El Víctor i jo havíem treballat censant gent a Mansaku, un barri senzill i deprimit on la vida s'asseia a prendre el sol, molt a la vora dels vells i dels ionquis; tots barrejats als bancs de les desenes de placetes que, com si fossin patis d'una presó, quedaven encerclats per les galeries dels edificis. Totes les places eren la mateixa plaça: una dotzena de mimoses escanyolides, seques i malaltes plantades per la promotora pública dels habitatges del barri, sis bancs i un fotimer de rosers i geranis, lliris, hortènsies, clavells, marqueses (de vegades algun llorer, un ficus, fins i tot un petit magnolier o algun fruiter diminut), que plantaven els veïns i alegraven els voltants dels edificis i donaven feina a l'exèrcit de jubilats i ionquis les estonetes que no consumien les pensions als bars de les placetes (cada placeta en tenia almenys tres).
Els records dels records. Quina nostàlgia!
La vida s'asseia als bancs d'aquestes placetes a prendre el sol, però de fet també et podia sorprendre a qualsevol cantonada, o fent una canya amb seitons a qualsevol bar, o potser aquesta vida -dulzura y esperanza nuestra- era darrere la porta d'un habitatge -així anomenaven pisos i barraques els de l'oficina municipal del padró de població-, a l'altre costat de l'espieta i després d'entreobrir-te la porta et feia seure al seu sofà vell -o era un vell sofà?
Ai, el passat! la tristor del record del que hem viscut: la impossibilitat de recordar dues vegades. Ai, els records dels records: quina nostàlgia!; t'asseia, deia, invariablement davant del televisor brut, farcit fins dalt d'horterades indescriptibles que constituïen aquella fauna heterogènia que vaig anar taxonomitzant mentalment -recordo que en aquella època gairebé tot ho feia mentalment. Altres vegades, a banda d'asseure't i d'explicar-te la vida -curulla a vessar de gràcies, i moltes més desgràcies encara-, t'oferia una cervesa, o un got de vi, o tota l'ampolla sencera, i et donava de dinar, de sopar i del que convingués. Altres vegades t'arribava a donar tot el seu sexe; fins que t'oblidaves completament d'allò que hi havies anat a fer. Et miraves per primer cop la vida cara a cara, encara que la vida s'hagués disfressat ridículament amb una samarreta imperi bruta o que anés amb calçotets i tingués una enorme panxa i es fes rots, pets, o tingués els dits com botifarrons; la miraves cara a cara, encara que dugués una bata de buata de color blau turquesa -el color de les cortines de la barberia on cada setmana em feia afaitar el cap, al carrer de Sant Agustí, a prop del centre neuràlgic de Mansaku; o del color dels cendrers que la casa Cinzano regalava-; la miraves cara a cara i per primer cop, encara que deixés entreveure un visu beix amb puntes de randa i unes mamelles immenses i arrugades, o petites i secallones; tot i que la vida patís apnea, que fos diabètica o depressiva: la vida et somreia i tu l'abraçaves, complimentaves els formularis del cens amb els noms i cognoms de tota aquella família i sabies del cert qui treballava i qui no, quant cobrava cadascú, quins estudis tenia o quins deixava de tenir, i quants vàters acollien les seves defecacions diàries, quantes dutxes els mullaven, damunt de quants llits s'adormien, o llegien, o s'estimaven (recíprocament o reflexiva). Més d'una vegada vaig estar a punt de preguntar-los quants paraigües evitaven que la pluja els assaonés o quantes sabates els impedien de tocar de peus a terra: la cendra als dits fa el tacte més suau... Ai, els records dels records!
Jordi Barberà Argilaga
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris work in progress. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris work in progress. Mostrar tots els missatges
4.19.2010
4.13.2010
work in progress _ 02_A
-Sí... digui'm? -la veu sonava nasal, sense el to metàl·lic que recordava de la veu del Víctor Mora. Podia no ser ell. Hi havia dos Mora, V. a la guia d'Enta. Tots dos vivien vora el pont de Santa Caterina, a l'est del riu. Un d'ells havia de ser el meu Víctor, el doctor en història.
-Víctor? Què hi és el Víctor Mora?
-Sí, jo mateix. Qui és?
No era el Víctor. No era el meu Víctor, el doctor en història. Recordava perfectament que la veu del Víctor tenia un to metàl·lic: les paraules que pronunciava vibraven subtilment i arribaven a l'oïda amortides per una minuciosa i prudent tria.
-Qui és?
Vaig penjar el telèfon alleugerit per no haver de continuar la conversa. Tenia la llengua pastosa i els llavis ressecs.
El Víctor que jo vaig conèixer, cap a l'any 91, havia de ser l'altre, però necessitava un descans per enfrontar-me a una nova conversa. Del Víctor en recordo el to metàl·lic de la veu i la boca petita. No parava d'humitejar-se els llavis amb la part del mig de la llengua, no amb la punta. Era un gest més ridícul que obscè. També em sembla recordar que no era gaire alt, o potser era la sensació que donava el seu cos arrodonit, les cames curtes i uns peus i unes mans massa petites. Li encantaven els seitons amb vinagre. Ell els preferia amb all i julivert picats. Jo amb un raig d'oli d'oliva.
Jordi Barberà Argilaga
-Víctor? Què hi és el Víctor Mora?
-Sí, jo mateix. Qui és?
No era el Víctor. No era el meu Víctor, el doctor en història. Recordava perfectament que la veu del Víctor tenia un to metàl·lic: les paraules que pronunciava vibraven subtilment i arribaven a l'oïda amortides per una minuciosa i prudent tria.
-Qui és?
Vaig penjar el telèfon alleugerit per no haver de continuar la conversa. Tenia la llengua pastosa i els llavis ressecs.
El Víctor que jo vaig conèixer, cap a l'any 91, havia de ser l'altre, però necessitava un descans per enfrontar-me a una nova conversa. Del Víctor en recordo el to metàl·lic de la veu i la boca petita. No parava d'humitejar-se els llavis amb la part del mig de la llengua, no amb la punta. Era un gest més ridícul que obscè. També em sembla recordar que no era gaire alt, o potser era la sensació que donava el seu cos arrodonit, les cames curtes i uns peus i unes mans massa petites. Li encantaven els seitons amb vinagre. Ell els preferia amb all i julivert picats. Jo amb un raig d'oli d'oliva.
Jordi Barberà Argilaga
3.21.2010
work in progress _ 01 _ G
Quan encara no havíem travessat el pont del Tsurini, els ulls de l'Íngrid van deixar anar unes immenses llàgrimes galtes avall. Algunes li entraven per les comissures dels llavis i les llepava amb un ràpid moviment de la punta de la llengua. D'altres li rajaven avall fins a perdre's dins del coll de la brusa. Jo no deia res. Mirava de reüll el descens de les llàgrimes. La llum que la boira no deixava baixar es projectava a les fulles platejades dels àlbers i tota la ciutat feia una olor lleugerament ensucrada, com de vainilla. L'Íngrid, amb veu clara i segura, va dir-me de sobte que al cap d'una setmana marxava a Londres per quedar-s'hi. Li havien ofert una plaça al Birkbeck Medieval Seminar de la Universitat de Londres per investigar alguna cosa sobre el discurs i el silenci a l'Anglaterra dels Tudor. Em va semblar apassionant això de dedicar-se a estudiar els silencis.
Jordi Barberà Argilaga
Jordi Barberà Argilaga
work in progress _ 01 _ F
Després de dormir quatre o cinc hores vaig tornar a trucar a casa l'Ingrid. Volia demanar-li que m'acompanyés a reconstruir el passeig nocturn per la zona 4 i que intentéssim localitzar el Víctor. Potser ell sabia com havia estat la meva vida després del cens a Mansaku. Aquella nit m'havia quedat adormit tot just quan la llum del sol començava a traspassar la persiana de l'habitació i des del moment que la son començava a vence'm vaig tenir la certesa que el Víctor Mora havia estat una peça clau en la recuperació de la meva identitat.
Ens havíem conegut al gimnàs de la Facultat de filosofia i lletres d'Enta (anomenada la 28, el número perfecte). El Víctor pujava un pendent de com a mínim el 20% i duia la samarreta grisa de cotó amb taques negres de suor. Jo ja feia vint-i-cinc minuts que pedalava pel Malecon de l'Havana, fent giragonses per no ensopegar amb les mulates i seguint els rastres de fum dels cigars purs dels negres encanudits.
L'Ingrid no era a casa. Vaig anar-la a buscar al bar de l'hotel on tots els dies esmorzava i llegia el diari. Seia en un butacó d'skai blau dels anys vint o trenta vora una finestra oberta al carrer de dalt a baix. Vaig explicar-li breument el passeig nocturn, el concert de trompeta al mític Boree de la zona 4, l'excés d'alcohol i de cansament, les sensacions que tenia sobre la possibilitat que el Víctor Mora sabés alguna cosa de la meva vida a partir de l'any 92 i sobretot les ganes que tenia de passejar amb ella i percebre de tant en tant la seva olor de pell, merlot, tabac, llevat i fruita seca.
L'Íngrid acceptà. Vam anar directament del bar de l'hotel a l'avinguda dels Plataners, un passeig preciós i tranquil que divideix Konore d'oest a est fins arribar al riu Tsurini (que vol dir el riu immens). Des del centre del passeig la boira només ens deixava veure els plataners més propers i no ens vam adonar que havíem arribat al riu fins que els plataners van desaparèixer i els àlbers ens van obligar a continuar passejant cap al sud, seguint el curs del riu. Un cop al Tsurini tot era boira. No podíem veure la immensitat del riu, ni les cases que s'hi abocaven pintades de colors, ni els salzes i els verns arran de l'aigua. Com que volia reproduir el passeig nocturn, no vam creuar el riu cap a la zona 4 pel pont del Vent ni pel de santa Caterina, sinó pel del Tsurini, el més antic i senyorial, el més gran i el més freqüentat. Jo desitjava endinsar-me amb l'Íngrid cap al sud, cap a Mansaku i mostrar-li tots els records anteriors a l'any 1992, quan el Víctor i jo censàvem els habitants d'aquest sud tan nòrdic.
Jordi Barberà Argilaga
Ens havíem conegut al gimnàs de la Facultat de filosofia i lletres d'Enta (anomenada la 28, el número perfecte). El Víctor pujava un pendent de com a mínim el 20% i duia la samarreta grisa de cotó amb taques negres de suor. Jo ja feia vint-i-cinc minuts que pedalava pel Malecon de l'Havana, fent giragonses per no ensopegar amb les mulates i seguint els rastres de fum dels cigars purs dels negres encanudits.
L'Ingrid no era a casa. Vaig anar-la a buscar al bar de l'hotel on tots els dies esmorzava i llegia el diari. Seia en un butacó d'skai blau dels anys vint o trenta vora una finestra oberta al carrer de dalt a baix. Vaig explicar-li breument el passeig nocturn, el concert de trompeta al mític Boree de la zona 4, l'excés d'alcohol i de cansament, les sensacions que tenia sobre la possibilitat que el Víctor Mora sabés alguna cosa de la meva vida a partir de l'any 92 i sobretot les ganes que tenia de passejar amb ella i percebre de tant en tant la seva olor de pell, merlot, tabac, llevat i fruita seca.
L'Íngrid acceptà. Vam anar directament del bar de l'hotel a l'avinguda dels Plataners, un passeig preciós i tranquil que divideix Konore d'oest a est fins arribar al riu Tsurini (que vol dir el riu immens). Des del centre del passeig la boira només ens deixava veure els plataners més propers i no ens vam adonar que havíem arribat al riu fins que els plataners van desaparèixer i els àlbers ens van obligar a continuar passejant cap al sud, seguint el curs del riu. Un cop al Tsurini tot era boira. No podíem veure la immensitat del riu, ni les cases que s'hi abocaven pintades de colors, ni els salzes i els verns arran de l'aigua. Com que volia reproduir el passeig nocturn, no vam creuar el riu cap a la zona 4 pel pont del Vent ni pel de santa Caterina, sinó pel del Tsurini, el més antic i senyorial, el més gran i el més freqüentat. Jo desitjava endinsar-me amb l'Íngrid cap al sud, cap a Mansaku i mostrar-li tots els records anteriors a l'any 1992, quan el Víctor i jo censàvem els habitants d'aquest sud tan nòrdic.
Jordi Barberà Argilaga
2.25.2010
work in progress _ 01 _ E
L'Ingrid feia més de dos anys que treballava amb mi a Konore 8. Fumava i feia olor a tabac; i l'olor a tabac barrejada amb l'olor de de la seva caçadora de pell girada em recordava un cupatge de merlot. També hi havia alguna cosa lleugerament làctica en la seva olor. El tabac el portava sempre a la butxaca esquerra de la caçadora. A la dreta hi duia les claus de casa i a l'infern hi tenia una petita llibreta amb les cantonades de la coberta gastades que consultava cada dos per tres.
Vaig tancar els ulls i vaig inspirar lentament, concentrat, intentant percebre alguna de les olors que associava a l'Ingrid. Era ella qui jeia a l'altre costat del llit?
-Em sembla que aquestes em van massa petites. Necessito un número més. Té un 40 anglès?
Quan vaig haver travessat el pont de Tsurini vaig caminar en direcció a la zona 4 per l'avinguda de Joseph Alemoniev, decidit a no girar cap als carrers secundaris i a no començar a beure fins que no estés una mica cansat. A més, em vaig proposar no quedar-me en cap local que no hagués programat una actuació de jazz en directe. Recordava vagament que cap al final de la zona 4 hi havia un magatzem on sempre hi havia un o altre tocant els clàssics. Hi havia anat tres o quatre vegades amb un company de feina quan treballàvem censant els habitants del barri de Mansaku. Es deia Víctor i era doctor en història. S'havia doctorat feia poc amb una tesi sobre els exiliats argentins a França durant la dictadura. Era un home de poques paraules i em feia sentir segur de mi mateix. Sempre em cedia el protagonisme i m'escoltava amb sincera admiració. Jo sabia que no li arribava a la sola de la sabata però acceptava feliç el meu paper de líder. Vivia en un dels carrers perpendiculars a l'avinguda d'Alemoniev, no gaire lluny del riu.
Jordi Barberà Argilaga
Vaig tancar els ulls i vaig inspirar lentament, concentrat, intentant percebre alguna de les olors que associava a l'Ingrid. Era ella qui jeia a l'altre costat del llit?
-Em sembla que aquestes em van massa petites. Necessito un número més. Té un 40 anglès?
Quan vaig haver travessat el pont de Tsurini vaig caminar en direcció a la zona 4 per l'avinguda de Joseph Alemoniev, decidit a no girar cap als carrers secundaris i a no començar a beure fins que no estés una mica cansat. A més, em vaig proposar no quedar-me en cap local que no hagués programat una actuació de jazz en directe. Recordava vagament que cap al final de la zona 4 hi havia un magatzem on sempre hi havia un o altre tocant els clàssics. Hi havia anat tres o quatre vegades amb un company de feina quan treballàvem censant els habitants del barri de Mansaku. Es deia Víctor i era doctor en història. S'havia doctorat feia poc amb una tesi sobre els exiliats argentins a França durant la dictadura. Era un home de poques paraules i em feia sentir segur de mi mateix. Sempre em cedia el protagonisme i m'escoltava amb sincera admiració. Jo sabia que no li arribava a la sola de la sabata però acceptava feliç el meu paper de líder. Vivia en un dels carrers perpendiculars a l'avinguda d'Alemoniev, no gaire lluny del riu.
Jordi Barberà Argilaga
2.14.2010
work in progress _ 01 _ CD
Ahir a la nit vaig decidir passejar més enllà dels límits de Konore i quan ja havia arribat al bell mig del pont del Tsurini, problablement impulsat per una lluna decreixent que no es resignava a desaparèixer, vaig girar cap a l'est i em vaig endinsar a la zona 4. No acostumo a passejar més enllà de les deu o dos quarts d'onze de la nit i menys fora dels carrers del noroest de Konore, però ahir no em venia gaire de gust arriscar-me a ensopegar constantment amb veïns i coneguts. A més em sentia prou trist per desitjar un bàlsam de bon jazz. I la zona 4 és plena de petites naus industrials que es dedicaven a la seda reconvertides en estudis de pintura durant el dia i sales de concert durant la nit.
Ja feia dotze anys que treballava a l'institut de secundària de Konore 8 i haver de despedir-me dels alumnes i dels professors m'havia deixat una mica tocat.
-És un bocí de paper que vam trobar al claustre de l'institut amagat entre dues pedres -em va dir la directora. Jo observava distret un petit quadret que penjava d'una paret del seu despatx, vora una finestra immensa amb una vidriera immensa on s'hi llegia una immensa frase de Sèneca: Aequat omnes cines (la cendra ens fa a tots iguals).
-Fa quinze anys, abans que tu comencessis a treballar a l'institut, vam instal·lar la calefacció radial a l'edifici. Quan aixecaven les rajoles del claustre, els treballadors hi van trobar un paperet amagat. L'havia escrit un xiquet, ajudant de paleta, feia més de cent anys: "Em dic Isaac Almúnia, tinc 15 anys i ja en fa dos que les monges em tenen aquí esclavitzat i passant gana. Es pensen que som tots uns ignorants i que no ens adonem que entre l'església i el govern ens xuclen la sang. Escric aquest paper perquè en el futur la gent sàpiga que mai no ens van acabar de vèncer".
Em vaig treure el mòbil de la motxilla i vaig demanar a la directora si podia fer una fotografia al quadret. Em va dir que sí.
Jordi Barberà Argilaga
Ja feia dotze anys que treballava a l'institut de secundària de Konore 8 i haver de despedir-me dels alumnes i dels professors m'havia deixat una mica tocat.
-És un bocí de paper que vam trobar al claustre de l'institut amagat entre dues pedres -em va dir la directora. Jo observava distret un petit quadret que penjava d'una paret del seu despatx, vora una finestra immensa amb una vidriera immensa on s'hi llegia una immensa frase de Sèneca: Aequat omnes cines (la cendra ens fa a tots iguals).
-Fa quinze anys, abans que tu comencessis a treballar a l'institut, vam instal·lar la calefacció radial a l'edifici. Quan aixecaven les rajoles del claustre, els treballadors hi van trobar un paperet amagat. L'havia escrit un xiquet, ajudant de paleta, feia més de cent anys: "Em dic Isaac Almúnia, tinc 15 anys i ja en fa dos que les monges em tenen aquí esclavitzat i passant gana. Es pensen que som tots uns ignorants i que no ens adonem que entre l'església i el govern ens xuclen la sang. Escric aquest paper perquè en el futur la gent sàpiga que mai no ens van acabar de vèncer".
Em vaig treure el mòbil de la motxilla i vaig demanar a la directora si podia fer una fotografia al quadret. Em va dir que sí.
Jordi Barberà Argilaga
1.17.2010
work in progress _ 01 _ AB
Qui jau a l'altre costat del llit? L'única certesa és que no puc ser jo mateix. Les matinades encara són fosques, però ja comencen a allargar-se. L'hivern és cru, però la crueltat no arribarà fins a l'abril (el mes més cruel), quan l'esclat de vida primaveral evidenciï les nostres mancances. Des del darrera de la vidriera de la pastisseria on prenc el cafè amb llet i el panet de viena amb mantega i formatge, la neu sembla escalfar el terra. Qui jau a l'altre costat de llit? Podria ser l'Ingrid, perdent-se en la perspectiva del passeig flanquejat per plataners del XIX, trepitjant la neu amb unes botes negres.
-Em sembla que aquestes em van massa petites. Necessito un número més. Té un 40 anglès?- preguntà l'Ingrid mentre maldava per tornar a treure's la bota del peu.
M'agrada l'efecte de les botes negres militars, amb la punta d'acer i aquesta faldilla curta, negra, travessada amb una cremallera platejada; vaig pensar, satisfet de ser al seu costat, de poder contemplar com s'emprovava les botes, com flexionava el seu cos per cordar-se-les, com se li marcaven les venes del coll en intentar treure-se-les.
Havíem quedat que passaria per casa seva cap a les 10 del matí. A menys deu ja trucava al timbre i des del balcó em deia que ara mateix baixava. Deu minuts després s'obria la porta. S'havia recollit el cabell en una cua alta, lligada a la part del darrera del cap, de manera que es desplegava com la cua d'un gall d'indi. Feia cara de no haver dormit gaire. Potser s'havia dedicat a veure una pel·lícula rere una altra durant tota la nit, o havia estat llegint algun dels llibres que s'apilen a les prestatgeries del menjador de casa seva. En tot cas, les petites bosses que se li inflaven a sota dels ulls, la feien més desitjable. És el que passa quan tens insomni i tens vint anys.
[veure Alphaville de Godard i imaginar que l'Íngrid l'ha vista una vegada i una altra durant tota la nit]
Jordi Barberà Argilaga
-Em sembla que aquestes em van massa petites. Necessito un número més. Té un 40 anglès?- preguntà l'Ingrid mentre maldava per tornar a treure's la bota del peu.
M'agrada l'efecte de les botes negres militars, amb la punta d'acer i aquesta faldilla curta, negra, travessada amb una cremallera platejada; vaig pensar, satisfet de ser al seu costat, de poder contemplar com s'emprovava les botes, com flexionava el seu cos per cordar-se-les, com se li marcaven les venes del coll en intentar treure-se-les.
Havíem quedat que passaria per casa seva cap a les 10 del matí. A menys deu ja trucava al timbre i des del balcó em deia que ara mateix baixava. Deu minuts després s'obria la porta. S'havia recollit el cabell en una cua alta, lligada a la part del darrera del cap, de manera que es desplegava com la cua d'un gall d'indi. Feia cara de no haver dormit gaire. Potser s'havia dedicat a veure una pel·lícula rere una altra durant tota la nit, o havia estat llegint algun dels llibres que s'apilen a les prestatgeries del menjador de casa seva. En tot cas, les petites bosses que se li inflaven a sota dels ulls, la feien més desitjable. És el que passa quan tens insomni i tens vint anys.
[veure Alphaville de Godard i imaginar que l'Íngrid l'ha vista una vegada i una altra durant tota la nit]
Jordi Barberà Argilaga
Subscriure's a:
Missatges (Atom)