Treballar a Salou

Ahir va morir un treballador de Salou. El nom encara no ha aparegut als mitjans i ja deu viatjar cap al Senegal, el país d'origen del treballador mort. Sense autòpsia i amb l'escenari del crim ben net. Ahir, de matinada, la policia assaltava casa seva com mai no han assaltat la casa de Rodrigo Rato, ni la de Fèlix Millet, ni la de Montull, el clan Pujol, les fundacions de Convergència, la casa de Josep Prat o el palauet de Pedralbes de la princesa Cristina i l'esportista trempat Iñaki Urdangarín. Com mai no han assaltat ni assaltaran les cases dels lladres, dels estorquidors, dels mafiosos i dels usurers.

Tampoc no assaltaran les cases de les transnacionals que no creuen en les fronteres i que esclavitzen treballadors al sudest asiàtic, ni les dels que exploten treballadors i treballadores a Salou, amb sous de misèria i horaris de campionat...

No. No ho faran. Perquè les lleis les fan ells i elles, a la seva mesura. Al treballador de Salou el tancaran en una presó, en un CIE, el perseguiran, l'assetjaran i potser un dia entraran a casa seva i caurà d'un tercer pis. Per fer-ho tot versemblant, el culpabilitzaran, el convertiran en un indesitjable que arruïna la indústria i el comerç local, que espanta el turisme i allunya els bons costums... El que no saben ni els que fan les lleis ni els que les executen (quan els interessa) ni els que les defensen (quan els ho manen) és que més enllà de les lleis i de la seva ridícula "democràcia", hi ha la solidaritat i la revolta: un filet molt prim però molt difícil de trencar que traspassa totes les fronteres, també les de l'espai i el temps i que, si no vigiles, et pot escanyar sense remei.

Qualsevol persona que ven al carrer, sense garanties de qualitat, sense pagar impostos i sense una protecció social, comet un delicte. El que s'ha de valorar, també, és per què i com ho fa. De delictes se'n cometen molts, suposo que milers o desenes de milers per cadascuna de les lleis que s'aproven. El que ens hem de preguntar és quins delictes cal perseguir i en quina mesura s'han de perseguir. És proporcionat que un treballador precari, sense gairebé drets de ciutadania, que ven mercaderia que imita marques de luxe hagi de caure d'un tercer pis i se li hagi d'assaltar la casa com si estés a punt de fer volar la central nuclear d'Ascó?

És proporcionat que mentre això passa els culpables, els veritables culpables de la crisi, estiguin lliures, menjant en restaurants de luxe i gaudint dels diners que, entre tots i totes, els hem regalat perquè no s'aixequin de la taula i arrasin amb el tauler?

És proporcionat que mentre això passa els autònoms i petits empresaris d'aquest país es dediquin bàsicament a pagar i a recaptar impostos per engreixar unes institucions farcides de corrupció, on tothom es baralla per apujar-se el sou i per llepar el cul de qui té el davant?

És proporcionat quan el mercat del luxe es basa en unes plusvàlues gegantines que sempre, inevitablement, comporten un mercat secundari de productes d'imitació i que, contràriament al que podríem pensar, són una peça clau per posar en valor el producte original?

Ningú no és perfecte però, sobretot, no ens equivoquem de culpables.