3.26.2008

No era de nit ni plovia


No era de nit ni plovia. Tampoc no havia viatjat durant hores per carreteres plenes de revolts i serps mortes a resguard de les rouredes atlàntiques i el sotabosc d'un mediterrani que deixava enrera. No fugia d'enlloc ni anava enlloc. No tenia el pressentiment d'estar a punt de començar alguna cosa, d'anar fins al fons d'alguna cosa, després d'abandonar sobtadament el seu estudi al sisè pis d'una casa que mai no havia llogat al límit del barri jueu d'una ciutat cristiana. No havia llogat el sisè pis per allotjar-hi els seus llibres: una biblioteca àmplia però discreta, d'un parell de milers de volums seleccionats, llegits i alguns rellegits al llarg d'anys de passió per la literatura que no havien començat en un cinema de barri, encantat amb els gestos del protagonista d'una pel·lícula que vivia mentre escrivia assegut al davant d'una màquina d'escriure en un apartament de Manhattan, o potser de Nàpols o del barri francès d'una excolonia oriental, lluny, molt més lluny del que podia concebre. L'escriptor bevia amb discreció d'un got que anava omplint i tenia una dona guapíssima que arribava a casa fent dringar les claus al pany, carregada fins dalt de bosses de paper del supermercat amb un ram de flors i una gossa remenant la cua. No duia sostenidors i els mugrons se li marcaven sense exageració: els pits no eren ni grans ni petits, tenien la justa mesura de la irrealitat. Tots dos intercanviaven un somriure i un lleuger cop de cap i l'escriptor continuava escrivint absort però conscient de la felicitat que l'envoltava. Tenia barba de dos o tres dies i duia una samarreta negra senzilla amb marques de suors consecutives i la blancor dels seus dits contrastava amb el bronzo dels seus braços i de la seva cara, amb la negror dels seus cabells i dels seus ulls petits i profunds. Els llibres i els quadres competien per l'espai de les parets i a terra un nen de dos o tres anys jugava en silenci a construir castells de colors.

No havia llogat el cotxe, ni havia parat a fer gasolina, ni tenia son, ni es notava cansat. No feia hores que tenia gana, ni maldava per trobar un lloc prou bo per menjar, no massa car, aïllat de tot i de tothom. No se sentia al límit del col·lapse, ni temia ensorrar-se definitivament. Mai no havia tingut dos fills, ni els seus fills havien crescut feliçment envoltats d'una casa de dues plantes, d'afecte i de comprensió. Mai no havia obert una galeria d'art sota el seu sisè pis, al límit del barri jueu d'una ciutat cristiana, ni s'havia guanyat sobradament la vida amb una extensa i intensa cartera de col·leccionistes sensibles i intel·ligents, dòcils al seu criteri d'expert. Ni tenia una dona guapa com la de l'escriptor que no havia somiat ser quan era jove. Ni recordava el record d'aquell matí, instal·lat al sisè pis del seu estudi, de quan el seu pare l'havia dut per primer cop a una geladeria de Manhattan, o de Nàpols o del barri francès d'una excolonia oriental més llunyana del que podia concebre, i havia insistit a fer-li tastar aquell gelat putrefacte que havia desencadenat un allau de tragèdies que no recordava, preferia no fer-ho. Ni mai havia tingut un cosí holandès, ros amb ulls blaus, capaç de nedar impecablement i de tirar-se de cap d'un sisè pis amb la mateixa facilitat amb què un entra en un cafè i demana un tallat. Un cosí holandès que encarnava la perfecció, la seguretat, la confiança; que dormia amb pijama i es treia la samarreta, el jersei de coll alt, els mitjons i els calçotets; que sortia a caçar els caps de setmana i nedava a la seva piscina, corria amb el seu pastor alemany, conduïa la seva moto i jugava amb la seva polla.

No. No era un home de cinquanta anys aturat al pàrquing d'un hotel de carretera, lluny de Manhattan, de Nàpols i del barri francès d'una excolònia oriental, molt més lluny del que podia concebre; amb una por incontrolable a abandonar el cotxe i haver-se d'enfrontar a una conversa trivial per demanar una habitació on passar la nit que no era, a refugi de la pluja que no existia.

Cecily Brown

The fugitive Kind. Oli sobre lli; 229x190

Cecily Brown (born 1969 in London) is a British painter. She has a great respect for art history and her works reveal her reverence and high regard for artists such as Francisco de Goya, Nicolas Poussin, Willem de Kooning, and Joan Mitchell while incorporating into her works her distinct female view point. [1]



Cecily Brown studied B-TEC Diploma in Art and Design at Epsom School of Art, Surrey, England (1985-87), drawing and printmaking classes, Morley College, London, 987-89, and BA in Fine Arts, Slade School of Art, London (1989-93),
Brown’s work has appeared at the
Whitney Biennial 2004 in New York, The Triumph of Painting at the Saatchi Gallery, London and “Greater New York” at P.S. 1, New York. She has shown at galleries and museums including Contemporary Fine Arts in Berlin, MACRO in Rome and Museum der Moderna, Salzburg. She is represented by Gagosian Gallery.
Cecily Brown’s paintings combine figuration and abstraction. Expanding the tradition of
abstract expressionism, she draws her influences from painters such as Willem de Kooning. Her paintings also recall the works of Philip Guston and the Bay Area Figurative School of the 1950s and 1960s. Brown often titles her paintings after classic Hollywood films, such as The Pyjama Game and The Fugitive Kind.
Brown's work has attracted the attention of collectors including
Elton John and Michael Ovitz. She has become known for her painting style suggestive of abstract and abstract expressionist painters such as de Kooning and Oskar Kokoschka. Sexuality and attraction are important themes in her work, which she explores through semi-figurative and abstract means. Her paintings are in the permanent collections of several important museums and institutions including the Albright-Knox Art Gallery, in Buffalo, New York and the Des Moines Art Center, in Des Moines, Iowa (in 2006 the Des Moines Art Center organized Brown's first one-person museum exhibition in the U.S. - an exhibition that later travelled to the Museum of Fine Arts in Boston as well).
Cecily Brown is the daughter of
Shena Mackay, the Booker-shortlisted novelist, and David Sylvester, one of Britain's leading art critics.[2]

Ellen Altfest · Two Logs


Oli sobre tela; 48x71

3.13.2008

Thomas Zipp · Schwarze Ballons


Probir Gupta · The Bene Israel Family


Joc literari II

Endevina a quina obra i a quin autor pertany el següent fragment literari i fes-hi els teus comentaris. Un petonet:
(Adivina a qué obra y a qué autor pertenece el siguiente fragmento literario y envia tus comentarios. Un besito:)

"Mas no es dado a nosotros
tregua en paraje alguno;
desaparecen, caen
los hombres resignados
ciegamente, de hora
en hora, como agua
de una peña arrojada
a otra peña, a través de los años
en lo incierto, hacia abajo".

Joc literari

Endevina a quina obra i a quin autor pertany el següent fragment literari i fes-ho constar als comentaris. Sort:
Adivina a qué obra y a qué autor pertenece el siguiente fragmento literario y envia tus conclusiones a la sección de comentarios. Suerte:

"A few light taps upon the pane made him turn to the window. It had begun to snow again. He watched sleepily the flakes, silver and dark, falling obliquely against the lamplight. The time had come for him to set out on his journey westward. Yes, the newspapers were right: snow was general all over Ireland. It was falling on every part of the dark central plain, on the treeless hills, falling softly upon the Bog of Allen and, farther westward, softly falling into the dark mutinous Shannon waves. It was falling, too, upon every part of the lonely churchyard on the hill where Michael Furey lay buried. It lay thickly drifted on the crooked crosses and headstones, on the spears of the little gate, on the barren thorns. His soul swooned slowly as he heard the snow falling faintly through the universe and faintly falling, like the descent of their last end, upon all the living and the dead".