L'argila fosca i tova i el barbut
assegut sense rostre al jardí
de la casa que ja mai no tindrem.
Som massa vells per donar forma a res
i els homes cauen atrets per la llum
del centre de la terra, on reposen
els esperits sense rostre, barbuts
asseguts al jardí de la innocència.
Sense rostre, amb mans fortes i dures,
implacables mans d'home que ha fet guerres,
plora una pluja molt fina damunt
la fosca i tova argila el barbut
assegut al jardí davant del torn
on es projecta el nostre futur
i els plànols de la casa inabastable.
Les finestres tancades al paisatge
la desolació de la vellesa
i dels homes caient damunt l'argila
fosca i tova del torn de l'infortuni
que els peus de fang del barbut fan girar
i regirar en un etern mareig
sense forma ni rostre cap al centre
de la terra d'on fugen els barbuts
i els esperits de la nostra innocència.
Jordi Barberà Argilaga
La arcilla oscura y blanda y el barbudo
sentado sin rostro en el jardín
de la casa que ya nunca tendremos.
Somos demasiado viejos para dar forma a algo
y los hombres caen atraídos por la luz
del centro de la tierra, donde descansan
los espíritus sin rostro, barbudos
sentados en el jardín de la inocencia.
Sin rostro, con manos fuertes y duras,
implacables manos de hombre que ha luchado en guerras,
llora una lluvia finísima sobre
la oscura y blanda arcilla el barbudo
sentado en el jardín ante el torno
donde se proyecta nuestro futuro
y los planos de la casa inalcanzable.
Las ventanas cerradas al paisaje
la desolación de la vejez
y de los hombres cayendo sobre la arcilla
oscura y blanda del torno del infortunio
que los pies de barro del barbudo hacen girar
y volver a girar en un eterno mareo
sin forma ni rostro hacia el centro
de la tierra de donde huyen los barbudos
y los espíritus de nuestra inocencia.
Jordi Barberà Argilaga
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Ei, no et tallis i comenta l'article