Ahir a la nit vaig decidir passejar més enllà dels límits de Konore i quan ja havia arribat al bell mig del pont del Tsurini, problablement impulsat per una lluna decreixent que no es resignava a desaparèixer, vaig girar cap a l'est i em vaig endinsar a la zona 4. No acostumo a passejar més enllà de les deu o dos quarts d'onze de la nit i menys fora dels carrers del noroest de Konore, però ahir no em venia gaire de gust arriscar-me a ensopegar constantment amb veïns i coneguts. A més em sentia prou trist per desitjar un bàlsam de bon jazz. I la zona 4 és plena de petites naus industrials que es dedicaven a la seda reconvertides en estudis de pintura durant el dia i sales de concert durant la nit.
Ja feia dotze anys que treballava a l'institut de secundària de Konore 8 i haver de despedir-me dels alumnes i dels professors m'havia deixat una mica tocat.
-És un bocí de paper que vam trobar al claustre de l'institut amagat entre dues pedres -em va dir la directora. Jo observava distret un petit quadret que penjava d'una paret del seu despatx, vora una finestra immensa amb una vidriera immensa on s'hi llegia una immensa frase de Sèneca: Aequat omnes cines (la cendra ens fa a tots iguals).
-Fa quinze anys, abans que tu comencessis a treballar a l'institut, vam instal·lar la calefacció radial a l'edifici. Quan aixecaven les rajoles del claustre, els treballadors hi van trobar un paperet amagat. L'havia escrit un xiquet, ajudant de paleta, feia més de cent anys: "Em dic Isaac Almúnia, tinc 15 anys i ja en fa dos que les monges em tenen aquí esclavitzat i passant gana. Es pensen que som tots uns ignorants i que no ens adonem que entre l'església i el govern ens xuclen la sang. Escric aquest paper perquè en el futur la gent sàpiga que mai no ens van acabar de vèncer".
Em vaig treure el mòbil de la motxilla i vaig demanar a la directora si podia fer una fotografia al quadret. Em va dir que sí.
Jordi Barberà Argilaga
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Ei, no et tallis i comenta l'article