No quedava sucre per al cafè (1a part)

La música estrident del salvavides

Posem-nos mans a l'obra i avancem
en el relat precís dels fets a passos
lents i segurs; mai amb pressa, deixant-se
aconduir pels esdeveniments
que brosten sense voler del paper,
sense forçar res, amb la paciència
de l'artesà avesat als viaranys
recargolats de l'art de construir
paisatges nous amb l'única matèria
que l'aportada per la diminuta
vida de cada dia: per exemple,
que el meu telèfon sonà així, de sobte,
quan feia poc que havia donat d'alta
la nova línia i ningú sabia
com arribar telefònicament
fins a la meva veu. Vivia sol
com un mussol en una furgoneta
a la parcel·la vint-i-tres d'un càmping
de mala mort allunyat de tothom
i dels meus llibres, escrivint pamflets
sobre la fi del món i sobretot
sobre la fi del meu curt matrimoni,
tan curt que fins i tot m'avergonyia
del meu dolor; i bebia. Bebia
però tampoc gaire. Tot i els grans esforços
per excedir-me, mai no n'he sabut...
La qüestió, però, és que sonà
el nou aparell; que algú encertà
l'única combinació correcta
i omplí de música la meva trista
i miserable vida uns quants segons;
prou per tenir dubtes i certa por
a no trobar res a l'altre costat,
por a no tornar a sentir altra vegada
la música estrident del salvavides
acabat d'instal·lar. Vaig despenjar:
algú amb la meva veu, exactament
la meva veu, digué: "sou, pel que sembla,
el de la vint-i-tres però jo no em fio
mai de les aparences". Vaig penjar.