1.10.2016

El procés ens sobrevola


Fa uns anys, la CUP va decidir fer el salt a la política parlamentària procedent dels municipis, on havia teixit, molt lentament, una xarxa de complicitats i de petites cèl·lules d'unitat popular, amb l'objectiu de sanejar la política, d'introduir-hi canvis substancials que evidenciessin que no només era possible fer les coses d'una altra manera sinó de propiciar el canvi de paradigma en moltes de les dependències que patim dia a dia. I això era perfectament compatible amb la defensa a ultrança del territori, d'una visió radicalment oposada al patriarcat i d'una aferrissada desobediència a l'Estat espanyol, entès com la unió i l'acord entre els poders fàctics dels territoris que el conformen.

El salt a la política autonòmica es produí, a més, en un context de mobilització social massiva com a reacció a l'ofeg econòmic produït per la crisi, per l'aplicació de les polítiques austericides imposades per la Unió europea i per una pressió i opressió in crescendo de l'Estat cap a les aspiracions nacionals, expressades amb la reforma de l'Estatut d'Autonomia i amb la necessitat d'un nou règim fiscal per al principat de Catalunya.

La CUP va obtenir tres diputats. L'arribada al Parlament va ser celebrada. En un context d'emergència nacional, social i política, la manera de fer dels tres nous diputats va suposar una alenada d'aire fresc (que diu la tant gastada metàfora) i ben aviat els mitjans de comunicació van adonar-se del caramel que suposava la novetat, especialment la intel·ligència i l'originalitat comunicativa del diputat David Fernández. Això, juntament amb la tan simbòlica abraçada de l'escorpí i la granota del dia 9 de novembre, va evidenciar que la CUP no seria cap obstacle de cara a fer avançar el procés en els termes exigits pel seu timoner: 1. Lideratge indiscutit. 2. Salvaguarda del partit i protecció davant l'assetjament judicial. 3. Continuació de les línies polítiques bàsiques. 4. Control estricte de la teòrica desconnexió amb l'Estat.

La CUP va passar de tres a deu diputats, JxS no va obtenir la majoria parlamentària necessària per governar i no es va guanyar el plebiscit ni per àmplia majoria (com volia el timoner) ni per estricta majoria (com es guanyen els plebiscits). Passar de la gestió de cases ocupades (que diu la caverna catalana) a tenir la clau de la governabilitat i del tan cacarejat procés, suposava un exercici de precisió comunicativa i d'assumpció de responsabilitat extrem i era difícil quan el més fàcil era embadalir-se mirant-se al mirall que, per primer cop, no escopia una imatge desfavorable sinó la millor versió d'un mateix. D'aquí que la gestió de la clau acabés sent un desastre, amb una escenificació constant de cara enfora i una caòtica gestió interna, amb estratègies erràtiques, gesticulacions banals i unes ganes boges de no deixar d'estar al centre del mirall.

Tot plegat ha culminat amb un acord in extremis que és també un error in extremis: Artur Mas fa un pas al costat, com no podia ser d'altra manera, però no entrega gratuïtament el seu lideratge: ell decideix qui posa en el seu lloc i s'assegura la salvaguarda del partit i la protecció de la bandera davant l'assetjament judicial; però, a més, aconsegueix el que era impossible: la continuació de les línies polítiques bàsiques i el control estricte de la teòrica desconnexió amb l'Estat; i ho fa humiliant la CUP, segrestant el seu radicalisme i la seva democràcia interna perquè, a partir d'ara, serà ell qui prendrà les decisions i, per si encara no hagués quedat prou clar i diàfan, també serà ell qui decidirà el nom i cognom dels diputats que seuran a la seva dreta. Per tant, ell ha acabat decidint en exclusiva els famosos Qui, Què i Com, amb el premi addicional de “corregir allò que les urnes li van negar”, com va afirmar ell mateix.

El fet que la CUP, a més de tenir el vot segrestat, la presa de decisions segrestada i els diputats segrestats hagi de demanar perdó per haver dubtat de JxS, de CDC i d'Artur Mas i hagi gosat tenir opinions pròpies i oposades a les del gran líder i l'etern partit és només una anècdota macabra que constata fins a quin punt ens trobem davant d'un egòlatra de proporcions inabastables. Artur Mas ha fet una passa al costat, la CUP s'ha immolat i el procés ja no és a les nostres mans, sinó a sobre dels nostres caps, sobrevolant-nos.


Jordi Barberà Argilaga

11.03.2015

No es pot investir Mas


A veure si comencem a entendre de què va la cosa: la CUP i per extensió l'esquerra independentista fa més de trenta anys que treballa per la independència i en contra d'un sistema capitalista que entén injust i insostenible. Això, és evident, ho ha fet amb més o menys èxit i s'hi pot estar a favor o en contra, però ho ha fet. I ho ha fet mentre els senyors de Convergència, de bracet amb Unió, amb el PSOE o amb el PP, s'ho miraven amb cara de condescendència mentre ens robaven a tots, instaurats en una cleptocràcia que havien heretat feliçment del franquisme, que molts d'ells subscrivien i que d'altres toleraven i alguns, això sí, combatien.

Si ara l'independentisme s'ha convertit en hegemònic (o gairebé) és gràcies, és clar, a l'assumpció de CDC de les tesis independentistes (tot i que centrades únicament en el tema nacional: allò de la pàtria, el territori i d'altres essencialismes). Res a dir, sense aquesta hegemonia, només possible amb la suma de CDC, ERC i CUP, no hi ha independència. Però parlem clar: l'independentisme només pot créixer per l'esquerra i si volem un país independent, només ho podrà ser si l'esquerra independentista es manté fidel a la seva oposició frontal al sistema i a un parlament burgès. Els senyors de Convergència (bàsicament els dirigents) i alguns d'altres de la sopa de JxS no poden pretendre que trenta anys de lluita (d'empresonaments, judicis, repressió, tortures, humiliacions...) acabin amb la investidura d'un president que simbolitza el continuïsme amb el pujolisme i el pactisme amb l'Espanya del règim, d'un president que és el líder del partit de la cleptocràcia, l'abanderat de les polítiques austericides, l'amo de mentiders perversos com Felip Puig o de personatges que encara avui apliquen la llei Wert, com Irene Rigau.

No, senyores i senyors, la CUP no pot pactar res amb aquesta tropa al capdavant. La CUP pot arribar a entendre que no es pot pressionar amb un programa inassumible per a la majoria de la població catalana (com el comunisme llibertari, el socialisme, l'estatalització dels sectors estratègics, la nacionalització de la banca, la desnuclearització del territori, o d'altres màxims que demanarien una majoria potser més àmplia que la independència). La CUP ha de ser conscient que cal pactar i que, per tant, s'han de rebaixar les pretensions, s'ha de treballar per arribar a consensos assumibles per CDC i ERC, s'ha d'intentar millorar el desastre actual, però també s'ha de ser conscient que això és una transició cap a un procés constituent que ha d'acabar amb la creació d'un nou estat i que només es pot fer amb una entesa àmplia. En aquest cas, a més, la CUP si una cosa pot i ha de fer és intentar pressionar perquè el procés culmini i perquè avanci amb obediència o sense i per marcar uns passos sense marxa enrere possible.

Però cal entendre de què va la cosa: no es pot investir ni Mas, ni ningú que representi el trist passat. Ni com a president ni com a Conseller en cap, ni com a res. Ningú que mentre s'omple la boca d'arribar a acords, de fer primer la independència i després ja veurem, empresona els nostres companys i companyes de lluita, amb la complicitat de l'Audiència Nacional. La CUP és el que és i a qui no li agradi que s'hi posi fulles i que voti Convergència, Esquerra, CsQP, Ciutadans, socialistes o peperos, que voti a qui li doni la gana i si el que vol és arribar a una entesa amb la CUP que gasti la saliva, la mala bava i les energies en convèncer els dirigents de JxS que la independència val la pena més enllà de Mas, de Puig i de Rigau i en explicar-los que si la cosa és seriosa i ferma, d'aquí a 18 mesos hi poden haver eleccions constituents al parlament de l'Estat Català i que llavors s'hi podran
presentar el Mas, la Rigau i el Puig, el Junqueres, la Rovira, el Romeva, l'Iceta, l'Albiol, la Camacho, el Rivera, l'Arrimadas, el Baños, la Gabriel i qui vulgui.

JORDI BARBERÀ ARGILAGA
Escriptor, professor i comunicador
jordibarbera@zeldisseny.com

10.06.2015

Junts pel si Mas no és president que es confitin la independència



Tots junts: CIU, sense unió i amb les seus embargades; ERC, amb el cap acotxat i dient amén als amos i senyors de la finca; i els independents absorts amb el so dels mocasins als passadissos de Palau. Tots junts fent pinya i escopint improperis a la resistència de la CUP a investir com a president un dofí de Pujol i del pujolisme, un senyor que ha impulsat l'austericidi, ha privatitzat la sanitat i ha retallat l'ensenyament, que no ha dubtat a votar de bracet amb el PP, a Catalunya, al Congrès i al Senat, les lleis més repressives i antisocials des de la transició. Un senyor que mentre és imputat no dubta a imputar i condemnar ciutadans pel fet de lluitar i desobeir.

Tan difícil és d'entendre que la CUP és una candidatura anticapitalista i assembleària governada per les seves bases, sense dirigents ni cúpules, que des de fa trenta anys treballa per la independència amb l'objectiu de construir un país que s'allunyi de l'Espanya de Franco, de Carrillo, de González, de Pujol, d'Aznar, de Carulla, de Raventós, de Fainé... No demanem que ningú comparteixi el nostre punt de vista, només que es respecti que els 336.375 vots que han anat a parar a la CUP, i que d'aquests més de 200.000 són els únics que ha aconseguit sumar de nou el bàndol sobiranista, són de la CUP i, per tant, els gestiona la CUP.

Tan difícil és d'entendre que si aquests divuit mesos només han de servir per encaminar-nos a la independència i, per tant, són una transició cap a la desconnexió definitiva de l'Estat espanyol, no té la més mínima importància qui encapçali l'executiu?

Tan difícil és comprendre que quan un s'asseu a negociar amb un altre no se l'ha de menystenir, ni insultar, ni pressionar...? que se l'ha d'escoltar i respectar? que no se li pot imposar el candidat propi? És que potser la CUP imposa un candidat? És que potser la CUP vol un tros de pastís i repartir-se les conselleries? És que potser la CUP exigeix mesures impossibles d'acceptar per la majoria de la població catalana (el comunisme llibertari, la nacionalització de la banca i dels sectors estratègics, la desnuclearització del país...)?

La CUP entén que Junts pel sí ha obtingut 1.600.000 vots i que ella 300.000 i que, per tant, el seu programa de govern no es pot dur a la pràctica. També entén que si Junts pel sí està decidida a conduir el país cap a la independència en el termini promès, no pot deixar d'entendre's amb la candidatura majoritària i que ha de fer tot el possible perquè la promesa no torni a ser una maniobra de distracció. Per això la CUP no imposa cap candidat propi i està oberta a trobar-ne un de consens sempre i quan no sigui Artur Mas (que no és de consens, com ho demostren els 300.000 vots imprescindibles perquè el procés tiri endavant). Per això la CUP no vol entrar en cap govern on no es pugui desenvolupar el seu programa i on tot plegat no sigui més que una escenificació. Per això la CUP només demana un pla de xoc que mitigui les conseqüències més dramàtiques de la crisi i que reverteixi al màxim les retallades socials sofertes a Catalunya, sense marcar línies vermelles i sempre oberta a trobar punts d'acord, entenent que això és només un període cap a la desconnexió i cap a l'inici d'un procés constituent.

Si tots i totes tenim clar que el procés val la pena, que és una oportunitat única per tirar endavant el que vol la majoria del país, si tots i totes tenim clar que l'objectiu està per sobre de les persones que d'una manera o altra l'han fet possible i el fan possible, si tots i totes tenim clar que ningú és imprescindible però tothom és necessari, podrem impulsar un nou projecte que, com a mínim, serà el que vulguem que sigui.

Jordi Barberà Argilaga

10.01.2015

La gallineta al pati dels tarongers



Com sempre que hi ha eleccions, tots, o gairebé tots, guanyen d'una o altra manera: la CUP guanya perquè triplica i té la clau per investir president algú de consens amb Junts pel Sí; Junts pel Sí guanya perquè és la força majoritària amb una clara distància del primer partit de l'oposició; ciutadans guanya perquè es converteix en alternativa de govern o Catalunya; el PP i el PSC guanyen perquè no s'enfonsen del tot; Catalunya Sí que es Pot perquè resisteix l'embat de l'omnipresent "tema nacional", etc. La realitat, però, tot i tenir múltiples prismes, és la que és i acabarà imposant-se.
És clar que Junts pel Sí guanya les eleccions i frega la majoria absoluta, però si vol avançar cap a la culminació del procés d'alliberament nacional haurà d'entendre's com a mínim amb la CUP, que tindrà una forta capacitat de pressió sobre les polítiques de l'antiga CDC/ERC. Per altra banda, i encara que diguin el contrari, els independentistes, tant els anticapitalistes com els de "qui dies passa anys empeny", saben que si les eleccions es miren en clau plebiscitària la cosa no està per tirar coets, per molt que entre tots i totes fem unes performances impressionants i per molt qeu fem trampes i ara comptem com a abstencionistes els vots de Catalunya Sí que es Pot i d'Unió, quan durant mesos se'ls ha posat al sac dels traïdors, dels col·laboracionistes, dels espanyolistes, dels colons o dels ocupadors.
La realitat també és que a Catalunya una gran part de la població vol la independència i que una altra gran part no la vol. I que amb l'immobilisme del govern espanyol i amb la seva actitud hostil, no podem aclarir del tot les xifres. L'únic indicatiu vàlid de la voluntat o no de deixar de ser espanyols és el resultat d'aquestes eleccions autonòmiques en clau plebiscitària i el resultat és prou concloent per no aturar el procés iniciat, però també és prou concloent que només hi ha dos possibles camins per continuar responent a les demandes majoritàries dels catalans i catalanes: o es proclama unilateralment la independència i es desobeeixen les lleis que ara imperen a Catalunya; o es reconstrueix una majoria amb tots els partidaris no de la independència sinó del dret a decidir i tornem altre cop a la casella del 2012; això sí, amb la sanitat més privatitzada, amb un sistema d'ensenyament afaitat i pelat, amb més aturades, més pobres, més precàries, amb més "anar a pasturar per Barcelona", amb les estelades descolorides i amb el Lluís Llach xiulant "La gallineta" pel pati dels tarongers.

Jordi Barberà Argilaga

8.12.2015

Treballar a Salou



Ahir va morir un treballador de Salou. El nom encara no ha aparegut als mitjans i ja deu viatjar cap al Senegal, el país d'origen del treballador mort. Sense autòpsia i amb l'escenari del crim ben net. Ahir, de matinada, la policia assaltava casa seva com mai no han assaltat la casa de Rodrigo Rato, ni la de Fèlix Millet, ni la de Montull, el clan Pujol, les fundacions de Convergència, la casa de Josep Prat o el palauet de Pedralbes de la princesa Cristina i l'esportista trempat Iñaki Urdangarín. Com mai no han assaltat ni assaltaran les cases dels lladres, dels estorquidors, dels mafiosos i dels usurers.

Tampoc no assaltaran les cases de les transnacionals que no creuen en les fronteres i que esclavitzen treballadors al sudest asiàtic, ni les dels que exploten treballadors i treballadores a Salou, amb sous de misèria i horaris de campionat...

No. No ho faran. Perquè les lleis les fan ells i elles, a la seva mesura. Al treballador de Salou el tancaran en una presó, en un CIE, el perseguiran, l'assetjaran i potser un dia entraran a casa seva i caurà d'un tercer pis. Per fer-ho tot versemblant, el culpabilitzaran, el convertiran en un indesitjable que arruïna la indústria i el comerç local, que espanta el turisme i allunya els bons costums... El que no saben ni els que fan les lleis ni els que les executen (quan els interessa) ni els que les defensen (quan els ho manen) és que més enllà de les lleis i de la seva ridícula "democràcia", hi ha la solidaritat i la revolta: un filet molt prim però molt difícil de trencar que traspassa totes les fronteres, també les de l'espai i el temps i que, si no vigiles, et pot escanyar sense remei.

Qualsevol persona que ven al carrer, sense garanties de qualitat, sense pagar impostos i sense una protecció social, comet un delicte. El que s'ha de valorar, també, és per què i com ho fa. De delictes se'n cometen molts, suposo que milers o desenes de milers per cadascuna de les lleis que s'aproven. El que ens hem de preguntar és quins delictes cal perseguir i en quina mesura s'han de perseguir. És proporcionat que un treballador precari, sense gairebé drets de ciutadania, que ven mercaderia que imita marques de luxe hagi de caure d'un tercer pis i se li hagi d'assaltar la casa com si estés a punt de fer volar la central nuclear d'Ascó?

És proporcionat que mentre això passa els culpables, els veritables culpables de la crisi, estiguin lliures, menjant en restaurants de luxe i gaudint dels diners que, entre tots i totes, els hem regalat perquè no s'aixequin de la taula i arrasin amb el tauler?

És proporcionat que mentre això passa els autònoms i petits empresaris d'aquest país es dediquin bàsicament a pagar i a recaptar impostos per engreixar unes institucions farcides de corrupció, on tothom es baralla per apujar-se el sou i per llepar el cul de qui té el davant?

És proporcionat quan el mercat del luxe es basa en unes plusvàlues gegantines que sempre, inevitablement, comporten un mercat secundari de productes d'imitació i que, contràriament al que podríem pensar, són una peça clau per posar en valor el producte original?


Ningú no és perfecte però, sobretot, no ens equivoquem de culpables.

8.25.2013

La independencia no les saldrá gratis (Diari de Tarragona, dissabte 24-08-2013)



Hace ya unos cuantos años que los independentistas oímos hablar de independencia a la hora de desayunar, a la de comer, a la de merendar y a la de cenar. Y algunos, seguramente la minoría, no dejamos de sorprendernos porque pocos años antes teníamos vetado el acceso a los medios de comunicación públicos, éramos denunciados constantemente por atentar contra la seguridad del estado, por apología del terrorismo, por conductas incívicas, por estragos y disturbios, por injurias al honor de las fuerzas y cuerpos de seguridad del estado... y sólo recibíamos, por parte de CIU y buena parte de ERC, unos golpecitos displicentes en la espalda y, como mucho, la recomendación de un buen abogado. También a veces, cuando les interesaba, nos hacían llegar unos cuantos billetes de mil pesetas para “normalizar” carteles, tirar al suelo “toros de Osborne” o colgar banderitas en lugares estratégicos. No hace falta decir que PSC i PPC nos aborrecían y sólo nos miraban para señalarnos.

Ahora resulta que los independentistas són ellos y nosotros seguimos siendo una pandilla de idealistas inmaduros que ya no servimos ni como fuerzas de choque. Ahora la exclusiva del independentismo es una franquicia principatina (que abandona los territorios que han resistido durante décadas a una transición que nos dividió hasta hacernos picadillo) adquirida por los gobernantes liberales y socialdemócratas catalanes para repartirse el poder y echar todas las culpas a Madrid, o a los ciudadanos de los otros pueblos oprimidos de España, llamándolos paletos, aprovechados y ladrones. Ellos son los poseedores de la voluntad del pueblo y a propósito de ello son los que organizan las manifestaciones, las cadenas humanas y los conciertos: actos de desagravio que deberán conducirnos a un futuro espléndido, sin parásitos adheridos a nuestra piel, hasta convertirnos en la primera potencia mundial y colmar así las expectativas que Dios depositó en nosotros cuando nos nombró el pueblo elegido.

Pero nada de ello les saldrá gratis. La independencia, por mucho que se empeñen, no es transversal. Algunos, la minoría, pero una minoría necesaria, imprescindible creo yo, no queremos una fotocopia de España, ni una secesión que catapulte a la cima del poder a la clase dirigente de esta Cataluña mediocre que no sólo nos ha destrozado a nosotros sino que ha condenado al resto de pueblos ibéricos a sufrir una cleptocracia sangrante desde el año 75 hasta nuestros días. Algunos no estamos dispuestos a que la independencia les salga gratis y exigimos un país que rompa con el franquismo y sus perpetuadores, un país democrático gobernado por los ciudadanos y no por los plebeyos del capitalismo, un país libre de ladrones y corruptos que utilizan las banderitas nacionales para taparse las vergüenzas. Un país donde las instituciones sean propiedad de sus habitantes y no de unos pocos manipuladores ocultos bajo las vestimentas de los antidisturbios. Un país con una justicia igual para todos, para los yernos, hijos y hermanos de todo el mundo.

No somos todos, ni somos muchos, pero tenemos memoria. Sabemos que CIU se ha pasado la vida entera construyendo España: la que tenemos ahora: propiedad de los bancos, de los marqueses y los especuladores, con su 26% de paro, con una clase política viciada y corrupta, con una democracia de chiste presidida por un monarca patético,... Sabemos que CIU ha tenido y tiene la posibilidad de convocar un referéndum constituyente y no lo ha hecho ni lo hace, ni piensa hacerlo. Sabemos que nuestra Cataluña engloba Salses y Guardamar y Fraga y Alguer, sabemos que compartimos lucha con muchos otros pueblos del mundo pero de manera muy muy muy especial con el pueblo andaluz, con su Sindicato Andaluz de Trabajadores, con los comuneros castellanos, con la CSI asturiana, con todos aquellos que luchan por romper España en mil pedazos y construir una democracia desde la raíz. Somos pocos pero molestamos mucho.

12.24.2012

No nos representan



Pasadas unas semanas de la histeria propagandística de las elecciones catalanas, uno ya puede empezar a hacerse una idea de cómo están o de cómo siguen estando las cosas. En la composición del parlamento siguen habiendo políticos que representan, o dicen representar, a los ciudadanos; pero esta vez, ha habido un pequeñísimo cambio sustancial, un 2% de los diputados de la cámara (los 3 de las CUP) han invertido el principio de representatividad y afirman no ser ellos los representantes de los ciudadanos, sino que són los ciudadanos los que les representan a ellos fuera del Parlamento.

Lo que parece ser un juego de palabras es algo mucho más serio y trascendente. Por primera vez en Cataluña, unos diputados no pretenden convertir la representatividad en una patraña para vivir de ello sino en un salto de los ciudadanos hacia las instituciones que les pertenecen. De ahí que las CUP, Candidaturas de Unidad Popular, no sean un partido político, ni siquiera una candidatura, sino la unión de distintas candidaturas asamblearias que toman sus propias decisiones. Este salto institucional ha sido posible en un contexto único. Por una parte, por una profunda crisis, que se acerca más a una estafa gigantesca que a una auténtica crisis económica; con sus culpables, incitadores y cómplices campando a sus anchas; y con unos políticos sin más ambición que seguir siendo una casta privilegiada al servicio de los dictados de los que mandan de verdad (la troika europea). Y por otra parte, por la repentina conversión al independentismo de los nacionalistas que han abrazado a todos los presidentes del gobierno español desde la restauración monárquica del franquismo.

En su empeño cuentan con tres principios que se adaptan perfectamente a este contexto y que, sin duda, facilitarán su expansión. En primer lugar, su ya histórica pertenencia al mundo de la izquierda independentista, contrariamente a lo que se podría pensar, les aleja completamente de la banalización convergente del asunto nacional, ya que no hace falta que se centren para nada en ello: son independentistas, está en su más primitiva razón de ser, y por lo tanto cuando sea el momento de ejercer el derecho a decidir, ya lo harán. Asunto cerrado. En segundo lugar porque afirman, y hasta el momento demuestran, ser un caballo de Troya que guarda en su interior las luchas de los movimientos sociales de la calle y las extiende al Parlamento. Y en tercer lugar, porque no quieren privilegios, ni prevendas, ni repartir pasteles o sonrisas, ni disfrazarse de políticos. Han sido escogidos por sus asambleas, sólo ocuparán el cargo durante una legislatura, cobrarán como máximo 2,5 veces el salario mínimo (unos 1800 euros mensuales), ya han rechazado el apoyo de Esquerra Unida i Alternativa para formar un grupo parlamentario y con ello acceder a subvenciones y privilegios con artimañas legales. También está quien ha empezado ya a banalizar su lucha con comentarios clasistas, como los realizados por la mismísima presidenta del Parlamento, que cree que la vestimenta de los diputados no está acorde con la dignidad de la institución, y en cambio sí encuentra digno que su coalición se financie ilegalmente con el dinero de los contribuyentes, que los bancos a los que entregan nuestro dinero deshaucien cada día a los ciudadanos, que los diputados de su coalición mientan sobre los disparos de la policia a los huelguistas y tantos, tantísimos ejemplos que no sólo no dignifican al parlamento, sino que ni siquiera dignifican al género humano. También desde las filas de CIU se ha intentado desactivar la radicalidad de su discurso, en este caso con una estrategia muy distinta: el señor Duran i Lleida elogió el “discursazo” de David Fernández, en un tono paternalista y cínico que también ocultaba una puñalada a ICV, que desde hace dos años ejerce de líder de la oposición. Ya veremos si a medio plazo el señor Duran se muestra tan displicente.

Será una tarea difícil. Cuentan con la oposición de todo un sistema. De una democracia viciada. Pero por fin ha aparecido la izquierda en Cataluña y se ha borrado el espejismo de esa izquierdita socialdemócrata que ya se hunde en toda Europa. Ese espacio político que sólo servía para que la derecha ultraliberal cogiera aliento y se rearmara. A partir de ahora, la cleptocracia deberá estar más atenta, será más lenta e inoperante. Y la izquierdita deberá romper o integrarse, como ya ha hecho Esquerra Republicana de Cataluña.


Jordi Barberà Argilaga
http://ilmigliorfabro.blogspot.com/
jordi@zeldisseny.com

10.02.2012

Una jugada maestra


Artur Mas, el presidente de la Generalitat de Cataluña, ha decidido, en contra de lo habitual en la política nacional, cumplir con uno de los puntos de su programa electoral: llegar a un pacto fiscal con el gobierno español. Eso sí, antes de ver cumplido su compromiso, ha decidido, de paso, que todos olvidemos su política de recortes en educación, cultura y sanidad y ha conseguido ya que las movilizaciones ciudadanas se limiten a ser marchas en apoyo al líder.

Para los que somos independentistas y hemos sufrido el acoso policial y judicial, el menosprecio social, el vacío de los medios de comunicación y la displicencia del nacionalismo de derechas durante lustros, no podemos ocultar cierto sabor agridulce ante la firmeza de Mas cuando sostiene que Cataluña necesita un estado propio. Pero no debemos olvidar que este Artur Mas es ese Artur Mas que corrió a las faldas de Zapatero para pactar, con nocturnidad y alevosía, un Estatut que rebajase las ansias de autogobierno del tripartito, ante el caos que, según él, generó el anterior gobierno batallando por una financiación que superase las décadas de lamentos y limosnas del señor Pujol padre. También hay que  recordar que Artur Mas no decide proclamar la independencia unilateralmente (probablemente contaría con mayoría de votos favorables en el Parlament), ni pretende convocar ipso facto una consulta popular (legitimada por el Estatut que él mismo pactó). No. El señor Mas pretende convocar unas nuevas elecciones, una vez neutralizados los partidos que sí son independentistas (ERC y SI) y teniendo desconcertados a los partidos que en el terreno nacional nunca se han acabado de definir (PSC e IC). Convocándolas pretende, claro, obtener una mayoría absoluta aplastante que le deje el terreno completamente libre y abonado para hacer y deshacer a sus anchas, libre de competencia y volviendo a recuperar la exclusiva de la bandera, libre del yugo del PP y con una ciudadanía boquiabierta e ilusionada, dispuesta a seguir ciegamente hacia ese horizonte que no nos explica porque sabe que puede pintarlo cómo y dónde le dé la gana.

Sospecho que su aventura, de momento, servirá para ganar tiempo y se traducirá en cuatro años de negociaciones y reformas y lamentos y horizontes infinitos, mientras nos recortan, pintan y colorean, haciendo ver que todo avanza hacia un fin paradisíaco, cuando todo sigue igual o parecido. Y en cuatro años, otras elecciones y otra mayoría absoluta. Y otra vez a negociar, a consultar y, sobretodo, a tragar.

Ojalá me equivoque. Ojalá dentro de cinco años lea este artículo y me ría de mi ceguera. Y viva en una república catalana libre, con partidos que no se financian ilegalmente a través del robo, sin reyes que firmen indultos a corruptos de partidos en el poder, sin líderes nombrados a dedo por sus antecesores, sin policías que oculten su identificación para mantener su inmunidad, sin medios de comunicación públicos inspirados en el NODO, sin administraciones duplicadas y triplicadas para dar cabida a todos los amiguitos, familiares y acreedores, con un sistema electoral de listas abiertas que favorezca la democracia de verdad y con una constitución que permita los referendos vinculantes para que los ciudadanos podamos decidir no sólo la libertad de nuestro país, sino nuestra propia libertad.

Jordi Barberà Argilaga

9.20.2012

Artur?


 
Aquest Artur Mas em sona! No és aquell que va córrer a entrevistar-se amb Zapatero per reduir a cendres el nou estatut que negociava el govern de la Generalitat? No és aquell que ha finançat el seu partit amb els nostres diners aprofitant-se del Palau de la Música i l'Orfeo Català, a través d'un senyor Millet o Montull o una cosa així? No és aquell a qui mai no se li ha acudit fer ús de la seva autonomia per negar-se a apujar impostos injustos, o per negar-se a retallar en educació, sanitat, cultura i despesa de tipus social? No és aquell que controla els mitjans públics de comunicació per organitzar manifestacions massives per sentir-se legitimat a negociar el seu tros de pastís? No és aquell que governa a Catalunya perquè el PP li ho permet? No és aquell que si tingués ganes de proclamar la independència només caldria que la votés al parlament i santes pasqües? No és aquell que quan li convé envia els mossos a provocar aldarulls i quan li convé fa que tot sigui una bassa d'oli? No és aquell del govern dels millors, o dels milions, no ho sé... últimament no tinc gaire temps per llegir diaris i vaig una mica despistat. Algú em pot il·luminar una mica?