Ahir va morir un
treballador de Salou. El nom encara no ha aparegut als mitjans i ja
deu viatjar cap al Senegal, el país d'origen del treballador mort.
Sense autòpsia i amb l'escenari del crim ben net. Ahir, de
matinada, la policia assaltava casa seva com mai no han assaltat la
casa de Rodrigo Rato, ni la de Fèlix Millet, ni la de Montull, el
clan Pujol, les fundacions de Convergència, la casa de Josep Prat o
el palauet de Pedralbes de la princesa Cristina i l'esportista
trempat Iñaki Urdangarín. Com mai no han assaltat ni assaltaran les
cases dels lladres, dels estorquidors, dels mafiosos i dels usurers.
Tampoc no assaltaran les
cases de les transnacionals que no creuen en les fronteres i que
esclavitzen treballadors al sudest asiàtic, ni les dels que exploten
treballadors i treballadores a Salou, amb sous de misèria i horaris
de campionat...
No. No ho faran. Perquè
les lleis les fan ells i elles, a la seva mesura. Al treballador de
Salou el tancaran en una presó, en un CIE, el perseguiran,
l'assetjaran i potser un dia entraran a casa seva i caurà d'un
tercer pis. Per fer-ho tot versemblant, el culpabilitzaran, el
convertiran en un indesitjable que arruïna la indústria i el comerç
local, que espanta el turisme i allunya els bons costums... El que no
saben ni els que fan les lleis ni els que les executen (quan els
interessa) ni els que les defensen (quan els ho manen) és que més
enllà de les lleis i de la seva ridícula "democràcia",
hi ha la solidaritat i la revolta: un filet molt prim però molt
difícil de trencar que traspassa totes les fronteres, també les de
l'espai i el temps i que, si no vigiles, et pot escanyar sense remei.
Qualsevol persona que ven
al carrer, sense garanties de qualitat, sense pagar impostos i sense
una protecció social, comet un delicte. El que s'ha de valorar,
també, és per què i com ho fa. De delictes se'n cometen molts,
suposo que milers o desenes de milers per cadascuna de les lleis que
s'aproven. El que ens hem de preguntar és quins delictes cal
perseguir i en quina mesura s'han de perseguir. És proporcionat que
un treballador precari, sense gairebé drets de ciutadania, que ven
mercaderia que imita marques de luxe hagi de caure d'un tercer pis i
se li hagi d'assaltar la casa com si estés a punt de fer volar la
central nuclear d'Ascó?
És proporcionat que
mentre això passa els culpables, els veritables culpables de la
crisi, estiguin lliures, menjant en restaurants de luxe i gaudint
dels diners que, entre tots i totes, els hem regalat perquè no
s'aixequin de la taula i arrasin amb el tauler?
És proporcionat que
mentre això passa els autònoms i petits empresaris d'aquest país
es dediquin bàsicament a pagar i a recaptar impostos per engreixar
unes institucions farcides de corrupció, on tothom es baralla per
apujar-se el sou i per llepar el cul de qui té el davant?
És proporcionat quan el
mercat del luxe es basa en unes plusvàlues gegantines que sempre,
inevitablement, comporten un mercat secundari de productes d'imitació
i que, contràriament al que podríem pensar, són una peça clau per
posar en valor el producte original?
Ningú no és perfecte
però, sobretot, no ens equivoquem de culpables.
