Nevera de càmping

Tinc una nevera de càmping blava
enigmàtica i rugosa amb una ansa
vermella misteriosa plegable
endormiscada a les golfes
tapada amb una manta rosegada
per la insistència dels teus retrets
emprenyadors fins a l'extenuació
ridículs com una nevera de càmping.

Jordi Barberà Argilaga

Aquari

Marxes amb el barret a les mans.
Una mica sense voler del tot.
Lenta com les fulles que cauen lentes,
líquida dins l'aquari fosc,
electritzada pels peixos de colors
raquítics amb qui comparteixes pulmons.

No hi ha arbres ni molsa ni tardor.
Massa absències al teu món profund.

Un univers és un univers malgrat els límits
líquids que et permeten marxar
lenta com les fulles que cauen lentes,
encoratjada per la possibilitat d'un espai
reinventat pels peixos de colors que t'observen.

Jordi Barberà Argilaga
il·lustració: Helena Cabacés

Despietat país de les meravelles i la fi del món d'Haruki Murakami

Despietat país de les meravelles i la fi del món d'Haruki Murakami (Empúries, 2009), El fin del mundo y un despiadado país de las maravillas (Tusquets, 2009), Hard-boiled Wonderland and the End of the World (Kodansha International, 1991. Vintage Press, 1993), 世界の終りとハードボイルド・ワンダーランド Sekai no owari to Hādoboirudo Wandārando (1985)



Meravellosa i diferent. El primer que et sorprèn és que Tusquets/Empúries intenti colar-te la novel·la com si fos una novetat, i de fet no només ho intenta sinó que ho aconsegueix perquè no és fins després de llegir-la que, preparant aquest comentari, descobreixes que es tracta d'un llibre publicat fa gairebé vint-i-cinc anys, 1985, i premiat amb el premi del mestre Tanizaki. No pots evitar sentir una mica de ràbia per la falta de transparència i la insistència de tot déu a tractar-nos a tots plegats com a tontets. Aquest fet també et provoca certa confusió perquè mentre llegeixes la novel·la, la trobes diferent del Murakami acostumat: és molt més tòpica i en cap cas et quadra que sigui la culminació d'obres "anteriors" com La crònica de l'ocell que fa girar el món o Kafka a la platja. Un cop desfet l'embolic, tot se't clarifica: ets davant d'un precedent del surrealisme (o més aviat del realisme màgic) de Kafka a la platja; i de la genialitat i complexitat dels personatges de La Crònica de l'ocell que fa girar el món; i no a l'inrevés. Ara sí, tenint en compte que és la segona obra de Murakami, és meravellosa i diferent.

La novel·la consta de dues narracions en paral·lel (el despietat país de les meravelles, per una banda; i la fi del món, per l'altra) que convergeixen quan el protagonista ha de triar entre un dels dos móns.

Al despietat país de les meravelles, el protagonista és un calcutec(una mena de desencriptador de dades amb potes) que es veu atrapat entre un científic que experimentà amb el seu procés subconscient de processament de dades (experiment promogut pel sistema i que més tard escaparà del seu control); i els semiotecs (enfrontats als calcutecs i al sistema). Es tracta d'un món imperfecte i cruel, guiat per l'egoisme, la lluita pel poder, la vanitat, la violència, però un món de llibertat.

A la fi del món, el protagonista es troba atrapat en una ciutadella, arrencat de la seva ombra (que simbolitzarà la ment, i per tant el passat, el patiment, etc). Mentre la seva ombra/ment sigui viva (i ho ha d'estar fins al pic de l'hivern) tindrà com a tasca la lectura de somnis vells a través d'uns cranis d'unicorn que es conserven a la biblioteca de la ciutat amb l'objectiu d'alliberar residus de la ment dels habitants de la ciutadella. Aquest és un món perfecte, plàcid, on tot es sotmet al bé comú, harmoniós, immortal i etern, però un món sense consciència, sense records, sense possibilitat d'estimar, sense llibertat.

Tot plegat, una reflexió sobre la identitat i el subconscient ben amanida amb dues històries d'amor ben diferents en tots dos móns. I sobretot la llavor d'algun dels millors tics de Murakami, com la debilitat pels protagonistes intel·ligents sense pedanteria, escèptics, descreguts, independents, distants i passius però valents i vitalistes, generosos, sensibles sense sensibleria,... al més pur estil Calders (si busquem un referent nostrat) o al més pur estil Soseki (si busquem l'autèntic referent de l'autor).

Jordi Barberà Argilaga · ilmigliorfabro.blogspot.com · ilmigliorfabromail@gmail.com

zazen

Tankas sense retorn

DCVIIMLII

L'ombra pesa
damunt nosaltres.
Acollirem el monstre
i les poquíssimes paraules
que ens permetrà el pànic.



DCVIIMLI

Menyspreo la teva
desídia flonja
el teu rebre egoista
la teva
incapacitat d'estimar-me



DCXIIIMXXXI

Sóc metralla.
Aferrat a tu m'immolo.
Un dia més m'aixeco,
Em vesteixo
I faig veure que treballo.



DCXIIIMXXXII

Color de pell blava
El desig vestia
Colors que t'esqueien:
Bravor de pell cosida:
Calor que s'esbrava.



DCXIIIMXXXIII

Absent en el núvol
D'absenta
Dalt de la nòria borratxa
Que gira i regira
Estàs i no estàs sempre.



DCXXIIMXXXI

La veu silenciosa
Adolescent perpètua
Sense ulls ni boca
La veu dels fantasmes
La veu cega.



DCXXIIMXXXII

Tremoles petita
I pobra, pobra
com la misèria
De les putes que tremolen
cavalcant la riquesa.



DCXXIIIMXXXI

Indolent passa
L'estona la vella
Soledat bellíssima;
Indolent parpelleja
pels cels la mirada.



DCXXIIIMXXXII

Dius insomne
La paraula
I el contorn de la paraula
Excita tots els meus membres
I el verb es fa carnassa.



DCXXIIIMXXXIII

La paraula, la metralla:
La cadira de rodes.
(treva)
La paraula, la crossa:
La cadira de rodes.

&

Jordi Barberà Argilaga

&

L'argila fosca i tova i el barbut · La arcilla oscura y blanda del barbudo

L'argila fosca i tova i el barbut
assegut sense rostre al jardí
de la casa que ja mai no tindrem.
Som massa vells per donar forma a res
i els homes cauen atrets per la llum
del centre de la terra, on reposen
els esperits sense rostre, barbuts
asseguts al jardí de la innocència.
Sense rostre, amb mans fortes i dures,
implacables mans d'home que ha fet guerres,
plora una pluja molt fina damunt
la fosca i tova argila el barbut
assegut al jardí davant del torn
on es projecta el nostre futur
i els plànols de la casa inabastable.
Les finestres tancades al paisatge
la desolació de la vellesa
i dels homes caient damunt l'argila
fosca i tova del torn de l'infortuni
que els peus de fang del barbut fan girar
i regirar en un etern mareig
sense forma ni rostre cap al centre
de la terra d'on fugen els barbuts
i els esperits de la nostra innocència.

Jordi Barberà Argilaga

La arcilla oscura y blanda y el barbudo
sentado sin rostro en el jardín
de la casa que ya nunca tendremos.
Somos demasiado viejos para dar forma a algo
y los hombres caen atraídos por la luz
del centro de la tierra, donde descansan
los espíritus sin rostro, barbudos
sentados en el jardín de la inocencia.
Sin rostro, con manos fuertes y duras,
implacables manos de hombre que ha luchado en guerras,
llora una lluvia finísima sobre
la oscura y blanda arcilla el barbudo
sentado en el jardín ante el torno
donde se proyecta nuestro futuro
y los planos de la casa inalcanzable.
Las ventanas cerradas al paisaje
la desolación de la vejez
y de los hombres cayendo sobre la arcilla
oscura y blanda del torno del infortunio
que los pies de barro del barbudo hacen girar
y volver a girar en un eterno mareo
sin forma ni rostro hacia el centro
de la tierra de donde huyen los barbudos
y los espíritus de nuestra inocencia.

Jordi Barberà Argilaga

El Pont del Corc

Prenc cafè vora l'obscenitat del telèfon mut i quan escric això: "Prenc cafè vora l'obscenitat del telèfon mut", m'adono que només sóc la tassa o la cullereta inútil o el sucre que no he pogut comprar al supermercat i que potser demà compraré per poder començar a existir. Només cal que escrigui: "avui torno a tenir sucre per al cafè" i tot el món conspirarà per fer-ho possible. Però no me'n queda. No hi ha sucre per al cafè ni so per al salvavides obscè. Només un trist bungalow habitat per ombres, construït amb la mateixa fusta corcada de les metàfores, com la del pont que uneix les ribes.

—Coneixeu la història del Pont del Corc? —diu el tiet Ludwig, aferrant l'escombra amb totes dues mans—. A Kosna hi va néixer Joseph Alemoniev, conegut com el poeta del Falisha, el pic més alt de la serralada que envolta la vall del Pansha, on hi va passar 5400 dies condemnat a treballs forçats després de tenir l'acudit de riure's del ministre de cultura, un tal Marcel Sonta. N'heu sentit a parlar? —faig que no amb el cap, sense estar prou segur si és a mi a qui parla—. Ja m'imagino que no. De fet jo tampoc n'he sentit a parlar mai. Bé, la qüestió és que va enfotre’s del ministre en una obreta de teatre estrenada en una minúscula sala de la ciutat d'Enta. Joseph Alemoniev, en el seu captiveri, memoritzava cada dia una dotzena de versos que componia mentre carregava pedres d'un costat a l'altre del riu Pansha, travessant més de cinquanta vegades al dia un fràgil pontet de fusta de més de mig quilòmetre que en un vers immortalitzà com el pont del Corc, suspès entre les brumes putrefactes de la Nació. Als 64800 versos que va memoritzar només n'hi va afegir un quan va haver acabat de transcriure la seva obra per donar-la a un editor d'Enta: carrego la darrera pedra i la deixo caure sobre el Corc. Així posava punt i final al seu càstig i a la seva vida de poeta —el tiet Ludwig clavà la mirada a les fulles de te que l'envoltaven i continuà escombrant.

De la furgoneta m'arribaven les últimes notes de The best is yet to come interpretada per Stancey Kent. Enmig del silenci vaig adonar-me que no sabia què fer, vaig sentir-me més avorrit que mai: més viu que mai. I vaig recordar la nit que havia fet cap a la parcel·la vint-i-tres d'aquest càmping de mala mort. Tornava a ploure. Ara les gotes eren finíssimes i gairebé invisibles en la foscor. Era de nit i plovia.

&

No era de nit ni plovia. Tampoc no havia viatjat durant hores per carreteres plenes de revolts i serps mortes a resguard de les rouredes atlàntiques i el sotabosc d'un mediterrani que deixava enrera. No fugia d'enlloc ni anava enlloc. No tenia el pressentiment d'estar a punt de començar alguna cosa, d'anar fins al fons d'alguna cosa, després d'abandonar sobtadament el meu estudi al sisè pis d'una casa que mai no havia llogat al límit del barri jueu d'una ciutat cristiana. No havia llogat aquell sisè pis per allotjar-hi el meus llibres: una biblioteca àmplia però discreta, d'un parell de milers de volums seleccionats, llegits i alguns rellegits al llarg dels anys de passió per la literatura que no havien començat en un cinema de barri, encantat amb els gestos del protagonista d'una pel·lícula que vivia mentre escrivia assegut al davant d'una màquina d'escriure en un apartament de Manhattan, o potser de Nàpols o del barri francès d'una excolònia oriental, lluny, molt més lluny del que podia concebre.

L'escriptor bevia amb discreció d'un got que anava omplint i tenia una dona guapíssima que arribava a casa fent dringar les claus al pany, carregada fins dalt de bosses de paper del supermercat amb un ram de flors i una gossa remenant la cua. No duia sostenidors i els mugrons se li marcaven sense exageració: els pits no eren ni grans ni petits, tenien la justa mesura de la irrealitat. Tots dos intercanviaven un somriure i un lleuger cop de cap i l'escriptor continuava escrivint absort però conscient de la felicitat que l'envoltava. Tenia barba de dos o tres dies i duia una samarreta negra senzilla amb marques de suors consecutives i la blancor dels seus dits contrastava amb el bronzo dels seus braços i de la seva cara, amb la negror dels seus cabells i dels seus ulls petits i profunds. Els llibres i els quadres competien per l'espai de les parets i a terra un nen de dos o tres anys jugava en silenci a construir castells de colors. "Sou, pel que sembla, el de la vint-i-tres, però jo no em refio mai de les aparences". La meva veu persistia com el so dels timbals dels caníbals dins del cap dels nàufrags després de la gran ressaca.

&

El record de la nit del naufragi, quan vaig arribar a aquest càmping i em vaig aferrar a la parcel·la vint-i-tres, insistia a sortir de la tassa de cafè com una mosca moribunda. Mentre, Sant Ferran de Peckam, el tiet Ludwig i un negret adolescent, vestit amb una levita daurada i porpra i amb sabates de xarol, jugaven a futbol amb la bola de vidre del nostre futur. Aquella nit que no era de nit i que no plovia, no havia llogat la furgoneta, ni havia parat a fer gasolina, ni tenia son, ni em notava cansat. No feia hores que tenia gana, ni maldava per trobar un lloc prou bo per menjar, no massa car, aïllat de tot i de tothom. No em sentia al límit del col·lapse, ni temia ensorrar-me definitivament. Mai no havia tingut dos fills, ni els meus fills havien crescut feliçment envoltats d'una casa de dues plantes, d'afecte i de comprensió. Mai no havia obert una galeria d'art sota el meu sisè pis, al límit del barri jueu d'una ciutat cristiana, ni m'havia guanyat sobradament la vida amb una extensa i intensa cartera de col·leccionistes sensibles i intel·ligents, dòcils al meu criteri d'expert. Ni tenia una dona guapa com la de l'escriptor que no havia somiat ser quan era jove. Ni recordava el record d'aquell matí, instal·lat al sisè pis del meu estudi, de quan el meu pare m'havia dut per primer cop a la Geladeria Aira de Manhattan, o de Nàpols o del barri francès d'una excolònia oriental més llunyana del que podia concebre, i havia insistit a fer-me tastar aquell gelat putrefacte que havia desencadenat una allau de tragèdies que no recordava, preferia no fer-ho. Ni mai havia tingut un cosí holandès, ros amb ulls blaus, capaç de nedar impecablement i de tirar-se de cap d'un sisè pis amb la mateixa facilitat amb què un entra en un cafè i demana un tallat. Un cosí holandès que encarnava la perfecció, la seguretat, la confiança; que dormia amb pijama després de treure's la samarreta, el jersei de coll alt, els mitjons i els calçotets; que sortia a caçar els caps de setmana i nedava a la seva piscina, corria amb el seu pastor alemany, conduïa la seva moto i jugava amb la seva polla. No. No era un home aturat a l'aparcament d'un càmping de mala mort, allunyat de tothom i dels seus llibres, lluny de Manhattan, de Nàpols i del barri francès d'una excolonia oriental, molt més lluny del que podia concebre; amb una por incontrolable a abandonar el cotxe i haver-se d'enfrontar a una conversa trivial per demanar una parcel·la on passar la nit que no era, a refugi de la pluja que no existia.

&

—El matí després d'haver transcrit els versos memoritzats, Joseph Alemoniev es féu dur amb bicicleta a la impremta d'Enta per entregar el manuscrit i assegurar-se que l'editor acomplia el seu desig de fer constar com a autor dels versos l'antic ministre de cultura Marcel Sonta; i agafà el tren que pujava, serpentejant la serralada, fins als peus del Falisha. Travessà per última vegada el pont del Corc i on hi havia hagut la pedrera d'on extreia els seus versos es construí una petita casa feta amb la fusta i les cordes del pont del Corc —el tiet Ludwig encara panteixava per l'esforç del partit de futbol i els seus cabells platejats sortien de sota el barret-cacatua que duia l’última clienta a qui havia llegit el futur atrapat dins la bola, que ara ell s'havia posat al cap per protegir-se de la pluja.

—Quan vaig visitar-lo Joseph Alemoniev era un home de més de vuitanta anys que vivia arraulit a la vora del foc del que quedava de la seva casa de fusta. Cada dia, només aixecar-se del llit, es posava els pantalons i mentre rosegava un bocí de formatge deshidratat, feia un cop d'ull al voltant de la casa i decidia les fustes que utilitzaria. Després les arrencava, les apilava a la vora del foc, s'asseia en una pedra que ja tenia la forma del seu cul, i les anava cremant al llarg del dia— el tiet Ludwig es tragué la cacatua del cap i amb un gest histriònic saludà fent una reverència.

Vaig entrar a la furgoneta a servir-me un Macallan i em vaig fumar mig paquet de tabac escoltant Una cosa rara de Martín Soler. Tornava a ser de nit però ja no plovia.

JORDI BARBERÀ ARGILAGA
il·lustració: "Pluja sobtada sobre el pont Atake", gravat sobre fusta, 1856

Excursió a Arnes

Cap de setmaneta al Port: càmping, Arnes, excursió al Toll de l'ou, mas de Damià, mas de Pau, Horta de Sant Joan, ruta verda, la Franqueta, misto, bel·la, i 2-6 amb el Madrid.

Moscou · Sant Petersburg · Pequín 2006

Per fi, unes quantes fotos del viatge del 2006

Bretanya i les Landes 2009

Aquesta setmana santa ens hem donat un tomb per la Bretanya i les Landes. Aquí teniu una vista del mont saint michelle i de les dunes de Pilat d'Arcachon des del càmping.