mà
moll
s'entortolligaven
Quatreulls
llauraves
no es veia
una aigua
de cinquanta
el tors nu
enfonsant-se
el búfal
Els primers
Mà esquerra i una infinita paciència. Nevava. Sabia que arribaria
moll a casa. Que no aconseguiria treure'm el pànic amb una dutxa.
S'entortolligaven tots els retrets d'aquest quatre anys i pico.
Quatreulls t'anomenaven els teus companys de facultat.
Llauraves el teu futur dins d'una bola. Recordo
que no s'hi veia res més enllà de la neu que queia,
una aigua viscosa i tèbia que es deixava caure quan li donaves el tomb. Una bola
de cinquanta cèntims que ja no em deixava veure
l'alegria del teu tors nu canviant-se de roba, la teva veu
enfonsant-se al nostre primer sofà, acompanyats per la crueltat
del búfal amb les seves cries en alta resolució.
Els primers sofàs. La mà esquerra. Una infinita paciència.
Quatreulls t'anomenaven els teus companys de facultat.
Jordi Barberà Argilaga
2.14.2010
work in progress _ 01 _ CD
Ahir a la nit vaig decidir passejar més enllà dels límits de Konore i quan ja havia arribat al bell mig del pont del Tsurini, problablement impulsat per una lluna decreixent que no es resignava a desaparèixer, vaig girar cap a l'est i em vaig endinsar a la zona 4. No acostumo a passejar més enllà de les deu o dos quarts d'onze de la nit i menys fora dels carrers del noroest de Konore, però ahir no em venia gaire de gust arriscar-me a ensopegar constantment amb veïns i coneguts. A més em sentia prou trist per desitjar un bàlsam de bon jazz. I la zona 4 és plena de petites naus industrials que es dedicaven a la seda reconvertides en estudis de pintura durant el dia i sales de concert durant la nit.
Ja feia dotze anys que treballava a l'institut de secundària de Konore 8 i haver de despedir-me dels alumnes i dels professors m'havia deixat una mica tocat.
-És un bocí de paper que vam trobar al claustre de l'institut amagat entre dues pedres -em va dir la directora. Jo observava distret un petit quadret que penjava d'una paret del seu despatx, vora una finestra immensa amb una vidriera immensa on s'hi llegia una immensa frase de Sèneca: Aequat omnes cines (la cendra ens fa a tots iguals).
-Fa quinze anys, abans que tu comencessis a treballar a l'institut, vam instal·lar la calefacció radial a l'edifici. Quan aixecaven les rajoles del claustre, els treballadors hi van trobar un paperet amagat. L'havia escrit un xiquet, ajudant de paleta, feia més de cent anys: "Em dic Isaac Almúnia, tinc 15 anys i ja en fa dos que les monges em tenen aquí esclavitzat i passant gana. Es pensen que som tots uns ignorants i que no ens adonem que entre l'església i el govern ens xuclen la sang. Escric aquest paper perquè en el futur la gent sàpiga que mai no ens van acabar de vèncer".
Em vaig treure el mòbil de la motxilla i vaig demanar a la directora si podia fer una fotografia al quadret. Em va dir que sí.
Jordi Barberà Argilaga
Ja feia dotze anys que treballava a l'institut de secundària de Konore 8 i haver de despedir-me dels alumnes i dels professors m'havia deixat una mica tocat.
-És un bocí de paper que vam trobar al claustre de l'institut amagat entre dues pedres -em va dir la directora. Jo observava distret un petit quadret que penjava d'una paret del seu despatx, vora una finestra immensa amb una vidriera immensa on s'hi llegia una immensa frase de Sèneca: Aequat omnes cines (la cendra ens fa a tots iguals).
-Fa quinze anys, abans que tu comencessis a treballar a l'institut, vam instal·lar la calefacció radial a l'edifici. Quan aixecaven les rajoles del claustre, els treballadors hi van trobar un paperet amagat. L'havia escrit un xiquet, ajudant de paleta, feia més de cent anys: "Em dic Isaac Almúnia, tinc 15 anys i ja en fa dos que les monges em tenen aquí esclavitzat i passant gana. Es pensen que som tots uns ignorants i que no ens adonem que entre l'església i el govern ens xuclen la sang. Escric aquest paper perquè en el futur la gent sàpiga que mai no ens van acabar de vèncer".
Em vaig treure el mòbil de la motxilla i vaig demanar a la directora si podia fer una fotografia al quadret. Em va dir que sí.
Jordi Barberà Argilaga
2.07.2010
El ganso salvaje de Ogai Mori
El ganso salvaje. Ogai Mori. Traducció de Lourdes Porta. Acantilado (octubre de 2009)
Un llibre deliciós. Des de la primera línia fa olor a clàssic. Una història d'amor i passió amb l'atemperament i la contenció que habitualment associem a l'orient. Ja desitjo rellegir-lo.
Un llibre deliciós. Des de la primera línia fa olor a clàssic. Una història d'amor i passió amb l'atemperament i la contenció que habitualment associem a l'orient. Ja desitjo rellegir-lo.
2.06.2010
Oració
Obres el poema tirant d'un extrem del llaç
respirant amb el ventre, buidant-te.
Sense esperar res del que hi ha dins.
Ignorant del contingut desenganxes
les vores plegades del paquet. Sents
com l'olor del paper se t'acomoda
entre els cilis, arrepapant-s'hi.
El tens així, suspès: un núvol, el plumó
desprès d'una ala desplegada per escalfar
un ou tremolós, un sostenuto aferrat a la boira
d'una vall infinita. Tanques els ulls.
El paper crepita entre els teus dits.
El poema t'escalfa, baixa fins a les entranyes,
canvia el tamany de les ombres,
i el deixes anar pels narius.
Jordi Barberà Argilaga
Oración
Abres el poema tirando de un extremo del lazo,
respirando con el vientre, vaciándote.
Sin esperar nada de lo que hay dentro.
Ignorante del contenido despegas
las puntas dobladas del paquete.
Notas como el olor del papel se te acomoda
entre los cilios, repantigándose.
Lo tienes así, suspendido: una nube, el plumón
desprendido de un ala desplegada para calentar
un huevo trémulo, un sostenuto adherido a la niebla
de un valle infinito. Cierras los ojos.
El papel crepita entre tus dedos.
El poema te caldea, baja hasta tus entrañas,
cambia el tamaño de las sombras,
y dejas que se vaya por la nariz.
Jordi Barberà Argilaga
respirant amb el ventre, buidant-te.
Sense esperar res del que hi ha dins.
Ignorant del contingut desenganxes
les vores plegades del paquet. Sents
com l'olor del paper se t'acomoda
entre els cilis, arrepapant-s'hi.
El tens així, suspès: un núvol, el plumó
desprès d'una ala desplegada per escalfar
un ou tremolós, un sostenuto aferrat a la boira
d'una vall infinita. Tanques els ulls.
El paper crepita entre els teus dits.
El poema t'escalfa, baixa fins a les entranyes,
canvia el tamany de les ombres,
i el deixes anar pels narius.
Jordi Barberà Argilaga
Oración
Abres el poema tirando de un extremo del lazo,
respirando con el vientre, vaciándote.
Sin esperar nada de lo que hay dentro.
Ignorante del contenido despegas
las puntas dobladas del paquete.
Notas como el olor del papel se te acomoda
entre los cilios, repantigándose.
Lo tienes así, suspendido: una nube, el plumón
desprendido de un ala desplegada para calentar
un huevo trémulo, un sostenuto adherido a la niebla
de un valle infinito. Cierras los ojos.
El papel crepita entre tus dedos.
El poema te caldea, baja hasta tus entrañas,
cambia el tamaño de las sombras,
y dejas que se vaya por la nariz.
Jordi Barberà Argilaga
1.17.2010
work in progress _ 01 _ AB
Qui jau a l'altre costat del llit? L'única certesa és que no puc ser jo mateix. Les matinades encara són fosques, però ja comencen a allargar-se. L'hivern és cru, però la crueltat no arribarà fins a l'abril (el mes més cruel), quan l'esclat de vida primaveral evidenciï les nostres mancances. Des del darrera de la vidriera de la pastisseria on prenc el cafè amb llet i el panet de viena amb mantega i formatge, la neu sembla escalfar el terra. Qui jau a l'altre costat de llit? Podria ser l'Ingrid, perdent-se en la perspectiva del passeig flanquejat per plataners del XIX, trepitjant la neu amb unes botes negres.
-Em sembla que aquestes em van massa petites. Necessito un número més. Té un 40 anglès?- preguntà l'Ingrid mentre maldava per tornar a treure's la bota del peu.
M'agrada l'efecte de les botes negres militars, amb la punta d'acer i aquesta faldilla curta, negra, travessada amb una cremallera platejada; vaig pensar, satisfet de ser al seu costat, de poder contemplar com s'emprovava les botes, com flexionava el seu cos per cordar-se-les, com se li marcaven les venes del coll en intentar treure-se-les.
Havíem quedat que passaria per casa seva cap a les 10 del matí. A menys deu ja trucava al timbre i des del balcó em deia que ara mateix baixava. Deu minuts després s'obria la porta. S'havia recollit el cabell en una cua alta, lligada a la part del darrera del cap, de manera que es desplegava com la cua d'un gall d'indi. Feia cara de no haver dormit gaire. Potser s'havia dedicat a veure una pel·lícula rere una altra durant tota la nit, o havia estat llegint algun dels llibres que s'apilen a les prestatgeries del menjador de casa seva. En tot cas, les petites bosses que se li inflaven a sota dels ulls, la feien més desitjable. És el que passa quan tens insomni i tens vint anys.
[veure Alphaville de Godard i imaginar que l'Íngrid l'ha vista una vegada i una altra durant tota la nit]
Jordi Barberà Argilaga
-Em sembla que aquestes em van massa petites. Necessito un número més. Té un 40 anglès?- preguntà l'Ingrid mentre maldava per tornar a treure's la bota del peu.
M'agrada l'efecte de les botes negres militars, amb la punta d'acer i aquesta faldilla curta, negra, travessada amb una cremallera platejada; vaig pensar, satisfet de ser al seu costat, de poder contemplar com s'emprovava les botes, com flexionava el seu cos per cordar-se-les, com se li marcaven les venes del coll en intentar treure-se-les.
Havíem quedat que passaria per casa seva cap a les 10 del matí. A menys deu ja trucava al timbre i des del balcó em deia que ara mateix baixava. Deu minuts després s'obria la porta. S'havia recollit el cabell en una cua alta, lligada a la part del darrera del cap, de manera que es desplegava com la cua d'un gall d'indi. Feia cara de no haver dormit gaire. Potser s'havia dedicat a veure una pel·lícula rere una altra durant tota la nit, o havia estat llegint algun dels llibres que s'apilen a les prestatgeries del menjador de casa seva. En tot cas, les petites bosses que se li inflaven a sota dels ulls, la feien més desitjable. És el que passa quan tens insomni i tens vint anys.
[veure Alphaville de Godard i imaginar que l'Íngrid l'ha vista una vegada i una altra durant tota la nit]
Jordi Barberà Argilaga
1.15.2010
Les cendres dels nostres cossos desitjaven
Les cendres dels nostres cossos desitjaven
unir-nos en una abraçada sense sexe ni alegria.
Invicta et llançaves a l'aventura de la immobilitat
satisfeta de tu mateixa i de les teves sabates noves
greus, pesades, aferrades obstinadament a la pols
àcida de la terra seca i irrespirable on habitava la pregunta
resposta pels teus ulls entelats per aquell oracle
corrossiu que t'anunciava sense treva, a cau d'orella,
inútils escenaris per al nostre futur. El futur...
Ai... no em facis riure. Cremem-nos ben lluny l'un de l'altre.
Jordi Barberà Argilaga
unir-nos en una abraçada sense sexe ni alegria.
Invicta et llançaves a l'aventura de la immobilitat
satisfeta de tu mateixa i de les teves sabates noves
greus, pesades, aferrades obstinadament a la pols
àcida de la terra seca i irrespirable on habitava la pregunta
resposta pels teus ulls entelats per aquell oracle
corrossiu que t'anunciava sense treva, a cau d'orella,
inútils escenaris per al nostre futur. El futur...
Ai... no em facis riure. Cremem-nos ben lluny l'un de l'altre.
Jordi Barberà Argilaga
1.13.2010
The novels of Paul Auster: newyorker.com
Preparava el comentari a l'última novel·la de Paul Auster: Invisible (62 / Anagrama / Faber&Faber) quan vaig topar amb un extens article de James Wood al New Yorker sobre les novel·les d'Auster. Es tracta d'una crítica força contundent a la capacitat narrativa de l'autor, que a les últimes obres s'ha de reconèixer que començava a fer fallida (de fet, l'article de James Wood s'inicia amb una paròdia dels arguments que Paul Auster acostuma a utilitzar per vertebrar les seves narracions). Penso que en aquesta última novel·la, però, l'autor a aconseguit redimir-se una mica, potser sense arribar a la qualitat de la Trilogia de Nova York (que personalment em sembla la més rodona). Però com que ara mateix tinc alguns dubtes i penso que hauria de tornar a llegir obres com El Palau de la Lluna o un home a les fosques, us enllaço a l'article de James Wood.
The novels of Paul Auster: newyorker.com
Jordi Barberà Argilaga
il·lustració: fotografia de la coberta de l'edició catalana
1.10.2010
Llits de Lluís Danés al Teatre Bartrina
Un espectacle senzill i emotiu, amb la calidesa i la qualitat de la música de Lluís Llach. Barreja ben travada de circ, dansa, teatre, poesia, musical,... et passeja per la vida a través dels llits: el bressol, la llitera, el llit de solter, el de matrimoni, el de mort... la infància, els sons, les pors, les complicitats, el sexe, la tendresa, la traïció, l'engany, la soledat, els somnis... tot, tot, tot amb la dosi justa d'ironia i de dramatisme; sense abandonar mai una visió alegre i vitalista d'aquest apassionant miracle que és el nostre pas per la terra. Amb una escenografia i un vestuari senzillíssims però meravellosos, màgics, molt efectius i que es converteixen en personatges de l'obra, juntament amb l'Albert Pla, molt en el seu paper, Lídia Pujol i tot l'elenc de circ dirigit per Alba Sarraute.
Apa. Animem-nos a intentar, com Lectus (el protagonista de l'obra), el quàdruple salt mortal. Serà molt que tots plegats acabem al llit de mort.
Jordi Barberà Argilaga
1.08.2010
Sobretot això
El poder de l'escriptura continua present al bungalow 23 d'aquest càmping, acompanyat de les ombres que perviuen a la meva memòria escapçada. Una memòria que invento a marxes forçades i que intenta substituir la meva endèmica manca de memòria. Sempre he tendit a oblidar. Per això encara sóc viu. Oblidar ha estat per a mi un salvavides, un refugi, un flotador per continuar surant en aquest patiment. I aquí, a la parcel·la 23 o al bungalow 23 d'aquest càmping, d'aquest bocí insignificant de terra que llogo a hores, confecciono una memòria a la meva mida que em permeti ser, finalment, després de quaranta anys: he necessitat quaranta anys per néixer; i ara que començo a veure la llum, que per fi puc plorar i respirar i començar a recordar, ara tinc por. Temo no ser capaç de sobreviure. L'oblit ja no podrà ser mai més un refugi segur. Ja no puc fugir. Estic atrapat: condemnat a viure.
M'agraden les parets de fusta d'aquest refugi, el sostre de fusta, el terra de fusta. El fum intens de l'encens natural, l'olor de les espelmes, la flaire de la lavanda que envolta l'hort. La llum escassa. Sobretot la llum escassa. La fragilitat de la llum de les espelmes. El so del retolador sobre el paper. El traç generós de les lletres. La frescor de la cervesa. Els crits dels nens dels veïns holandesos. La possibilitat d'obrir les finestres. L'esperança de tenir alguna possibilitat de sobreviure. Però sobretot això: el soroll de la punta del retolador sobre el paper, el traç gruixut de les lletres. Sobretot això.
Jordi Barberà Argilaga
il·lustració: fotograma de la pel·lícula The Pillow Book de Peter Greenaway
Subscriure's a:
Missatges (Atom)