Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris literatura. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris literatura. Mostrar tots els missatges

9.22.2010

Bohumil Hrabal


Avui, mentre donava tombs per internet, he vist la fotografia d'un home vell assegut en una gran butaca de fusta que semblava suspesa en l'aire amb unes cordes, després la imatge d'un camp, segurament a l'extraradi d'alguna ciutat, sembrat de pals de la llum torts i mal distribuïts (Les xicres blanques dels pals del telègraf si ets a la ruta guarden ton camí); i més tard, els fotogrames d'algunes pel·lícules en blanc i negre. I he pensat, com un gran sant bernat, amb el front arrugat i la mirada llunyana, en els meus record de quan el món, el meu món, encara estava dividit en dos blocs; i de quan el món, el meu món, va deixar d'estar dividit en dos blocs. I vaig anar a Praga i vaig descobrir que hi vivia un jove anomenat Kafka. I un monjo caputxí em va hostatjar a casa seva i em va mostrar l'alegria de compartir la llibertat d'estar menjant uns iogurts, encara que fos amb les mans tremoloses de tants anys de por i encara que fos amb un idiota com jo. I he pensat en Bohumil Hrabal: en l'impacte que em va produir la seva obra: una solitud massa sorollosa, trens rigurosament vigilats. No en recordo massa coses. Les vaig llegir cap a l'any 94 o 95. Ara descobreixo que va morir l'any 96, quan va caure pel balcó mentre donava de menjar els ocells: no hi ha res com les metàfores que ens costen la vida. No en recordo massa coses, però encara noto, amb estremiment, les sensacions de llegir-lo, les arrugues del seu rostre, les seves mans grosses, fortes, endurides pel treball. Sé que dins seu hi havia un senyor vell que bevia cervesa des de la garita on treballava i sé que avui, mentre donava tombs per internet, alguna cosa m'ha conduït cap a Bohumil Hrabal, cap a la seva relectura. Crec que ja no en conservo cap llibre. Alguna de les meves ex el deu tenir a la prestatgeria enmig d'una solitud massa sorollosa; o així és com m'agrada imaginar-ho a mi.

9.21.2010

Algunes altres lectures 02

La ciudad desplazada de José María Conget.
Editorial pre-textos, narrativa contemporánea.
València, 2010.

No ho sé... Jo no l'he pogut acabar. Potser l'hauria de rellegir. No ho sé.

........


Winesburg, Ohio de Sherwood Anderson.
El cercle de Viena.
Barcelona, 2009 (tercera edició)



Genial. 22 contes que en realitat són una novel·la sobre la vida i els habitants d'un poblet d'Ohio: Winesburg. Narrativa americana en estat pur, destil·lada.

"L'escriptor, un home vell amb un bigoti blanc, tenia problemes per ficar-se al llit. Les finestres de la casa on vivia eren altes i ell volia poder contemplar els arbres quan es despertava pel matí. Un fuster li va arreglar el llit perquè quedés al mateix nivell de la finestra"

I és així com l'escriptor ens explica les històries dels habitants de Winesburg, les seves relacions, les pors, inquietuds, les petites misèries i alegries de cada dia. Val la pena llegir-lo.

.........

La bicicleta estàtica de Sergi Pàmies.
Quaderns Crema.
Barcelona, 2010.

En la línia de Sergi Pàmies: mala llet, perspicàcia i contenció. Només cal obrir els diaris, les revistes, escoltar les ràdios, veure les teles (sobretot les del grup Godó) i trobar-hi tantes bones crítiques com vulgueu.

9.02.2010

Xocolata desfeta de Joan-Lluís Lluís


Xocolata desfeta (exercicis d'espill) de Joan-Lluís Lluís. La Magrana. Barcelona, 2a edició, març de 2010.



En el més pur estil del gran mestre Queneau, Joan-Lluís Lluís se sotmet a tot un reguitzell d'exercicis d'estil que reescriuen i en ocasions l'obliguen a refer la història d'un home que de camí al carrer Petritxol, on pretén prendre una xocolata desfeta, es troba amb una perturbada de Cassà de la Selva que l'agredeix brutalment a l'alçada d'una botiga de paraigües. L'home no recupera la consciència fins dos dies després en un hospital, on l'interroga un mosso d'esquadra.

La narració es repeteix al llarg de dues-centes pàgines amb pèrdues de vocals, monovocalismes, monosíl·labs, al·literacions, anagrames, castracions i acrònims; però també amb regust d'Haiku, de Països Catalans, d'anunci publicitari, de bibliografia, de telenovel·la; o a l'estil de March, Verdaguer, Salvat-Papasseit, Foix, Pla, Espriu, Llach, Casasses; o fins i tot amb els colors i les textures de Vermeer, Renoir, Miró, Chagall, Pollock, Barceló. Un exercici d'estil divertit que, a més, m'ha donat idees i tot un mostrari d'exemples, de cara als tallers literaris que fa temps que vull començar a impartir i que espero que aquesta tardor comencin a ser una realitat.

Us ho passareu bé llegint-lo i, per si no teniu gaire fresca la memòria quant a figures retòriques, l'autor ha afegit, al final del llibre, un making-of.

8.01.2010

Philip y los otros de Cees Nooteboom

Cees Nooteboom
Philip y los otros, 2010 (Phillip en de anderen, 1954)
Editorial Siruela (Nuevos Tiempos)
ISBN: 978-84-9841-415-8
"Más adelante, cuando llegué a conocer a los vivos, descubrí que no se diferencian tanto de los muertos: ELLOS TAMBIÉN SE PERTENECEN LOS UNOS A LOS OTROS EN SU TRISTE TACITURNIDAD. La acritud de la tierra roja, dura de labrar y sembrada de piedras lacerantes, había penetrado en sus cuerpos, junto con esa susurrante melancolía que ronda por aquí al anochecer, impregnándolo todo, cuando el calor ha abandonado el pueblo a desgana y el metálico golpeteo del jeu de boules es casi el único sonido que se oye, aparte de los vasos de Sylvestre, los animales, la brisa nocturna en los cipreses y el vacilante cantar de los niños".

Impactant. M'agrada. M'ha deixat perplex. L'he de tornar a llegir. He de llegir més Nooteboom.

7.15.2010

Kokoro de Natsume Soseki



Kokoro. Natsume Soseki
Editorial Gredos
Madrid

Per a mi Soseki és un dels grans. Un escriptor solvent, sense pretensions; profundament universal en el minúscul. A Kokoro ens parla de la confiança i la desconfiança en els altres, de la impossibilitat de viure sense ferir i fer mal. I sobretot de la necessitat de donar i de donar-se per ser feliç.

5.08.2010

Algunes altres lectures

A les meves ordres (Le fait du prince) d'Amèlie Nothomb, Anagrama-Empúries, traducció de Ferran Ràfols Gesa. Barcelona, febrer del 2010.

Ni experiment fallit ni Nothomb en estat pur. La rellegiré.

***

La fórmula preferida del profesor (Hakase no aishita sushiki) de Yoko Ogawa, Editorial Funambulista, col·lecció Literadura, traducció de Yoshiko Sugiyama i Héctor Jiménez Ferrer. Madrid, cinquena edició, 2009.

Una historieta emotiva però prescindible.


Jordi Barberà Argilaga

Dublinesca d'Enrique Vila-matas


Dublinesca d'Enrique Vila-matas, Seix Barral, Biblioteca Breve, Barcelona, març 2010

4.19.2010

work in progress _ 02_A BIS

El Víctor i jo havíem treballat censant gent a Mansaku, un barri senzill i deprimit on la vida s'asseia a prendre el sol, molt a la vora dels vells i dels ionquis; tots barrejats als bancs de les desenes de placetes que, com si fossin patis d'una presó, quedaven encerclats per les galeries dels edificis. Totes les places eren la mateixa plaça: una dotzena de mimoses escanyolides, seques i malaltes plantades per la promotora pública dels habitatges del barri, sis bancs i un fotimer de rosers i geranis, lliris, hortènsies, clavells, marqueses (de vegades algun llorer, un ficus, fins i tot un petit magnolier o algun fruiter diminut), que plantaven els veïns i alegraven els voltants dels edificis i donaven feina a l'exèrcit de jubilats i ionquis les estonetes que no consumien les pensions als bars de les placetes (cada placeta en tenia almenys tres).

Els records dels records. Quina nostàlgia!

La vida s'asseia als bancs d'aquestes placetes a prendre el sol, però de fet també et podia sorprendre a qualsevol cantonada, o fent una canya amb seitons a qualsevol bar, o potser aquesta vida -dulzura y esperanza nuestra- era darrere la porta d'un habitatge -així anomenaven pisos i barraques els de l'oficina municipal del padró de població-, a l'altre costat de l'espieta i després d'entreobrir-te la porta et feia seure al seu sofà vell -o era un vell sofà?

Ai, el passat! la tristor del record del que hem viscut: la impossibilitat de recordar dues vegades. Ai, els records dels records: quina nostàlgia!; t'asseia, deia, invariablement davant del televisor brut, farcit fins dalt d'horterades indescriptibles que constituïen aquella fauna heterogènia que vaig anar taxonomitzant mentalment -recordo que en aquella època gairebé tot ho feia mentalment. Altres vegades, a banda d'asseure't i d'explicar-te la vida -curulla a vessar de gràcies, i moltes més desgràcies encara-, t'oferia una cervesa, o un got de vi, o tota l'ampolla sencera, i et donava de dinar, de sopar i del que convingués. Altres vegades t'arribava a donar tot el seu sexe; fins que t'oblidaves completament d'allò que hi havies anat a fer. Et miraves per primer cop la vida cara a cara, encara que la vida s'hagués disfressat ridículament amb una samarreta imperi bruta o que anés amb calçotets i tingués una enorme panxa i es fes rots, pets, o tingués els dits com botifarrons; la miraves cara a cara, encara que dugués una bata de buata de color blau turquesa -el color de les cortines de la barberia on cada setmana em feia afaitar el cap, al carrer de Sant Agustí, a prop del centre neuràlgic de Mansaku; o del color dels cendrers que la casa Cinzano regalava-; la miraves cara a cara i per primer cop, encara que deixés entreveure un visu beix amb puntes de randa i unes mamelles immenses i arrugades, o petites i secallones; tot i que la vida patís apnea, que fos diabètica o depressiva: la vida et somreia i tu l'abraçaves, complimentaves els formularis del cens amb els noms i cognoms de tota aquella família i sabies del cert qui treballava i qui no, quant cobrava cadascú, quins estudis tenia o quins deixava de tenir, i quants vàters acollien les seves defecacions diàries, quantes dutxes els mullaven, damunt de quants llits s'adormien, o llegien, o s'estimaven (recíprocament o reflexiva). Més d'una vegada vaig estar a punt de preguntar-los quants paraigües evitaven que la pluja els assaonés o quantes sabates els impedien de tocar de peus a terra: la cendra als dits fa el tacte més suau... Ai, els records dels records!

Jordi Barberà Argilaga

4.14.2010

El cel és blau, la terra blanca (una història d'amor) de Hiromi Kawakami


Amb el poc japonès que sé, queda clar que el títol original "Sensei no kaban" (La maleta del professor), no és el de la traducció "El cel és blau, la terra blanca" (Quaderns crema, en català; Acantilado, en castellà). El cel és blau, la terra blanca és el verset d'una cançó popular que canten els estudiants japonesos que van d'excursió a la neu i se suposa que els traductors/editors/comercialitzadors han trobat que responia millor al tòpic de la literatura japonesa. La maleta del professor potser no és un títol amb regust oriental, però és el símbol de l'herència d'un dels protagonistes de la novel·la.

La història d'amor sí és una història d'amor, però sobretot és una història d'amistat (potser l'amor més amor). Una amistat per sobre de l'edat, de la passió, del sexe, de l'educació, de l'erudició, dels tòpics i la hipocresia. Un amor fet de conversa, passejades, borratxeres, excursions, confessions, silencis, absències; al voltant d'unes tapes, d'un paisatge, d'un parc, d'una televisió...

Molt i molt recomanable. Exquisit, senzill, com una bona tapa en un bar de barri (la taverna de Toru, potser)

Jordi Barberà Argilaga

4.13.2010

work in progress _ 02_A

-Sí... digui'm? -la veu sonava nasal, sense el to metàl·lic que recordava de la veu del Víctor Mora. Podia no ser ell. Hi havia dos Mora, V. a la guia d'Enta. Tots dos vivien vora el pont de Santa Caterina, a l'est del riu. Un d'ells havia de ser el meu Víctor, el doctor en història.

-Víctor? Què hi és el Víctor Mora?

-Sí, jo mateix. Qui és?

No era el Víctor. No era el meu Víctor, el doctor en història. Recordava perfectament que la veu del Víctor tenia un to metàl·lic: les paraules que pronunciava vibraven subtilment i arribaven a l'oïda amortides per una minuciosa i prudent tria.

-Qui és?

Vaig penjar el telèfon alleugerit per no haver de continuar la conversa. Tenia la llengua pastosa i els llavis ressecs.

El Víctor que jo vaig conèixer, cap a l'any 91, havia de ser l'altre, però necessitava un descans per enfrontar-me a una nova conversa. Del Víctor en recordo el to metàl·lic de la veu i la boca petita. No parava d'humitejar-se els llavis amb la part del mig de la llengua, no amb la punta. Era un gest més ridícul que obscè. També em sembla recordar que no era gaire alt, o potser era la sensació que donava el seu cos arrodonit, les cames curtes i uns peus i unes mans massa petites. Li encantaven els seitons amb vinagre. Ell els preferia amb all i julivert picats. Jo amb un raig d'oli d'oliva.

Jordi Barberà Argilaga

3.22.2010

alemoniev foundation 01

neix la Alemoniev Foundation



Neix la Fundació Alemoniev amb l'objectiu de difondre l'obra del poeta del Falisha, nascut a Kosna, i condemnat a treballs forçats durant 5400 dies. Durant el seu captiveri, Joseph Alemoniev memoritzà 64800 versos (una dotzena al dia) mentre carregava pedres d'una banda a l'altra del riu Pansha travessant el llarg i fràgil pont del Corc.



2.07.2010

El ganso salvaje de Ogai Mori

El ganso salvaje. Ogai Mori. Traducció de Lourdes Porta. Acantilado (octubre de 2009)

Un llibre deliciós. Des de la primera línia fa olor a clàssic. Una història d'amor i passió amb l'atemperament i la contenció que habitualment associem a l'orient. Ja desitjo rellegir-lo.

1.15.2010

Les cendres dels nostres cossos desitjaven

Les cendres dels nostres cossos desitjaven
unir-nos en una abraçada sense sexe ni alegria.
Invicta et llançaves a l'aventura de la immobilitat
satisfeta de tu mateixa i de les teves sabates noves
greus, pesades, aferrades obstinadament a la pols
àcida de la terra seca i irrespirable on habitava la pregunta
resposta pels teus ulls entelats per aquell oracle
corrossiu que t'anunciava sense treva, a cau d'orella,
inútils escenaris per al nostre futur. El futur...
Ai... no em facis riure. Cremem-nos ben lluny l'un de l'altre.

Jordi Barberà Argilaga

1.13.2010

The novels of Paul Auster: newyorker.com


Preparava el comentari a l'última novel·la de Paul Auster: Invisible (62 / Anagrama / Faber&Faber) quan vaig topar amb un extens article de James Wood al New Yorker sobre les novel·les d'Auster. Es tracta d'una crítica força contundent a la capacitat narrativa de l'autor, que a les últimes obres s'ha de reconèixer que començava a fer fallida (de fet, l'article de James Wood s'inicia amb una paròdia dels arguments que Paul Auster acostuma a utilitzar per vertebrar les seves narracions). Penso que en aquesta última novel·la, però, l'autor a aconseguit redimir-se una mica, potser sense arribar a la qualitat de la Trilogia de Nova York (que personalment em sembla la més rodona). Però com que ara mateix tinc alguns dubtes i penso que hauria de tornar a llegir obres com El Palau de la Lluna o un home a les fosques, us enllaço a l'article de James Wood.

The novels of Paul Auster: newyorker.com

Jordi Barberà Argilaga
il·lustració: fotografia de la coberta de l'edició catalana

1.08.2010

Sobretot això



El poder de l'escriptura continua present al bungalow 23 d'aquest càmping, acompanyat de les ombres que perviuen a la meva memòria escapçada. Una memòria que invento a marxes forçades i que intenta substituir la meva endèmica manca de memòria. Sempre he tendit a oblidar. Per això encara sóc viu. Oblidar ha estat per a mi un salvavides, un refugi, un flotador per continuar surant en aquest patiment. I aquí, a la parcel·la 23 o al bungalow 23 d'aquest càmping, d'aquest bocí insignificant de terra que llogo a hores, confecciono una memòria a la meva mida que em permeti ser, finalment, després de quaranta anys: he necessitat quaranta anys per néixer; i ara que començo a veure la llum, que per fi puc plorar i respirar i començar a recordar, ara tinc por. Temo no ser capaç de sobreviure. L'oblit ja no podrà ser mai més un refugi segur. Ja no puc fugir. Estic atrapat: condemnat a viure.

M'agraden les parets de fusta d'aquest refugi, el sostre de fusta, el terra de fusta. El fum intens de l'encens natural, l'olor de les espelmes, la flaire de la lavanda que envolta l'hort. La llum escassa. Sobretot la llum escassa. La fragilitat de la llum de les espelmes. El so del retolador sobre el paper. El traç generós de les lletres. La frescor de la cervesa. Els crits dels nens dels veïns holandesos. La possibilitat d'obrir les finestres. L'esperança de tenir alguna possibilitat de sobreviure. Però sobretot això: el soroll de la punta del retolador sobre el paper, el traç gruixut de les lletres. Sobretot això.

Jordi Barberà Argilaga
il·lustració: fotograma de la pel·lícula The Pillow Book de Peter Greenaway

El crit del peresós de Sam Savage

El crit del peresós (Destino, 2009), El lamento del perezoso (Seix Barral, 2009), The Cry of the Sloth (Weidenfield & Nicolson, 2009).




Fa un parell d'anys (2007) va irrompre a les llibreries un llibre amb una rata dibuixada per Fernando Krahn a la coberta. Una faixa adverteia de l'èxit assolit: noséquantsexemplarsvenuts. L'autor: Sam Savage.

Qui deu ser? Gires la coberta i a la solapa hi trobes la fotografia d'una mena de nàufrag: una cara allargassada, prima, amb els ulls enfonsats, amb mirada entre incrèdula i compassiva, els cabells llargs i una barba llarga i sense retallar que ja fa molts dies que han encanudit. Deu tenir entre seixanta i setanta anys, però no hi diu res sobre aquesta dada tan unànimament utilitzada per categoritzar-nos, dividir-nos, distingir-nos... Llicenciat, doctorat i professor de filosofia a Yale... però... després (no abans, no, després) tipògraf, mecànic de bicicletes, fuster mentre "intentava escriure, pretenia escriure i sovint fins hi tot ho feia". Amb aquests detalls (que també podrien formar part d'una novíssima operació de màrqueting) et deixes seduir per la faixa dels noséquantsexemplarsvenuts, o més aviat et deixes seduir malgrat la faixa de noséquantsexemplarsvenuts i el compres.


La faula de la rata Firmin

A mida que el vas llegint et solidaritzes amb la vida desafortunada i trista d'una rata (com totes les rates, condemnada al fracàs); i als seus intents de convertir-se en ésser humà gràcies al poder redemptor de la literatura, que casualment abunda a la llibreria de vell on la nostra protagonista ha nascut i habitarà fins al seu darrer alè de vida. T'adones de seguida que darrere la tendresa i la compassió que desprèn el relat et trobes davant d'una història, d'una faula, terriblement trista: l'al·legoria d'un món que s'enfonsa.

Estàs content d'haver llegit Firmin. Estàs content de l'èxit aconseguit per Sam Savage. Penses que després d'una vida viscuda, val la pena transmetre'n alguns fragments. I encara millor si tots plegats som capaços d'agrair i reconèixer el bé que hem rebut..., però sempre acaba sortint aquella vena descreguda i cínica i ho poses tot en suspens a l'espera del llibre següent: serà tot plegat fruit d'aquella novíssima operació de màrqueting que et creuà pel cervell a la llibreria?


El crit del peresós

No. No es tracta de cap operació de màrqueting. Es tracta, efectivament, d'un home que no fa cap concessió després de l'èxit de Firmin i s'atreveix a recollir els escrits (tots els escrits; i això inclou correspondència, narracions, cartells adreçats als llogaters del seu edifici, llistes de la compra i fins i tot llistes amb possibles maneres de suïcidar-se) d'un escriptor fracassat en tots els àmbits de la vida: social, cultural, familiar, ... Un home abandonat per la seva dona, abandonat per la inspiració, pels amics escriptors que han assolit l'èxit social, pels amics de sempre,.. un home incapaç de relacionar-se amb un mínim d'empatia, incapaç de tirar endavant res, cap negoci, cap sistema per sobreviure; però que és obstinat, que no para d'inventar-se projectes, de construir castells a l'aire, de simular els estats d'ànim més variats: un home que fuig com un endimoniat de la seva trista i miserable soledat. Però aquest contrast entre la realitat i el món que construeix el protagonista (Andrew) és el que fa que la història no només sigui soportable sinó que tingui moments d'hilaritat insuperables.

"Como habrás podido deducir de lo anterior, mi vida, últimamente, está llena de preguntas que empiezan por "si"; por ejemplo: "si me vuelo los sesos de un tiro, ¿me arrepentiré más adelante?" La casa cada vez me transmite más soledad. Qué suerte tan fantástica la de quienes viven en casas donde das un grito y alguien contesta. He empezado a comer con los dedos, porque no soporto el tintineo de los cubiertos contra el plato. Es demasiado evocativo de una persona comiendo sola". (El lamento del perezoso. SAM SAVAGE. Seix Barral, 2009).

Jordi Barberà Argilaga · ilmigliorfabro.blogspot.com · ilmigliorfabromail@gmail.com

1.05.2010

Vine animaló ferit



Vine animaló ferit, et trauré l'ham,
olor de ventre esventrat, que penja
lluent del teu llavi ressec.
Ets l'ull sanguinolent i l'ull de vidre.
Mirada sense horitzó, buida i trista,
lletja ferum a cadàver que respira
esperança i futur: ingenu animaló
somicant agonitzes pronunciant el meu nom
tatuat a les teves escates de plata.
Ara podria tornar-te a l'aigua,
tirar-te per la borda amb un gest assajat
una vegada i una altra davant del mirall.
Jordi Barberà Argilaga
il·lustració: Helena Cabacés

Nevera de càmping

Tinc una nevera de càmping blava
enigmàtica i rugosa amb una ansa
vermella misteriosa plegable
endormiscada a les golfes
tapada amb una manta rosegada
per la insistència dels teus retrets
emprenyadors fins a l'extenuació
ridículs com una nevera de càmping.
Jordi Barberà Argilaga

Aquari


Marxes amb el barret a les mans.
Una mica sense voler del tot.
Lenta com les fulles que cauen lentes,
líquida dins l'aquari fosc,
electritzada pels peixos de colors
raquítics amb qui comparteixes pulmons.

No hi ha arbres ni molsa ni tardor.
Massa absències al teu món profund.

Un univers és un univers malgrat els límits
líquids que et permeten marxar
lenta com les fulles que cauen lentes,
encoratjada per la possibilitat d'un espai
reinventat pels peixos de colors que t'observen.
Jordi Barberà Argilaga
il·lustració: Helena Cabacés