i un lleuger cop de cap i l'escriptor continuava escrivint absort però conscient de la felicitat que l'envoltava. Tenia barba de dos o tres dies i duia una samarreta negra senzilla amb marques de suors consecutives i la blancor dels seus dits contrastava amb el bronzo dels seus braços i de la seva cara, amb la negror dels seus cabells i dels seus ulls petits i profunds. Els llibres i els quadres competien per l'espai de les parets i a terra un nen de dos o tres anys jugava en silenci a construir castells de colors. "Sou, pel que sembla, el de la vint-i-tres, però jo no em refio mai de les aparences". La meva veu persistia com el so dels timbals dels caníbals dins del cap dels nàufrags després de la gran ressaca.

&

El record de la nit del naufragi, quan vaig arribar a aquest càmping i em vaig aferrar a la parcel·la vint-i-tres, insistia a sortir de la tassa de cafè com una mosca moribunda. Mentre, Sant Ferran de Peckam, el tiet Ludwig i un negret adolescent, vestit amb una levita daurada i porpra i amb sabates de xarol, jugaven a futbol amb la bola de vidre del nostre futur. Aquella nit que no era de nit i que no plovia, no havia llogat la furgoneta, ni havia parat a fer gasolina, ni tenia son, ni em notava cansat. No feia hores que tenia gana, ni maldava per trobar un lloc prou bo per menjar, no massa car, aïllat de tot i de tothom. No em sentia al límit del col·lapse, ni temia ensorrar-me definitivament. Mai no havia tingut dos fills, ni els meus fills havien crescut feliçment envoltats d'una casa de dues plantes, d'afecte i de comprensió. Mai no havia obert una galeria d'art sota el meu sisè pis, al límit del barri jueu d'una ciutat cristiana, ni m'havia guanyat sobradament la vida amb una extensa i intensa cartera de col·leccionistes sensibles i intel·ligents, dòcils al meu criteri d'expert. Ni tenia una dona guapa com la de l'escriptor que no havia somiat ser quan era jove. Ni recordava el record d'aquell matí, instal·lat al sisè pis del meu estudi, de quan el meu pare m'havia dut per primer cop a la Geladeria Aira de Manhattan, o de Nàpols o del barri francès d'una excolònia oriental més llunyana del que podia concebre, i havia insistit a fer-me tastar aquell gelat putrefacte que havia desencadenat una allau de tragèdies que no recordava, preferia no fer-ho. Ni mai havia tingut un cosí holandès, ros amb ulls blaus, capaç de nedar impecablement i de tirar-se de cap d'un sisè pis amb la mateixa facilitat amb què un entra en un cafè i demana un tallat. Un cosí holandès que encarnava la perfecció, la seguretat, la confiança; que dormia amb pijama després de treure's la samarreta, el jersei de coll alt, els mitjons i els calçotets; que sortia a caçar els caps de setmana i nedava a la seva piscina, corria amb el seu pastor alemany, conduïa la seva moto i jugava amb la seva polla. No. No era un home aturat a l'aparcament d'un càmping de mala mort, allunyat de tothom i dels seus llibres, lluny de Manhattan, de Nàpols i del barri francès d'una excolonia oriental, molt més lluny del que podia concebre; amb una por incontrolable a abandonar el cotxe i haver-se d'enfrontar a una conversa trivial per demanar una parcel·la on passar la nit que no era, a refugi de la pluja que no existia.

&

—El matí després d'haver transcrit els versos memoritzats, Joseph Alemoniev es féu dur amb bicicleta a la impremta d'Enta per entregar el manuscrit i assegurar-se que l'editor acomplia el seu desig de fer constar com a autor dels versos l'antic ministre de cultura Marcel Sonta; i agafà el tren que pujava, serpentejant la serralada, fins als peus del Falisha. Travessà per última vegada el pont del Corc i on hi havia hagut la pedrera d'on extreia els seus versos es construí una petita casa feta amb la fusta i les cordes del pont del Corc —el tiet Ludwig encara panteixava per l'esforç del partit de futbol i els seus cabells platejats sortien de sota el barret-cacatua que duia l’última clienta a qui havia llegit el futur atrapat dins la bola, que ara ell s'havia posat al cap per protegir-se de la pluja.

—Quan vaig visitar-lo Joseph Alemoniev era un home de més de vuitanta anys que vivia arraulit a la vora del foc del que quedava de la seva casa de fusta. Cada dia, només aixecar-se del llit, es posava els pantalons i mentre rosegava un bocí de formatge deshidratat, feia un cop d'ull al voltant de la casa i decidia les fustes que utilitzaria. Després les arrencava, les apilava a la vora del foc, s'asseia en una pedra que ja tenia la forma del seu cul, i les anava cremant al llarg del dia— el tiet Ludwig es tragué la cacatua del cap i amb un gest histriònic saludà fent una reverència.

Vaig entrar a la furgoneta a servir-me un Macallan i em vaig fumar mig paquet de tabac escoltant Una cosa rara de Martín Soler. Tornava a ser de nit però ja no plovia.

JORDI BARBERÀ ARGILAGA
il·lustració: "Pluja sobtada sobre el pont Atake", gravat sobre fusta, 1856

Excursió a Arnes

2009-06-01T10:19:00.000+02:00

Cap de setmaneta al Port: càmping, Arnes, excursió al Toll de l'ou, mas de Damià, mas de Pau, Horta de Sant Joan, ruta verda, la Franqueta, misto, bel·la, i 2-6 amb el Madrid.

Moscou · Sant Petersburg · Pequín 2006

2009-04-12T11:44:00.000+02:00

Per fi, unes quantes fotos del viatge del 2006

Bretanya i les Landes 2009

2009-04-12T11:30:00.000+02:00

Aquesta setmana santa ens hem donat un tomb per la Bretanya i les Landes. Aquí teniu una vista del mont saint michelle i de les dunes de Pilat d'Arcachon des del càmping.

Vins clau

2009-03-26T08:24:00.000+01:00

Al següent link hi trobareu els vins clau recomanats cada setmana per Josep Roca al programa de televisió En clau de vi, de tv3. Els vins es divideixen en vàries categories "val més del que costa" (vins baratets que valen la pena), "per quedar bé" (vins per a una ocasió especial, o per prendre en un tast col·lectiu que permeti no haver-se de gastar massa calés), "un descobriment" (vins curiosos), "un clàssic" (sense massa comentaris), "amb escuma" (tampoc no calen comentaris) i "la joia de la corona" (vins d'aquells que tots somiem poder beure algun dia).

vins recomanats per Josep Roca

La primera excursió de la temporada d'estiu

2009-03-24T13:20:00.001+01:00

Ja ha arribat la primavera! Comença la temporada d'excursionetes endiumenjades. Aquest cap de setmana hem anat de la platja Llarga a la Punta de la Mora, amb vermutet inclòs a la platja de la Mora: calamarsets, petxinetes, izaguirres i coles (una mica més de 40€. Déu ni do, però la casa és gran, i què seria de la vida sense aquests petits instants).

La setmana que ve: de l'Ametlla a l'Ampolla (sempre seguint les recomanacions del Rafel López Munné). Una abraçada i kissets.

Joan Vilacasas

2009-03-22T21:44:00.000+01:00

Planimetria 101 B, 1968

Mark Rothko

2009-03-21T10:59:00.001+01:00

Untitled circa 1950-2

Pierre Bonnard

2009-03-21T10:28:00.000+01:00

Nude in the Bath 1925
Nu dans la baignoire

Joseph Mallord William Turner

2009-03-21T10:15:00.001+01:00

Rain, Steam and Speed

Full title: 'Rain, Steam, and Speed - The Great Western Railway'

before 1844

TURNER, Joseph Mallord William
1775 - 1851

Por orden alfabético · Jorge Herralde

2008-12-16T13:23:00.000+01:00

Imprescindible per a tots aquells que volgueu descobrir les interioritats del món de la literatura. És com una mena de Lecturas o de Hola sobre els editors, els autors, els agents literaris i una petita part de la nostra història cultural. Motiva a descobrir nous autors a partir de les anècdotes que n'explica l'editor d'Anagrama.

Galeria d'art contemporani ZEL

2008-08-24T08:57:00.001+02:00

Salutacions a tots i totes. A partir d'ara la secció d'art de ilmigliorfabro es trasllada al site de la galeria ZEL. Una galeria virtual d'art contemporani que començarà a funcionar a partir del mes d'octubre i on s'hi oferirà una exposició virtual trimestral (octubre-desembre, gener-març, abril-juny i juliol-setembre); una mostra seleccionada d'artistes internacionals; i un espai de venda d'obra.

Si voleu veure com es construeix el projecte i informar-vos sobre les condicions d'exposició i venda d'obra, ja podeu visitar-la: http://www.tinet.org/~webzel/newwebzel/. No dubteu a enviar sugeriments, crítiques, col·laboracions, etc. Moltes gràcies a tots i una forta abraçada.

Chantal Joffe

2008-08-19T08:46:00.001+02:00

Black Camisole, 2004. Oil on board 336 x 290

Eberhard Havekost

2008-08-17T08:59:00.000+02:00

Car parc 4, 2001. Oil on Canvas, 90 x 180

Eberhard Havekost (born 1967 in Dresden, Germany) is an artist based in Dresden and Berlin. He studied at Hochschule für Bildende Künste in Dresden from 1991-1996.
He has shown work in many exhibitions such as at Anton Kern Gallery in New York, at Art Basel and Galerie Gebruder Lehmann in Dresden. Havekost has also exhibited at galleries and museums including the Walker Art Center in America, Galerie Jennifer Flay in France and White Cube in London, England. He is represented by Anton Kern in New York and Galerie Gebruder Lehmann in Dresden.