No quedava sucre per al cafè (2a part)

I només tinc les mans per fer una treva

Em vaig asseure fora a fumar un Camel,
i a ordenar els pensaments, i a respirar
amb lentitud d'adverbi, i vaig veure
Nàpols, i aquell somni breu de l'arròs
i la metàfora del pont de fusta:
la d'aquell pontet innocent que creua
el riu, que el banalitza, que raona
la seva utilitat amb grans conceptes,
la unió de ribes, el mestissatge,
la superació dels atavismes.
El pont malalt buidat per petits tèrmits:
petits actes quotidians que el neguen,
i el negaran a les aigües profundes
del riu que baixa. I el cony de l'arròs...
Tones... Tones d'arròs bullit m'ofeguen
i només tinc les mans per fer una treva
que ajorni el trist final. Tenia febre.
Nàpols era la febre dels viatges
familiars. Tots embotits en trenta
o trenta-cinc metres d'apartament,
envoltats de pudors i roba estesa,
crits i sorolls i dones amb faldilles.