mansaku, ENTA II

Miro amunt on no hi ha ni una cirera
ni una pruna madura ni la pau
d'un núvol pietós, només el mapa
arrugat del fracàs i les fronteres
marcades per les teles escupides
per les aranyes dels meus ulls malalts.
No sóc on són els meus peus ni puc veure
més enllà d'aquest mapa tenebrós;
sord a la vida i a les confidències
de l'esperança simulo viatges
resseguint amb el dit les autopistes
que acondueixen d'un fracàs a un altre.
Qui devia plantar tots aquests arbres?
Construiria una casa de fusta
—no gaire gran, vora aquell garrofer—
amb la llenya caiguda del bosquet.
Com m'ho faré per bastir la teulada?

Aquesta història comença amb la impossibilitat d'explicar-ne cap, de començar-ne cap.

Probablement ningú no coneix amb exactitud la fi de la seva història, però tothom pot explicar, si fa no fa, com va començar. Tothom té records més o menys llunyans d'un passat pròxim o remot; encara que tot hagués començat ahir o fa tan sols uns minuts.

Jo no tinc records, no tinc ni història ni arguments; no puc ni tan sols inventar-la —si almenys pogués construir-me'n una: ser el supervivent d'una tragèdia o el tràgic protagonista d'una comèdia. Però no ho puc fer. Sempre he estat una simple ombra vestida de negre oculta en un paisatge negre: un croma invisible on s'hi projecta una vida o vàries vides o simplement el paisatge de vides com la vostra.

Passo els dies mirant-me el melic amb l'esperança d'assistir a una d'aquestes projeccions, amb l'esperança de riure o plorar una estona. És per això que sempre camino amb el cap cot, sense saber on tinc els peus, ni on són els peus dels altres. De tant en tant em toco el melic amb els dits de la mà dreta per assegurar-me que no és una projecció.

Demà, com imagino que he fet tots els dies de la meva vida, passejaré pels carrers estrets de la ciutat on suposo que vaig néixer i d'on suposo que mai no m'he mogut. Aniré amunt i avall deambulant, passant tres o quatre vegades pels mateixos llocs amb la mirada clavada a les llambordes, als empedrats, a les voreres, a l'asfalt i als mirallets minúsculs escampats als passos de peatons; sentiré sense escoltar la remor de les veus, els crits i els laments dels meus conciutadans i m'alimentaré dels fruits que brosten generosos a les cantonades, damunt dels bancs i a dins de les papereres.