El ganso salvaje. Ogai Mori. Traducció de Lourdes Porta. Acantilado (octubre de 2009)
Un llibre deliciós. Des de la primera línia fa olor a clàssic. Una història d'amor i passió amb l'atemperament i la contenció que habitualment associem a l'orient. Ja desitjo rellegir-lo.
2.07.2010
2.06.2010
Oració
Obres el poema tirant d'un extrem del llaç
respirant amb el ventre, buidant-te.
Sense esperar res del que hi ha dins.
Ignorant del contingut desenganxes
les vores plegades del paquet. Sents
com l'olor del paper se t'acomoda
entre els cilis, arrepapant-s'hi.
El tens així, suspès: un núvol, el plumó
desprès d'una ala desplegada per escalfar
un ou tremolós, un sostenuto aferrat a la boira
d'una vall infinita. Tanques els ulls.
El paper crepita entre els teus dits.
El poema t'escalfa, baixa fins a les entranyes,
canvia el tamany de les ombres,
i el deixes anar pels narius.
Jordi Barberà Argilaga
Oración
Abres el poema tirando de un extremo del lazo,
respirando con el vientre, vaciándote.
Sin esperar nada de lo que hay dentro.
Ignorante del contenido despegas
las puntas dobladas del paquete.
Notas como el olor del papel se te acomoda
entre los cilios, repantigándose.
Lo tienes así, suspendido: una nube, el plumón
desprendido de un ala desplegada para calentar
un huevo trémulo, un sostenuto adherido a la niebla
de un valle infinito. Cierras los ojos.
El papel crepita entre tus dedos.
El poema te caldea, baja hasta tus entrañas,
cambia el tamaño de las sombras,
y dejas que se vaya por la nariz.
Jordi Barberà Argilaga
respirant amb el ventre, buidant-te.
Sense esperar res del que hi ha dins.
Ignorant del contingut desenganxes
les vores plegades del paquet. Sents
com l'olor del paper se t'acomoda
entre els cilis, arrepapant-s'hi.
El tens així, suspès: un núvol, el plumó
desprès d'una ala desplegada per escalfar
un ou tremolós, un sostenuto aferrat a la boira
d'una vall infinita. Tanques els ulls.
El paper crepita entre els teus dits.
El poema t'escalfa, baixa fins a les entranyes,
canvia el tamany de les ombres,
i el deixes anar pels narius.
Jordi Barberà Argilaga
Oración
Abres el poema tirando de un extremo del lazo,
respirando con el vientre, vaciándote.
Sin esperar nada de lo que hay dentro.
Ignorante del contenido despegas
las puntas dobladas del paquete.
Notas como el olor del papel se te acomoda
entre los cilios, repantigándose.
Lo tienes así, suspendido: una nube, el plumón
desprendido de un ala desplegada para calentar
un huevo trémulo, un sostenuto adherido a la niebla
de un valle infinito. Cierras los ojos.
El papel crepita entre tus dedos.
El poema te caldea, baja hasta tus entrañas,
cambia el tamaño de las sombras,
y dejas que se vaya por la nariz.
Jordi Barberà Argilaga
1.17.2010
work in progress _ 01 _ AB
Qui jau a l'altre costat del llit? L'única certesa és que no puc ser jo mateix. Les matinades encara són fosques, però ja comencen a allargar-se. L'hivern és cru, però la crueltat no arribarà fins a l'abril (el mes més cruel), quan l'esclat de vida primaveral evidenciï les nostres mancances. Des del darrera de la vidriera de la pastisseria on prenc el cafè amb llet i el panet de viena amb mantega i formatge, la neu sembla escalfar el terra. Qui jau a l'altre costat de llit? Podria ser l'Ingrid, perdent-se en la perspectiva del passeig flanquejat per plataners del XIX, trepitjant la neu amb unes botes negres.
-Em sembla que aquestes em van massa petites. Necessito un número més. Té un 40 anglès?- preguntà l'Ingrid mentre maldava per tornar a treure's la bota del peu.
M'agrada l'efecte de les botes negres militars, amb la punta d'acer i aquesta faldilla curta, negra, travessada amb una cremallera platejada; vaig pensar, satisfet de ser al seu costat, de poder contemplar com s'emprovava les botes, com flexionava el seu cos per cordar-se-les, com se li marcaven les venes del coll en intentar treure-se-les.
Havíem quedat que passaria per casa seva cap a les 10 del matí. A menys deu ja trucava al timbre i des del balcó em deia que ara mateix baixava. Deu minuts després s'obria la porta. S'havia recollit el cabell en una cua alta, lligada a la part del darrera del cap, de manera que es desplegava com la cua d'un gall d'indi. Feia cara de no haver dormit gaire. Potser s'havia dedicat a veure una pel·lícula rere una altra durant tota la nit, o havia estat llegint algun dels llibres que s'apilen a les prestatgeries del menjador de casa seva. En tot cas, les petites bosses que se li inflaven a sota dels ulls, la feien més desitjable. És el que passa quan tens insomni i tens vint anys.
[veure Alphaville de Godard i imaginar que l'Íngrid l'ha vista una vegada i una altra durant tota la nit]
Jordi Barberà Argilaga
-Em sembla que aquestes em van massa petites. Necessito un número més. Té un 40 anglès?- preguntà l'Ingrid mentre maldava per tornar a treure's la bota del peu.
M'agrada l'efecte de les botes negres militars, amb la punta d'acer i aquesta faldilla curta, negra, travessada amb una cremallera platejada; vaig pensar, satisfet de ser al seu costat, de poder contemplar com s'emprovava les botes, com flexionava el seu cos per cordar-se-les, com se li marcaven les venes del coll en intentar treure-se-les.
Havíem quedat que passaria per casa seva cap a les 10 del matí. A menys deu ja trucava al timbre i des del balcó em deia que ara mateix baixava. Deu minuts després s'obria la porta. S'havia recollit el cabell en una cua alta, lligada a la part del darrera del cap, de manera que es desplegava com la cua d'un gall d'indi. Feia cara de no haver dormit gaire. Potser s'havia dedicat a veure una pel·lícula rere una altra durant tota la nit, o havia estat llegint algun dels llibres que s'apilen a les prestatgeries del menjador de casa seva. En tot cas, les petites bosses que se li inflaven a sota dels ulls, la feien més desitjable. És el que passa quan tens insomni i tens vint anys.
[veure Alphaville de Godard i imaginar que l'Íngrid l'ha vista una vegada i una altra durant tota la nit]
Jordi Barberà Argilaga
1.15.2010
Les cendres dels nostres cossos desitjaven
Les cendres dels nostres cossos desitjaven
unir-nos en una abraçada sense sexe ni alegria.
Invicta et llançaves a l'aventura de la immobilitat
satisfeta de tu mateixa i de les teves sabates noves
greus, pesades, aferrades obstinadament a la pols
àcida de la terra seca i irrespirable on habitava la pregunta
resposta pels teus ulls entelats per aquell oracle
corrossiu que t'anunciava sense treva, a cau d'orella,
inútils escenaris per al nostre futur. El futur...
Ai... no em facis riure. Cremem-nos ben lluny l'un de l'altre.
Jordi Barberà Argilaga
unir-nos en una abraçada sense sexe ni alegria.
Invicta et llançaves a l'aventura de la immobilitat
satisfeta de tu mateixa i de les teves sabates noves
greus, pesades, aferrades obstinadament a la pols
àcida de la terra seca i irrespirable on habitava la pregunta
resposta pels teus ulls entelats per aquell oracle
corrossiu que t'anunciava sense treva, a cau d'orella,
inútils escenaris per al nostre futur. El futur...
Ai... no em facis riure. Cremem-nos ben lluny l'un de l'altre.
Jordi Barberà Argilaga
1.13.2010
The novels of Paul Auster: newyorker.com
Preparava el comentari a l'última novel·la de Paul Auster: Invisible (62 / Anagrama / Faber&Faber) quan vaig topar amb un extens article de James Wood al New Yorker sobre les novel·les d'Auster. Es tracta d'una crítica força contundent a la capacitat narrativa de l'autor, que a les últimes obres s'ha de reconèixer que començava a fer fallida (de fet, l'article de James Wood s'inicia amb una paròdia dels arguments que Paul Auster acostuma a utilitzar per vertebrar les seves narracions). Penso que en aquesta última novel·la, però, l'autor a aconseguit redimir-se una mica, potser sense arribar a la qualitat de la Trilogia de Nova York (que personalment em sembla la més rodona). Però com que ara mateix tinc alguns dubtes i penso que hauria de tornar a llegir obres com El Palau de la Lluna o un home a les fosques, us enllaço a l'article de James Wood.
The novels of Paul Auster: newyorker.com
Jordi Barberà Argilaga
il·lustració: fotografia de la coberta de l'edició catalana
1.10.2010
Llits de Lluís Danés al Teatre Bartrina
Un espectacle senzill i emotiu, amb la calidesa i la qualitat de la música de Lluís Llach. Barreja ben travada de circ, dansa, teatre, poesia, musical,... et passeja per la vida a través dels llits: el bressol, la llitera, el llit de solter, el de matrimoni, el de mort... la infància, els sons, les pors, les complicitats, el sexe, la tendresa, la traïció, l'engany, la soledat, els somnis... tot, tot, tot amb la dosi justa d'ironia i de dramatisme; sense abandonar mai una visió alegre i vitalista d'aquest apassionant miracle que és el nostre pas per la terra. Amb una escenografia i un vestuari senzillíssims però meravellosos, màgics, molt efectius i que es converteixen en personatges de l'obra, juntament amb l'Albert Pla, molt en el seu paper, Lídia Pujol i tot l'elenc de circ dirigit per Alba Sarraute.
Apa. Animem-nos a intentar, com Lectus (el protagonista de l'obra), el quàdruple salt mortal. Serà molt que tots plegats acabem al llit de mort.
Jordi Barberà Argilaga
1.08.2010
Sobretot això
El poder de l'escriptura continua present al bungalow 23 d'aquest càmping, acompanyat de les ombres que perviuen a la meva memòria escapçada. Una memòria que invento a marxes forçades i que intenta substituir la meva endèmica manca de memòria. Sempre he tendit a oblidar. Per això encara sóc viu. Oblidar ha estat per a mi un salvavides, un refugi, un flotador per continuar surant en aquest patiment. I aquí, a la parcel·la 23 o al bungalow 23 d'aquest càmping, d'aquest bocí insignificant de terra que llogo a hores, confecciono una memòria a la meva mida que em permeti ser, finalment, després de quaranta anys: he necessitat quaranta anys per néixer; i ara que començo a veure la llum, que per fi puc plorar i respirar i començar a recordar, ara tinc por. Temo no ser capaç de sobreviure. L'oblit ja no podrà ser mai més un refugi segur. Ja no puc fugir. Estic atrapat: condemnat a viure.
M'agraden les parets de fusta d'aquest refugi, el sostre de fusta, el terra de fusta. El fum intens de l'encens natural, l'olor de les espelmes, la flaire de la lavanda que envolta l'hort. La llum escassa. Sobretot la llum escassa. La fragilitat de la llum de les espelmes. El so del retolador sobre el paper. El traç generós de les lletres. La frescor de la cervesa. Els crits dels nens dels veïns holandesos. La possibilitat d'obrir les finestres. L'esperança de tenir alguna possibilitat de sobreviure. Però sobretot això: el soroll de la punta del retolador sobre el paper, el traç gruixut de les lletres. Sobretot això.
Jordi Barberà Argilaga
il·lustració: fotograma de la pel·lícula The Pillow Book de Peter Greenaway
El crit del peresós de Sam Savage
El crit del peresós (Destino, 2009), El lamento del perezoso (Seix Barral, 2009), The Cry of the Sloth (Weidenfield & Nicolson, 2009).
Fa un parell d'anys (2007) va irrompre a les llibreries un llibre amb una rata dibuixada per Fernando Krahn a la coberta. Una faixa adverteia de l'èxit assolit: noséquantsexemplarsvenuts. L'autor: Sam Savage.
Qui deu ser? Gires la coberta i a la solapa hi trobes la fotografia d'una mena de nàufrag: una cara allargassada, prima, amb els ulls enfonsats, amb mirada entre incrèdula i compassiva, els cabells llargs i una barba llarga i sense retallar que ja fa molts dies que han encanudit. Deu tenir entre seixanta i setanta anys, però no hi diu res sobre aquesta dada tan unànimament utilitzada per categoritzar-nos, dividir-nos, distingir-nos... Llicenciat, doctorat i professor de filosofia a Yale... però... després (no abans, no, després) tipògraf, mecànic de bicicletes, fuster mentre "intentava escriure, pretenia escriure i sovint fins hi tot ho feia". Amb aquests detalls (que també podrien formar part d'una novíssima operació de màrqueting) et deixes seduir per la faixa dels noséquantsexemplarsvenuts, o més aviat et deixes seduir malgrat la faixa de noséquantsexemplarsvenuts i el compres.
La faula de la rata Firmin
A mida que el vas llegint et solidaritzes amb la vida desafortunada i trista d'una rata (com totes les rates, condemnada al fracàs); i als seus intents de convertir-se en ésser humà gràcies al poder redemptor de la literatura, que casualment abunda a la llibreria de vell on la nostra protagonista ha nascut i habitarà fins al seu darrer alè de vida. T'adones de seguida que darrere la tendresa i la compassió que desprèn el relat et trobes davant d'una història, d'una faula, terriblement trista: l'al·legoria d'un món que s'enfonsa.
Estàs content d'haver llegit Firmin. Estàs content de l'èxit aconseguit per Sam Savage. Penses que després d'una vida viscuda, val la pena transmetre'n alguns fragments. I encara millor si tots plegats som capaços d'agrair i reconèixer el bé que hem rebut..., però sempre acaba sortint aquella vena descreguda i cínica i ho poses tot en suspens a l'espera del llibre següent: serà tot plegat fruit d'aquella novíssima operació de màrqueting que et creuà pel cervell a la llibreria?
El crit del peresós
No. No es tracta de cap operació de màrqueting. Es tracta, efectivament, d'un home que no fa cap concessió després de l'èxit de Firmin i s'atreveix a recollir els escrits (tots els escrits; i això inclou correspondència, narracions, cartells adreçats als llogaters del seu edifici, llistes de la compra i fins i tot llistes amb possibles maneres de suïcidar-se) d'un escriptor fracassat en tots els àmbits de la vida: social, cultural, familiar, ... Un home abandonat per la seva dona, abandonat per la inspiració, pels amics escriptors que han assolit l'èxit social, pels amics de sempre,.. un home incapaç de relacionar-se amb un mínim d'empatia, incapaç de tirar endavant res, cap negoci, cap sistema per sobreviure; però que és obstinat, que no para d'inventar-se projectes, de construir castells a l'aire, de simular els estats d'ànim més variats: un home que fuig com un endimoniat de la seva trista i miserable soledat. Però aquest contrast entre la realitat i el món que construeix el protagonista (Andrew) és el que fa que la història no només sigui soportable sinó que tingui moments d'hilaritat insuperables.
"Como habrás podido deducir de lo anterior, mi vida, últimamente, está llena de preguntas que empiezan por "si"; por ejemplo: "si me vuelo los sesos de un tiro, ¿me arrepentiré más adelante?" La casa cada vez me transmite más soledad. Qué suerte tan fantástica la de quienes viven en casas donde das un grito y alguien contesta. He empezado a comer con los dedos, porque no soporto el tintineo de los cubiertos contra el plato. Es demasiado evocativo de una persona comiendo sola". (El lamento del perezoso. SAM SAVAGE. Seix Barral, 2009).
Jordi Barberà Argilaga · ilmigliorfabro.blogspot.com · ilmigliorfabromail@gmail.com
Fa un parell d'anys (2007) va irrompre a les llibreries un llibre amb una rata dibuixada per Fernando Krahn a la coberta. Una faixa adverteia de l'èxit assolit: noséquantsexemplarsvenuts. L'autor: Sam Savage.
Qui deu ser? Gires la coberta i a la solapa hi trobes la fotografia d'una mena de nàufrag: una cara allargassada, prima, amb els ulls enfonsats, amb mirada entre incrèdula i compassiva, els cabells llargs i una barba llarga i sense retallar que ja fa molts dies que han encanudit. Deu tenir entre seixanta i setanta anys, però no hi diu res sobre aquesta dada tan unànimament utilitzada per categoritzar-nos, dividir-nos, distingir-nos... Llicenciat, doctorat i professor de filosofia a Yale... però... després (no abans, no, després) tipògraf, mecànic de bicicletes, fuster mentre "intentava escriure, pretenia escriure i sovint fins hi tot ho feia". Amb aquests detalls (que també podrien formar part d'una novíssima operació de màrqueting) et deixes seduir per la faixa dels noséquantsexemplarsvenuts, o més aviat et deixes seduir malgrat la faixa de noséquantsexemplarsvenuts i el compres.
La faula de la rata Firmin
A mida que el vas llegint et solidaritzes amb la vida desafortunada i trista d'una rata (com totes les rates, condemnada al fracàs); i als seus intents de convertir-se en ésser humà gràcies al poder redemptor de la literatura, que casualment abunda a la llibreria de vell on la nostra protagonista ha nascut i habitarà fins al seu darrer alè de vida. T'adones de seguida que darrere la tendresa i la compassió que desprèn el relat et trobes davant d'una història, d'una faula, terriblement trista: l'al·legoria d'un món que s'enfonsa.
Estàs content d'haver llegit Firmin. Estàs content de l'èxit aconseguit per Sam Savage. Penses que després d'una vida viscuda, val la pena transmetre'n alguns fragments. I encara millor si tots plegats som capaços d'agrair i reconèixer el bé que hem rebut..., però sempre acaba sortint aquella vena descreguda i cínica i ho poses tot en suspens a l'espera del llibre següent: serà tot plegat fruit d'aquella novíssima operació de màrqueting que et creuà pel cervell a la llibreria?
El crit del peresós
No. No es tracta de cap operació de màrqueting. Es tracta, efectivament, d'un home que no fa cap concessió després de l'èxit de Firmin i s'atreveix a recollir els escrits (tots els escrits; i això inclou correspondència, narracions, cartells adreçats als llogaters del seu edifici, llistes de la compra i fins i tot llistes amb possibles maneres de suïcidar-se) d'un escriptor fracassat en tots els àmbits de la vida: social, cultural, familiar, ... Un home abandonat per la seva dona, abandonat per la inspiració, pels amics escriptors que han assolit l'èxit social, pels amics de sempre,.. un home incapaç de relacionar-se amb un mínim d'empatia, incapaç de tirar endavant res, cap negoci, cap sistema per sobreviure; però que és obstinat, que no para d'inventar-se projectes, de construir castells a l'aire, de simular els estats d'ànim més variats: un home que fuig com un endimoniat de la seva trista i miserable soledat. Però aquest contrast entre la realitat i el món que construeix el protagonista (Andrew) és el que fa que la història no només sigui soportable sinó que tingui moments d'hilaritat insuperables.
"Como habrás podido deducir de lo anterior, mi vida, últimamente, está llena de preguntas que empiezan por "si"; por ejemplo: "si me vuelo los sesos de un tiro, ¿me arrepentiré más adelante?" La casa cada vez me transmite más soledad. Qué suerte tan fantástica la de quienes viven en casas donde das un grito y alguien contesta. He empezado a comer con los dedos, porque no soporto el tintineo de los cubiertos contra el plato. Es demasiado evocativo de una persona comiendo sola". (El lamento del perezoso. SAM SAVAGE. Seix Barral, 2009).
Jordi Barberà Argilaga · ilmigliorfabro.blogspot.com · ilmigliorfabromail@gmail.com
1.05.2010
Vine animaló ferit
Vine animaló ferit, et trauré l'ham,
olor de ventre esventrat, que penja
lluent del teu llavi ressec.
Ets l'ull sanguinolent i l'ull de vidre.
Mirada sense horitzó, buida i trista,
lletja ferum a cadàver que respira
esperança i futur: ingenu animaló
somicant agonitzes pronunciant el meu nom
tatuat a les teves escates de plata.
Ara podria tornar-te a l'aigua,
tirar-te per la borda amb un gest assajat
una vegada i una altra davant del mirall.
Jordi Barberà Argilaga
il·lustració: Helena Cabacés
Subscriure's a:
Missatges (Atom)