Fa
uns anys, la CUP va decidir fer el salt a la política parlamentària
procedent dels municipis, on havia teixit, molt lentament, una xarxa
de complicitats i de petites cèl·lules d'unitat popular, amb
l'objectiu de sanejar la política, d'introduir-hi canvis
substancials que evidenciessin que no només era possible fer les
coses d'una altra manera sinó de propiciar el canvi de paradigma en
moltes de les dependències que patim dia a dia. I això era
perfectament compatible amb la defensa a ultrança del territori,
d'una visió radicalment oposada al patriarcat i d'una aferrissada
desobediència a l'Estat espanyol, entès com la unió i l'acord
entre els poders fàctics dels territoris que el conformen.
El
salt a la política autonòmica es produí, a més, en un context de
mobilització social massiva com a reacció a l'ofeg econòmic
produït per la crisi, per l'aplicació de les polítiques
austericides imposades per la Unió europea i per una pressió i
opressió in crescendo de l'Estat cap a les aspiracions
nacionals, expressades amb la reforma de l'Estatut d'Autonomia i amb
la necessitat d'un nou règim fiscal per al principat de Catalunya.
La
CUP va obtenir tres diputats. L'arribada al Parlament va ser
celebrada. En un context d'emergència nacional, social i política,
la manera de fer dels tres nous diputats va suposar una alenada
d'aire fresc (que diu la tant gastada metàfora) i ben aviat els
mitjans de comunicació van adonar-se del caramel que suposava la
novetat, especialment la intel·ligència i l'originalitat
comunicativa del diputat David Fernández. Això, juntament amb la
tan simbòlica abraçada de l'escorpí i la granota del dia 9 de
novembre, va evidenciar que la CUP no seria cap obstacle de cara a
fer avançar el procés en els termes exigits pel seu timoner: 1.
Lideratge indiscutit. 2. Salvaguarda del partit i protecció davant
l'assetjament judicial. 3. Continuació de les línies polítiques
bàsiques. 4. Control estricte de la teòrica desconnexió amb
l'Estat.
La
CUP va passar de tres a deu diputats, JxS no va obtenir la majoria
parlamentària necessària per governar i no es va guanyar el
plebiscit ni per àmplia majoria (com volia el timoner) ni per
estricta majoria (com es guanyen els plebiscits). Passar de la gestió
de cases ocupades (que diu la caverna catalana) a tenir la clau de la
governabilitat i del tan cacarejat procés, suposava un exercici de
precisió comunicativa i d'assumpció de responsabilitat extrem i era
difícil quan el més fàcil era embadalir-se mirant-se al mirall
que, per primer cop, no escopia una imatge desfavorable sinó la
millor versió d'un mateix. D'aquí que la gestió de la clau acabés
sent un desastre, amb una escenificació constant de cara enfora i
una caòtica gestió interna, amb estratègies erràtiques,
gesticulacions banals i unes ganes boges de no deixar d'estar al
centre del mirall.
Tot
plegat ha culminat amb un acord in extremis que és també un
error in extremis: Artur Mas fa un pas al costat, com no podia
ser d'altra manera, però no entrega gratuïtament el seu lideratge:
ell decideix qui posa en el seu lloc i s'assegura la salvaguarda del
partit i la protecció de la bandera davant l'assetjament judicial;
però, a més, aconsegueix el que era impossible: la continuació de
les línies polítiques bàsiques i el control estricte de la teòrica
desconnexió amb l'Estat; i ho fa humiliant la CUP, segrestant el seu
radicalisme i la seva democràcia interna perquè, a partir d'ara,
serà ell qui prendrà les decisions i, per si encara no hagués
quedat prou clar i diàfan, també serà ell qui decidirà el nom i
cognom dels diputats que seuran a la seva dreta. Per tant, ell ha
acabat decidint en exclusiva els famosos Qui, Què i Com, amb el
premi addicional de “corregir allò que les urnes li van negar”,
com va afirmar ell mateix.
El
fet que la CUP, a més de tenir el vot segrestat, la presa de
decisions segrestada i els diputats segrestats hagi de demanar perdó
per haver dubtat de JxS, de CDC i d'Artur Mas i hagi gosat tenir
opinions pròpies i oposades a les del gran líder i l'etern partit
és només una anècdota macabra que constata fins a quin punt ens
trobem davant d'un egòlatra de proporcions inabastables. Artur Mas
ha fet una passa al costat, la CUP s'ha immolat i el procés ja no és
a les nostres mans, sinó a sobre dels nostres caps, sobrevolant-nos.
Jordi
Barberà Argilaga
