mansaku, ENTA X

L'Íngrid pujava les escales de casa seva carregada amb una bossa plena de taronges a un costat i una bossa plena de verdures a l'altre. Al seu replà, dalt de tot de la casa, hi tornaven a haver gotes de sang i un parell de burilles consumides. Fent equilibris per no deixar les bosses a terra, obrí la porta i deslliurant-se del pes que duia, assaborí el moment d'arribar a casa, l'olor dels mobles vells, de la pàtina de pols que els cobria, la lleugera acidesa del resclosit i l'alegria dels miols i les carícies als turmells de la Rita, negra com el carbó.

Els carrers que quedaven al nord de l'avinguda dels Plataners, que travessa Konore d'est a oest, eren plens de famílies completament destrossades per l'efecte de la crisi econòmica i la proliferació d'heroïna que arribava directament de l'Afganistan en un mercant que cada divendres feia escala a Marsoup. L'avinguda dels Plateners era el centre de la vida social del barri de Konore, una zona tranquil·la, destinada des de fa més de dos-cents anys a petites residències d'industrials i artesans de la ciutat d'Enta. El fill d'una veïna utilitzava des de feia mesos el replà del pis de l'Íngrid per punxar-se amb un amic seu. Al principi ho deixaven tot fet un fàstic: mocadors tacats de sang, xeringues, els embolcalls de la dosi, burilles, ampolles d'aigua, culleres... fins que un dia l'Íngrid se'l trobà a la plaça del mercat i li digué que no tenia inconvenient que utilitzés el replà de casa seva per punxar-se però que li agrairia que recollís tot l'arsenal i el llencés en alguna altra banda. No ho complia escrupolosament però n'hi havia prou.

Ahir, després de dinar amb el senyor Visahun, i després d'unes quantes copes i una llarga conversa, l'Íngrid s'acostà a casa meva. Tornava a dur les botes negres que s'havia emprovat amb mi uns mesos enrere. Li vaig explicar les trucades de telèfon frustrades intentant localitzar el Víctor Mora. Em va demanar que no em desanimés, que valorés el que ara tenia i que no m'obsessionés en intentar recordar a qualsevol preu.

-El fet que hagis recordat el Víctor, ja és un pas endavant. No vulguis córrer. Ara ja saps més del que mai no has sabut. Saps que tenies un amic i saps que junts vau censar els habitants de Mansaku. Saps que era doctor en història i que la seva veu tenia un to metàl·lic que feia vibrar subtilment les paraules. En reconeixeries la veu entre un miler. Amb això n'hi hauria prou per construir una novel·la. No t'has de desesperar

L'Íngrid col·locà una a una les taronges dins d'una malla de plàstic carabassa que penjava d'un clau de la cuina i no deixava de recordar els ulls grisos, una mica entelats i inexpressius del senyor Visahun, les seves mans blanquíssimes i primes, petites, amb els dits curts i rodons, acabats en punta. No deixava de recordar la seva boca minúscula i els seus llavis vermells i eixuts movent-se.

Es començà a treure la roba de camí cap a l'habitació. Remenava la roba de l'armari buscant la peça adequada. Els pantalons aquells que li quedaven bé amb les botes que s'havia comprat al carrer 57 de Nova York, l'any que plorava mentre travessava el pont de Brooklyn. Agafà la roba neta i vestida només amb els mitjons i les calces se n'anà cap al lavabo. Obrí l'aixeta de la banyera i hi escampà una mica de sabó. Es contemplà al mirall i es tragué els mitjons i les calces admirant el seu cos. Quan es girà, s'adonà que la Rita la mirava asseguda a la tassa del vàter. Era l'autèntica mirada de l'altre: la del narrador capaç de contemplar l'aire, de fer-lo girar, de canviar-lo de color. La Rita la mirava des de dins dels seus ulls vermells, més enllà del mirall.

mansaku, Enta IX

Des que havia començat les classes de violí, sis mesos enrere, l'Adrià Visahun acostumava a realitzar moltes activitats mentalment abans d'executar-les o fins i tot sense arribar a executar-les mai. Aquesta pràctica començà a preocupar-lo un matí, mentre el seu cos es debatia entre el son i la vigília damunt del llit mig desfet, quan es va llevar per anar al lavabo i calmar la seva set amb un got d'aigua fresca. De tornada al llit, en aixecar el llençol per tornar-hi a entrar, va topar amb el seu propi cos. El va sorprendre la flaccidesa de la seva pell, la blancor malaltissa, l'escassedat de pèl. L'esquena s'enfonsava una mica allà on havia de tenir la columna vertebral: només se'n distingien dues vèrtebres. A l'alçada dels ronyons, tres capes de greix se sobreposaven com si fossin onades flonges tremolant al ritme de la seva respiració irregular. En proporció amb l'amplada de les espatlles, i amb el greix acumulat a la ronyonada, les cames les tenia primes i plenes de varius i s'unien, gairebé es fonien, en un cul completament pla i amorf. Li hagués agradat donar el tomb al seu propi cos i continuar-ne l'observació, però ho va trobar morbós i cruel. Es va endinsar en els llençols i s'abraçà a ell mateix des del darrera sense poder contenir el plor.

mansaku, ENTA VIII

Si al complex d'oficines on viu i treballa l'Adrià Visahun hi hagués alguna església amb campanar, o un simple campanar solitari, com a la plaça Rius i Taulet del barri de Gràcia de Barcelona, potser hauria pogut sentir tres tocs de campana. Però a Mansaku no hi ha esglésies ni campanars. En tot el barri només hi ha una sinagoga, al noroest, al límit del barri amb la part antiga d'Enta. Al barri vell sí que hi ha multitud d'esglésies amb campanar, algunes mesquites, unes quantes sinagogues i tres dojos de budisme zen. Però les campanes que encara estan en actiu durant la nit i la matinada no poden sentir-se des d'on és l'Adrià.

A la Bet Midraix de la sinagoga que fa frontera amb el barri vell, l'avi Daniel hi havia passat innumerables hores estudiant la llei i la Torà per poder-se convertir en rabí. Ell fou qui practicà el Berit Milà, la circumcisió, a ell i al seu pare, que també es deia Daniel.

Començava a ser hora d'anar a dormir. L'Adrià Visahun ja havia deplegat el llit mentalment més de tres vegades durant l'última hora. S'havia aixecat de la cadira i després d'apagar l'ordinador, de treure's la roba i rentar-se les dents, havia estirat el calaix de sota el sofà i n'havia fet sortir un somier amb un bon matalàs de làtex amb la part de sota dels llençols col·locada. Havia anat cap a l'armari empotrat del lavabo i n'havia tret un edredó de plomes i un coixi més aviat baixet. Un cop activada l'alarma del mòbil i amb les ulleres a resguard, havia tancat el llum i el ulls. Però tots aquests actes només els havia fet mentalment. Físicament continuava aferrat als dossiers de pressupostos, als permisos de gravació, a les infinites minúcies que cal tenir en compte perquè tot surti bé en el mínim temps possible i amb un cost raonable.

mansaku, ENTA VII

Aquesta nit, quan ja passen uns minuts de dos quarts de tres de la matinada, l'Adrià Visahun ultima alguns serrells de la producció de la darrera campanya publicitària que ha projectat la seva empresa de comunicació: el llarg camí cap a la desaparició de les galetes integrals del Dr. Murdock. L'espot que vertebrarà la campanya compararà el desgel provocat pel canvi climàtic amb la desaparició de les mencionades galetes. Tot plegat una collonada que se li acudí al restaurant del complex mentre sopava una brandada de bacallà i guaitava de reüll un programa dedicat al medi ambient. La producció de la campanya li ha comportat una feinada inusual perquè aquesta vegada s'ho ha muntat tot per no haver d'anar fins a l'escenari del rodatge de l'espot: el glaciar de Jostedalsbreen a Noruega. Per tal d'estalviar-se el viatge ha contractat una productora externa amb qui es reuneix gairebé cada matí durant dues o tres hores. La productora l'encarna una noia que no arriba als 30, potser no en té més de 25, amb els cabells curts i llisos, extremadament llisos. És treballadora i resolutiva, parla noséquantes llengües, eficient, simpàtica, alegre i bona comunicadora. Transmet seguretat i calma. Sembla una musa de la Nouvelle vague però amb uns pits com déu mana.

—Bon dia. Sóc l'Íngrid Flusso, de MoveProductions— digué, allargant la mà, des del darrera de la porta de l'oficina, amb un somriure i una mirada directa i franca. L'Adrià Visahun la va fer entrar al despatx i li va explicar la campanya de Dr. Murdock, tot això del canvi climàtic i el perill d'extinció de les galetes, el glaciar Jostedalsbreen i tota la pesca. Somreia i de tant en tant deixava de mirar l'Adrià per apuntar alguna cosa amb un llapis Staedtler del número 2 (d'aquells que tenen el cap de color vermell) en una Moleskine de tapa tova. Li va explicar com volia que fos l'espot i quin havia de ser el to general; i que pensava rodar-lo al Jostedalsbreen perquè va ser allà on una noia que vint anys enrera tenia l'edat de l'Íngrid va ser capaç d'encendre-li un foc, als peus del glaciar, en menys de dos minuts. Quan el va haver encès, va mirar-lo amb un somriure que avui encara dura, i va desaparèixer.

L'Íngrid semblava divertir-se amb tot plegat. Va acceptar de continuar parlant donant un tomb per la riba del Tsurini. Van pujar cap al nord en direcció al centre i van travessar el riu pel pont de Santa Caterina. Sí, semblava divertir-se amb tot plegat i semblava no cansar-se d'escoltar l'Adrià Visahun. Va proposar menjar alguna cosa per la zona 4 i ella el va arrossegar cap a un pati interior "on tenen les sardines més fresques del món i una selecció de vins del Priorat que te'n faràs creus".

L'Adrià ja en tenia prou amb descansar la mirada en els ulls de l'Íngrid. Hi va fer el mort durant dues ampolles de Costers del Prior. Completament immòbil, rabejat pel sol, allargant l'expiració amb lentitud i calma; i un cop buit, deixant que l'aire entrés dins seu sense forçar res. Completament immòbil, rabejat pel sol, ...

mansaku, ENTA VI

mansaku, ENTA V

Al límit de la ciutat d'Enta, a la perifèria de Mansaku, hi ha una desena d'edificis d'unes 25 plantes d'alçada i deu portes per replà, amb oficines d'uns 60 metres quadrats, ocupades per empreses i professionals liberals de la zona. En un d'aquests despatxos, tot i ser més de les dues del matí, encara hi treballa l'Adrià Visahun. De fet ara hi treballa, però també hi viu. Només fa un parell de mesos, va decidir quedar-s'hi a viure. No tenia gaire sentit mantenir una casa que no compartia amb ningú i que només ocupava algunes nits i bocins d'hores que sempre se li feien inacabables, envoltat de veïns sorollosos, sense aire condicionat a l'estiu i amb una calefacció deficient durant els mesos freds. A l'oficina, en canvi, no s'hi trobava mai sol, malgrat ser l'únic treballador de la seva pròpia empresa. No hi havia veïns que destorbessin el seu son. Els caps de setmana pràcticament no hi havia ningú; i l'edifici comptava amb un econòmic, eficient i ecològic sistema de climatització que feia que la temperatura sempre es mantingués al voltant dels 25 graus centígrads i amb un òptim percentatge d'humitat. Només havia calgut fer un parell d'ajustaments a l'oficina: substituir el sofà del seu despatx per un bon sofà-llit, amb un futon de làtex i un somier de qualitat, i doblar els dies que venien els del servei de neteja perquè sempre estés tot net i a punt per rebre clients. L'oficina ja comptava amb una petita cuina: una nevera-congelador, una cafetera, una kettel, una iogurtera, un microones, uns quants armaris i una taula amb dues cadires: més que suficient. L'únic àpat una mica consistent del dia el feia a l'hora de sopar: mai més tard de les 7 de la tarda a l'hivern i mai més tard de les 8 a l'estiu. De dilluns a divendres sopava al restaurant que hi havia als baixos d'un dels deu edificis del complex. Els caps de setmana comprava menjar preparat a una botiga de la zona 4, just a l'altra banda del pont Nou. Per esmorzar menjava invariablement un iogurt amb dues o tres peces de fruita i un cafè; per dinar passava amb qualsevol cosa.

mansaku, ENTA IV

Si com el príncep Satta trobés una femella de tigre massa dèbil per poder alimentar els seus cadells, jo li oferiria el meu cos com a aliment. Amb aquest gest començaria una història, potser uns decennis més tard, potser uns quants mil·lenis després. Però algú començaria una història feta de lletres, de combinacions màgiques capaces d'alimentar les idees, d'estimular els sentits, de produir felicitat. Amb el meu gest no només alimentaria els tigres sinó que alimentaria el temps de futurs lectors, els faria sentir vius, completament conscients del seu ara i aquí. Els aproparia una miqueta més al que són: els faria ser una miqueta més.

mansaku, ENTA III

Nunc Coepit. Ara començo. Des d'ara tot serà diferent. Sóc un home nou. Un home nou amb unes ales noves: aquestes no són de cera i ara ja sé que el sol és inabastable. Pare! ja no caldrà una nova Icària: ara ja sé que només es pot començar de nou si tens els peus sobre aquesta terra aspra. Els peus ben assentats ara i aquí, sense subterfugis de la ment: ja no hi ha res a descabdellar, ni hi haurà cap fil per marcar-nos la fugida. Ara ja no cal arribar enlloc. No caldrà descobrir, en arribar a casa, que els teus t'han abandonat, que per ells ja no ets res més que un pirata.

mansaku, ENTA II

Miro amunt on no hi ha ni una cirera
ni una pruna madura ni la pau
d'un núvol pietós, només el mapa
arrugat del fracàs i les fronteres
marcades per les teles escupides
per les aranyes dels meus ulls malalts.
No sóc on són els meus peus ni puc veure
més enllà d'aquest mapa tenebrós;
sord a la vida i a les confidències
de l'esperança simulo viatges
resseguint amb el dit les autopistes
que acondueixen d'un fracàs a un altre.
Qui devia plantar tots aquests arbres?
Construiria una casa de fusta
—no gaire gran, vora aquell garrofer—
amb la llenya caiguda del bosquet.
Com m'ho faré per bastir la teulada?

Aquesta història comença amb la impossibilitat d'explicar-ne cap, de començar-ne cap.

Probablement ningú no coneix amb exactitud la fi de la seva història, però tothom pot explicar, si fa no fa, com va començar. Tothom té records més o menys llunyans d'un passat pròxim o remot; encara que tot hagués començat ahir o fa tan sols uns minuts.

Jo no tinc records, no tinc ni història ni arguments; no puc ni tan sols inventar-la —si almenys pogués construir-me'n una: ser el supervivent d'una tragèdia o el tràgic protagonista d'una comèdia. Però no ho puc fer. Sempre he estat una simple ombra vestida de negre oculta en un paisatge negre: un croma invisible on s'hi projecta una vida o vàries vides o simplement el paisatge de vides com la vostra.

Passo els dies mirant-me el melic amb l'esperança d'assistir a una d'aquestes projeccions, amb l'esperança de riure o plorar una estona. És per això que sempre camino amb el cap cot, sense saber on tinc els peus, ni on són els peus dels altres. De tant en tant em toco el melic amb els dits de la mà dreta per assegurar-me que no és una projecció.

Demà, com imagino que he fet tots els dies de la meva vida, passejaré pels carrers estrets de la ciutat on suposo que vaig néixer i d'on suposo que mai no m'he mogut. Aniré amunt i avall deambulant, passant tres o quatre vegades pels mateixos llocs amb la mirada clavada a les llambordes, als empedrats, a les voreres, a l'asfalt i als mirallets minúsculs escampats als passos de peatons; sentiré sense escoltar la remor de les veus, els crits i els laments dels meus conciutadans i m'alimentaré dels fruits que brosten generosos a les cantonades, damunt dels bancs i a dins de les papereres.

Mansaku, ENTA

En totes les històries hi ha un inici. Un punt de partida per començar a buscar-nos en el temps i en l'espai. Un ara i aquí sense temps verbals que empresonin els fets, sempre irreals. Quan comencem una història no tenim cap possibilitat de sobreviure al seu final, però hem de comptar amb les infinites possibilitats de cada moment: viure en un present fet de lletres minúscules traçades amb carbó i llums i ombres i pàgines en blanc que -com un immens teló de fons- xiuxiuegen secrets amagats darrera les paraules i els seus significats.

Hi havia una història que mai no començava. Una història sense rostre. El seu títol només era un punt en el mapa, una ciutat pacífica al centre d'una gran vall. L'única particularitat era que ella hi vivia, hi havia nascut, hi treballava i hi moriria. Potser era ella la història que no sobreviuria al seu final.