No era de nit ni plovia

No era de nit ni plovia. Tampoc no havia viatjat durant hores per carreteres plenes de revolts i serps mortes a resguard de les rouredes atlàntiques i el sotabosc d'un mediterrani que deixava enrera. No fugia d'enlloc ni anava enlloc. No tenia el pressentiment d'estar a punt de començar alguna cosa, d'anar fins al fons d'alguna cosa, després d'abandonar sobtadament el seu estudi al sisè pis d'una casa que mai no havia llogat al límit del barri jueu d'una ciutat cristiana. No havia llogat el sisè pis per allotjar-hi els seus llibres: una biblioteca àmplia però discreta, d'un parell de milers de volums seleccionats, llegits i alguns rellegits al llarg d'anys de passió per la literatura que no havien començat en un cinema de barri, encantat amb els gestos del protagonista d'una pel·lícula que vivia mentre escrivia assegut al davant d'una màquina d'escriure en un apartament de Manhattan, o potser de Nàpols o del barri francès d'una excolonia oriental, lluny, molt més lluny del que podia concebre. L'escriptor bevia amb discreció d'un got que anava omplint i tenia una dona guapíssima que arribava a casa fent dringar les claus al pany, carregada fins dalt de bosses de paper del supermercat amb un ram de flors i una gossa remenant la cua. No duia sostenidors i els mugrons se li marcaven sense exageració: els pits no eren ni grans ni petits, tenien la justa mesura de la irrealitat. Tots dos intercanviaven un somriure i un lleuger cop de cap i l'escriptor continuava escrivint absort però conscient de la felicitat que l'envoltava. Tenia barba de dos o tres dies i duia una samarreta negra senzilla amb marques de suors consecutives i la blancor dels seus dits contrastava amb el bronzo dels seus braços i de la seva cara, amb la negror dels seus cabells i dels seus ulls petits i profunds. Els llibres i els quadres competien per l'espai de les parets i a terra un nen de dos o tres anys jugava en silenci a construir castells de colors.

No havia llogat el cotxe, ni havia parat a fer gasolina, ni tenia son, ni es notava cansat. No feia hores que tenia gana, ni maldava per trobar un lloc prou bo per menjar, no massa car, aïllat de tot i de tothom. No se sentia al límit del col·lapse, ni temia ensorrar-se definitivament. Mai no havia tingut dos fills, ni els seus fills havien crescut feliçment envoltats d'una casa de dues plantes, d'afecte i de comprensió. Mai no havia obert una galeria d'art sota el seu sisè pis, al límit del barri jueu d'una ciutat cristiana, ni s'havia guanyat sobradament la vida amb una extensa i intensa cartera de col·leccionistes sensibles i intel·ligents, dòcils al seu criteri d'expert. Ni tenia una dona guapa com la de l'escriptor que no havia somiat ser quan era jove. Ni recordava el record d'aquell matí, instal·lat al sisè pis del seu estudi, de quan el seu pare l'havia dut per primer cop a una geladeria de Manhattan, o de Nàpols o del barri francès d'una excolonia oriental més llunyana del que podia concebre, i havia insistit a fer-li tastar aquell gelat putrefacte que havia desencadenat un allau de tragèdies que no recordava, preferia no fer-ho. Ni mai havia tingut un cosí holandès, ros amb ulls blaus, capaç de nedar impecablement i de tirar-se de cap d'un sisè pis amb la mateixa facilitat amb què un entra en un cafè i demana un tallat. Un cosí holandès que encarnava la perfecció, la seguretat, la confiança; que dormia amb pijama i es treia la samarreta, el jersei de coll alt, els mitjons i els calçotets; que sortia a caçar els caps de setmana i nedava a la seva piscina, corria amb el seu pastor alemany, conduïa la seva moto i jugava amb la seva polla.

No. No era un home de cinquanta anys aturat al pàrquing d'un hotel de carretera, lluny de Manhattan, de Nàpols i del barri francès d'una excolònia oriental, molt més lluny del que podia concebre; amb una por incontrolable a abandonar el cotxe i haver-se d'enfrontar a una conversa trivial per demanar una habitació on passar la nit que no era, a refugi de la pluja que no existia.