8.26.2012

La independencia es cosa de ricos


 

Para empezar, una confesión: soy independentista. Creo que Cataluña es un país que para mantener su cultura y su lengua y desplegar todo su potencial y originalidad debería emanciparse del estado español y constituirse en república independiente. Y para empezar, también, confesar que desde hace ya unos años, unos quince, no entiendo casi nada del argumentario político de nuestros representantes parlamentarios. Y digo casi nada porque a veces tengo la sensación de entender bastante bien los argumentos de uno de los partidos, o agrupación, situada al otro lado del espectro independentista: me refiero a Ciutadans /Ciudadanos.

Ellos tienen claro que España es un estado y que Cataluña es parte de él. Ellos tienen claro que por encima de las lenguas y las políticas regionales está la lengua y los intereses generales del país. Y por lo tanto, no ven necesidad de perder el tiempo, el dinero y la paciencia engordando la administración y la burocracia; no se entretienen en tonterías como las balanzas fiscales o la financiación de los territorios; o con banalidades como si unos son más o menos ricos o pobres que los otros. De la misma manera que en Cataluña nadie está interesado en saber si es más rico el Priorat o el Vallès Oriental; o si el Barcelonès y el Baix Llobregat mantienen al resto de Cataluña o no. Tampoco nadie discute la preponderancia del catalán sobre el aranés, ni a nadie se le ocurre fragmentar Cataluña en pequeñas comunidades con servicios duplicados (bueno, eso sí que se les ocurre, pero sólo para poder multiplicar los cargos políticos y sus trocitos de pastel).

Cómo puede ser que en un país serio el principal argumento para la independencia sea que nosotros somos más ricos y los demás o son pobres o son tontos? Cómo puede ser que confundamos (las derechas, los centros y las izquierdas) a la víctima con el verdugo? Cómo puede ser que nadie explique por qué en Andalucía tanta gente debe cobrar el PER? O por qué Extremadura ha sufrido un abandono histórico en las inversiones del Estado? O por qué el País Vasco y Navarra van por libre? Cómo puede ser que nadie señale a la “clase dirigente catalana” como la abanderada y una pieza clave, imprescindible, de la construcción de España; y no de cualquier España, sino de este reino impuesto por el franquismo?

Cómo puede ser que aquí miremos siempre con condescendencia los despropósitos políticos de la comunidad de Madrid, o el politiqueo barato y la especulación urbanística de Valencia y Baleares, y seamos incapaces de ver cómo indultan a corruptos catalanes, cómo se financia el principal partido del país a través de instituciones como el Palau de la Música, cómo pagamos con dinero público la traducción de un periódico que siempre calla y otorga, nunca muere y siempre se transforma? Cómo puede ser que no nos avergonzemos de tener una de las costas más estropeadas del mundo? Y que no nos entristezca ver el espectáculo de nuestros representantes abriendo de piernas a las leyes para que un puñado de dinero negro se blanquee en unas Vegas de cartón piedra (que como mucho cumpliría la ley de normalización lingüística).

Pues sí. Yo soy independentista: quiero que Cataluña sea un estado independiente y que algún día lo sea también Andalucía, y que los andaluces se libren de los señoritos, de los marqueses y los grandes de España, que ocupen sus tierras y se puedan enriquecer con su trabajo. Y no, no entiendo la tibieza y la hipocresía de los políticos catalanes. Y sí, sí entiendo que en las “otras comunidades” no nos entiendan y nos tengan cierta tírria, y a veces incluso odio: jode mucho que los mismos que te someten digan que se quieren librar de ti.


Jordi Barberà Argilaga

6 comentaris:

  1. Ostras Jordi, tan contundent com sempre, està clar que una Catalunya independent és quelcom buit si no ho bastim amb un projecte social que la refaci de dalt a baix, ara "entendre" a l'"amic" ribera i companyia ufff millor que no.

    Felicitats per l'article

    ResponElimina
  2. haha. Això del Ribera era per tocar una mica els ous. Però, de vegades, sincerament, semblen els únics que tenen un projecte polític a mig o llarg termini.
    Salut company

    ResponElimina
  3. Com militant actiu de Ciutadans agraeixo que un independentista confés tracti amb respecte i consideració a una força política adversària i als antípodes de la seva ideologia. Això és d'agrair perquè l'insult a l'adversari s'ha convertit en norma a Catalunya i quan poses en qüestió la visió nacionalista de Catalunya el mínim que et diuen és "anticatalà" o "fatxa". Comparteixo bona part dels seus arguments però discrepo en l'essencial. Per a mi, la conquesta de la democràcia després de la guerra civil i el franquisme va ser un pas històric per als ciutadans catalans i els de la resta d'Espanya, perquè va establir per primera vegada en la desgraciada història del nostre país unes regles de joc acceptades per la inmesa majoria. Però la democràcia és feble i els ciutadans han d'estar permanent vigilants i hem permès massa coses especialment la corrupció econòmica i dels procediments polítics i institucionals, tant a Catalunya com a la resta d'Espanya. Finalment li asseguro que si la secessió de Catalunya s'aconsegueix per mitjans escrupolosament democràtics, jo, com a demòcrata abans que membre d'un partit concret, ho acceptaré i seguiré lluitant per les meves idees i contra la injustícia i la discriminació en la hipotètica República Catalana

    ResponElimina
  4. "De la misma manera que en Cataluña... nadie discute la preponderancia del catalán sobre el aranés, ni a nadie se le ocurre fragmentar Cataluña ..." Ostres, o és irònic o ets molt centralista, amb carinyo t'ho dic. Una Catalunya-ciutat independent tampoc ens solucionarà gaire cosa als que no som de la Metròpoli

    ResponElimina
  5. Ei Jordi, molt bo l'article. Gràcies per passar-me l'enllaç del blog, que ràpidament pose a favorits. Coincidim en molts aspectes en el posicionament independentista. En el meu viatge de retorn a l'independentisme, confesse que he passat un temps a l'estació del federalisme,em manifeste radicalment fusterià en quan a concepció nacional i ideològica. Per cert que estàs convidat a l'acte que farem el 9 d'Octubre a l'Ateneu Roig sobre l'aniversari de Nosaltres els valencians.
    Salut i endavant

    ResponElimina
  6. Tens raó. Fa molta ràbia veure com redueixen la independència a una qüestió purament econòmica i això ens perjudica. I més, quan l'independentisme històric (MDT, PSAN... d'on provenen les CUP. Cal afegir que fins al 1987 ERC no es declarà independentista i si fou així, va ser pel traspàs de militants del sector històric a aquesta) català mai ha destriat la qüestió social de la nacional. Per cert, aquests que ara van d'independentistes, als 80 els empresonaven. I van callar davant les tortures (reconegudes pel Tribunal d'Estrasburg) a centenars d'independentistes, en l'onada repressiva organitzada pel senyoret Garzón (sí, sí, aquell garant de la justícia social, que per cert també recolza la llei de partits). La independència va molt més enllà, només ens podem assegurar la supervivència del poble català assolint la independència. Però què vol dir independència? Tenir un nou estat a la Unió Europea neoliberal? A la que retalla i sotmet el poble als dictàmens del BM i FMI? A la que calla davant el greu conflicte palestí (cal recordar que la descolonització del Regne Unit provocà en certa manera l'escenari actual)? Sense sobirania econòmica, sense sobirania alimentària no serem realment independents. Un principat de Catalunya convergent, neoliberal, corrupte i depriment...? No gràcies, això només canviaria el color de l'opressor del poble català (i el primer és la burgesia catalana). La independència real serà aquella que posi en mans del poble català el seu propi futur. I per això cal superar el que ens oprimeix: l'estat espanyol, el capitalisme i el patriarcat.
    Respecte al que comentes d'Andalusia també ho comparteixo. De fet la idea de nació espanyola, sorgida al segle XIX-XX, és un cúmul d'absorcions dels diferents pobles de la península Ibèrica. Espanya és Castella ampliada. Aragó és una nació, Andalusia és una nació, la Castella Comunera és una nació, Galiza és una nació, Euskal Herria és una nació, Astúries és una nació... i evidentement els Països Catalans o les Canàries. I per sort, hi ha un resorgiment d'aquests independentismes d'esquerres (que no nacionalismes) arreu.
    El tema de Ciutadans és complex. En aquest aspecte hi puc estar d'acord. És un partit ambigu, de base lerrouxista (segons ells el castellanoparlants estan discriminats a Catalunya) i juga a ser progressista quan realment és molt conservador. Votà en contra de la llei contra la homofòbia al parlament conjuntament amb el Partit Popular, fins i tot un partit clarament de dretes i homòfob com CiU (vegis el senyor Duran) preferí abstenir-se. Són molt perillosos aquesta gent, "aunque la mona se vista de seda, mona se queda".

    ResponElimina

Ei, no et tallis i comenta l'article