Des de l'interior de Déu

Des de l'interior de Déu, dels mobles, de la mateixa
fusta; dins, en la fondària, el doblec, l'escletxa
de llum, l'almívar dels temps, el naufragi de les hores.

Des del centre mateix de Déu: la tarda,
la caiguda del somni. El silenci atia la bullentor
de la pedra: el seu pes i quietud, la potència
d'esquerdar-se en la caiguda lliure cap al lloc
que ocuparà el teu cos al cementeri.

Arribar i adonar-se de l'abandó, saltar
entre les desfetes dels naufragis precedents,
prendre el sol sobre una gandula
i somiar amb tornar a ser el mort.

----

Desde el interior de Dios, de los muebles,
de la mismísima madera; dentro, en la hondura,
el pliegue, la grieta de luz: el almíbar de los tiempos,
el pecio de las horas. Desde el mismo centro de Dios:
la tarde, la caída del sueño. El silencio azuza el hervor
de la piedra: su peso y quietud, la potencia de romperse
en la caída libre hacia el lugar que ocupará tu cuerpo
en el camposanto. Arribar y percatarse del abandono,
saltar entre los desechos de los naugragios precedentes,
tomar el sol sobre una tumbona y soñar con volver a ser el muerto.