A veure si comencem a entendre de què va la cosa: la CUP i per extensió l'esquerra independentista fa més de trenta anys que treballa per la independència i en contra d'un sistema capitalista que entén injust i insostenible. Això, és evident, ho ha fet amb més o menys èxit i s'hi pot estar a favor o en contra, però ho ha fet. I ho ha fet mentre els senyors de Convergència, de bracet amb Unió, amb el PSOE o amb el PP, s'ho miraven amb cara de condescendència mentre ens robaven a tots, instaurats en una cleptocràcia que havien heretat feliçment del franquisme, que molts d'ells subscrivien i que d'altres toleraven i alguns, això sí, combatien.
Si ara l'independentisme s'ha convertit en hegemònic (o gairebé) és gràcies, és clar, a l'assumpció de CDC de les tesis independentistes (tot i que centrades únicament en el tema nacional: allò de la pàtria, el territori i d'altres essencialismes). Res a dir, sense aquesta hegemonia, només possible amb la suma de CDC, ERC i CUP, no hi ha independència. Però parlem clar: l'independentisme només pot créixer per l'esquerra i si volem un país independent, només ho podrà ser si l'esquerra independentista es manté fidel a la seva oposició frontal al sistema i a un parlament burgès. Els senyors de Convergència (bàsicament els dirigents) i alguns d'altres de la sopa de JxS no poden pretendre que trenta anys de lluita (d'empresonaments, judicis, repressió, tortures, humiliacions...) acabin amb la investidura d'un president que simbolitza el continuïsme amb el pujolisme i el pactisme amb l'Espanya del règim, d'un president que és el líder del partit de la cleptocràcia, l'abanderat de les polítiques austericides, l'amo de mentiders perversos com Felip Puig o de personatges que encara avui apliquen la llei Wert, com Irene Rigau.
No, senyores i senyors, la CUP no pot pactar res amb aquesta tropa al capdavant. La CUP pot arribar a entendre que no es pot pressionar amb un programa inassumible per a la majoria de la població catalana (com el comunisme llibertari, el socialisme, l'estatalització dels sectors estratègics, la nacionalització de la banca, la desnuclearització del territori, o d'altres màxims que demanarien una majoria potser més àmplia que la independència). La CUP ha de ser conscient que cal pactar i que, per tant, s'han de rebaixar les pretensions, s'ha de treballar per arribar a consensos assumibles per CDC i ERC, s'ha d'intentar millorar el desastre actual, però també s'ha de ser conscient que això és una transició cap a un procés constituent que ha d'acabar amb la creació d'un nou estat i que només es pot fer amb una entesa àmplia. En aquest cas, a més, la CUP si una cosa pot i ha de fer és intentar pressionar perquè el procés culmini i perquè avanci amb obediència o sense i per marcar uns passos sense marxa enrere possible.
Però cal entendre de què va la cosa: no es pot investir ni Mas, ni ningú que representi el trist passat. Ni com a president ni com a Conseller en cap, ni com a res. Ningú que mentre s'omple la boca d'arribar a acords, de fer primer la independència i després ja veurem, empresona els nostres companys i companyes de lluita, amb la complicitat de l'Audiència Nacional. La CUP és el que és i a qui no li agradi que s'hi posi fulles i que voti Convergència, Esquerra, CsQP, Ciutadans, socialistes o peperos, que voti a qui li doni la gana i si el que vol és arribar a una entesa amb la CUP que gasti la saliva, la mala bava i les energies en convèncer els dirigents de JxS que la independència val la pena més enllà de Mas, de Puig i de Rigau i en explicar-los que si la cosa és seriosa i ferma, d'aquí a 18 mesos hi poden haver eleccions constituents al parlament de l'Estat Català i que llavors s'hi podran
presentar el Mas, la Rigau i el Puig, el Junqueres, la Rovira, el Romeva, l'Iceta, l'Albiol, la Camacho, el Rivera, l'Arrimadas, el Baños, la Gabriel i qui vulgui.
JORDI BARBERÀ ARGILAGA
Escriptor, professor i comunicador
jordibarbera@zeldisseny.com
