M'agrada molt la textura del llapis sobre el paper. El soroll de la mina fregant el paper, ferint les seves fibres delicadíssimes: com una ruptura: com el so d'un cartell publicitari mig arrencat una tarda de vent, de mestral, amb uns núvols que amenacen tempesta; potser un diumenge a la tarda, capaltard, amb el sol a punt de pondre's, de desaparèixer. Molt diferent del so de les boles de la petanca o els cops secs de les bitlles un vespre d'estiu, quan el sol deixa de cremar i es refresca sota l'ombra d'un lledoner amb una gerra de cervesa glaçada i envoltat d'un grup d'amics treballat amb els anys, amb els que ja no cal començar la conversa parlant del temps ni de l'últim partit de futbol ni dels fills ni de tota la pesca.
L'estilet mineral trenca les fibres amb la suavitat del greix que s'escampa tacant la blancor del silenci amb les minúscules lletres d'una arquitectura màgica capaç de suggerir-ho tot amb una mica més d'una vintena de caràcters: de suggerir el que existeix, el que va existir i el que existirà: i sobretot de suggerir el que no existeix, el que mai no va existir i el que mai no existirà.
Aquest so, aquesta sensació indescriptible del llapis sobre el paper és el que m'empeny a escriure. La necessitat d'escoltar-lo, de sentir com puja fins a la punta del dits i des d'allí em recorre tota l'epidermis i em provoca salivera, descans i inquietud alhora, desig i unes ganes horribles de viure tantes vides com se'm permeti, tantes com sigui capaç d'escriure, o millor encara de transcriure. El so mineral del llapis fa que creixin els brins de la meva barba, que se m'encanudeixin els pèls del cap, que els ulls no se m'assequin i les parpelles funcionin ben lubrificades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Ei, no et tallis i comenta l'article