Rapsodia de Pere Gimferrer

"se ha desencuadernado por la mitad mi vida"

Tot i que no acostumo a comprar llibres per Sant Jordi (prefereixo disfrutar de l'espectacle), el dia abans vaig comprar-me el nou poemari de Gimferrer. Quin plaer. Fa dos dies que llegeixo i rellegeixo els primers versos i només de tant en tant avanço lentament cap endavant, però sense excedir-me, mastegant les paraules i fent durar el plaer. Si segueixo així, puc tenir Gimferrer fins d'aquí a unes setmanes. Fins a un parell d'hores abans que neixin els meus fills. Seria divertit llegir els últims versos assegut al sofà, segons abans de trencar aigües:

"somos protagonistas del fulgor"

Cy Twombly

Visca la literatura! Visca l'escriptura! i Visca la lectura!

"Se ha desencuadernado por la mitad mi vida,

como el pienso del alba se desploma en los sauces:

tiene el tacto de cuero de la noche dormida

y el corazón de hierro del pajar de la sombra".

Allà baix, del doctor Xavier Allué

Aquests dies s'ha presentat una història etnogràfica de l'hospital Joan XXIII de Tarragona. El llibre és obra del doctor Xavier Allué i ha estat publicat per l'editorial Silva. Jo tinc l'honor d'haver-lo corregit.

nova capçalera

La vida i la mort

pàgina 208 Contrapunt d'Aldous Huxley 3

Tenies fred i totes les paraules
que em deies tremolaven un instant
en la humitat dels teus llavis encesos
segons abans d'enlairar-se ingràvides
i subtils, sense perseguir la glòria,
com les bombolles de sabó d'Antonio
Machado, i esclafar-se contra el vidre
que ens separava dels taurons d'ulls tristos.
Ells no sabien que aquelles bombolles
iridiscents que esclataven al vidre
eren els noms dels nostres futurs fills.

pàgina 208 Contrapunt d'Aldous Huxley 2

Tinc fred — em vas dir, tallant l'infinit
amb la mirada blava de l'infant
que vas ser. Tinc fred. I jo et tinc a tu,
amb el nas aferrat al vidre brut
de la nostra finestra preferida.
Érem naltros qui miràvem els peixos?
o estàvem atrapats en un terrari
immens a l'altra banda de l'aquari?

pàgina 208 Contrapunt d'Aldous Huxley

mateix
interpretat
confiança
mostrava
vida
fons
ardor
agraïda
estava
respongués
amor
recomençava

El mateix dia que vam visitar
l'aquari del zoo, vestits de colors
i escates, confiats de cada encert
dels nostres passos dins l'aigua densíssima,
tèrbola i bruta, vas assegurar-me
que la vida no era mai com tu
la imaginaves des del plàcid fons
de la teva peixera de cristall,
bufada amb l'ardor fred de les paraules.
La vida passava davant teu, rere
el vidre brut, agraïda de ser
contemplada pels nostres ulls, oberts
a l'espectacle dels lluentons vius.

retall 01 (Enta X)

Es començà a treure la roba de camí cap a l'habitació. Remenava la roba de l'armari buscant la peça adequada. Els pantalons aquells que li quedaven bé amb les botes que s'havia comprat al carrer 57 de Nova York, l'any que plorava mentre travessava el pont de Brooklyn. Agafà la roba neta i vestida només amb els mitjons i les calces se n'anà cap al lavabo. Obrí l'aixeta de la banyera i hi escampà una mica de sabó. Es contemplà al mirall i es tragué els mitjons i les calces admirant el seu cos. Quan es girà, s'adonà que la Rita la mirava asseguda a la tassa del vàter. Era l'autèntica mirada de l'altre: la del narrador capaç de contemplar l'aire, de fer-lo girar, de canviar-lo de color. La Rita la mirava des de dins dels seus ulls vermells, més enllà del mirall.

Caní, de Giorgos Lanthimos

Una pel·lícula grega inquietant. Tota una família sotmesa a unes normes de comportament que en principi semblen incomprensibles i absurdes i que poc a poc anem identificant amb convencions i perversions de la nostra vida social: la mania de subvertir la semàntica amb desplaçaments i canvis de significat políticament correctes, l'estranya relació amb la sexualitat, les pors més atàviques i castrants, creences i conviccions estèrils, etc. Un escenari tan proper i prou diferent per sorprendre, neguitejar i mantenir una tensió narrativa que convida a la reflexió. I enmig de tot el percal, com no, la lluita individual per anar més enllà dels límits que imposa el paradigma social: la necessitat de rebel·lar-se i d'espatllar la foto.

El príncep Satta

gravat de Jakuchu Ito

Si com el príncep Satta trobés una femella de tigre massa dèbil per poder alimentar els seus cadells, jo li oferiria el meu cos com a aliment. Amb aquest gest començaria una història, potser uns decennis més tard, potser uns quants mil·lenis després. Però algú començaria una història feta de lletres, de combinacions màgiques capaces d'alimentar les idees, d'estimular els sentits, de produir felicitat. Amb el meu gest no només alimentaria els tigres sinó que alimentaria el temps de futurs lectors, els faria sentir vius, completament conscients del seu ara i aquí. Els aproparia una miqueta més al que són: els faria ser una miqueta més.