L'Íngrid pujava les escales de casa seva carregada amb una bossa plena de taronges a un costat i una bossa plena de verdures a l'altre. Al seu replà, dalt de tot de la casa, hi tornaven a haver gotes de sang i un parell de burilles consumides. Fent equilibris per no deixar les bosses a terra, obrí la porta i deslliurant-se del pes que duia, assaborí el moment d'arribar a casa, l'olor dels mobles vells, de la pàtina de pols que els cobria, la lleugera acidesa del resclosit i l'alegria dels miols i les carícies als turmells de la Rita, negra com el carbó.
Els carrers que quedaven al nord de l'avinguda dels Plataners, que travessa Konore d'est a oest, eren plens de famílies completament destrossades per l'efecte de la crisi econòmica i la proliferació d'heroïna que arribava directament de l'Afganistan en un mercant que cada divendres feia escala a Marsoup. L'avinguda dels Plateners era el centre de la vida social del barri de Konore, una zona tranquil·la, destinada des de fa més de dos-cents anys a petites residències d'industrials i artesans de la ciutat d'Enta. El fill d'una veïna utilitzava des de feia mesos el replà del pis de l'Íngrid per punxar-se amb un amic seu. Al principi ho deixaven tot fet un fàstic: mocadors tacats de sang, xeringues, els embolcalls de la dosi, burilles, ampolles d'aigua, culleres... fins que un dia l'Íngrid se'l trobà a la plaça del mercat i li digué que no tenia inconvenient que utilitzés el replà de casa seva per punxar-se però que li agrairia que recollís tot l'arsenal i el llencés en alguna altra banda. No ho complia escrupolosament però n'hi havia prou.
Ahir, després de dinar amb el senyor Visahun, i després d'unes quantes copes i una llarga conversa, l'Íngrid s'acostà a casa meva. Tornava a dur les botes negres que s'havia emprovat amb mi uns mesos enrere. Li vaig explicar les trucades de telèfon frustrades intentant localitzar el Víctor Mora. Em va demanar que no em desanimés, que valorés el que ara tenia i que no m'obsessionés en intentar recordar a qualsevol preu.
-El fet que hagis recordat el Víctor, ja és un pas endavant. No vulguis córrer. Ara ja saps més del que mai no has sabut. Saps que tenies un amic i saps que junts vau censar els habitants de Mansaku. Saps que era doctor en història i que la seva veu tenia un to metàl·lic que feia vibrar subtilment les paraules. En reconeixeries la veu entre un miler. Amb això n'hi hauria prou per construir una novel·la. No t'has de desesperar
L'Íngrid col·locà una a una les taronges dins d'una malla de plàstic carabassa que penjava d'un clau de la cuina i no deixava de recordar els ulls grisos, una mica entelats i inexpressius del senyor Visahun, les seves mans blanquíssimes i primes, petites, amb els dits curts i rodons, acabats en punta. No deixava de recordar la seva boca minúscula i els seus llavis vermells i eixuts movent-se.
Es començà a treure la roba de camí cap a l'habitació. Remenava la roba de l'armari buscant la peça adequada. Els pantalons aquells que li quedaven bé amb les botes que s'havia comprat al carrer 57 de Nova York, l'any que plorava mentre travessava el pont de Brooklyn. Agafà la roba neta i vestida només amb els mitjons i les calces se n'anà cap al lavabo. Obrí l'aixeta de la banyera i hi escampà una mica de sabó. Es contemplà al mirall i es tragué els mitjons i les calces admirant el seu cos. Quan es girà, s'adonà que la Rita la mirava asseguda a la tassa del vàter. Era l'autèntica mirada de l'altre: la del narrador capaç de contemplar l'aire, de fer-lo girar, de canviar-lo de color. La Rita la mirava des de dins dels seus ulls vermells, més enllà del mirall.
