Quan encara no havíem travessat el pont del Tsurini, els ulls de l'Íngrid van deixar anar unes immenses llàgrimes galtes avall. Algunes li entraven per les comissures dels llavis i les llepava amb un ràpid moviment de la punta de la llengua. D'altres li rajaven avall fins a perdre's dins del coll de la brusa. Jo no deia res. Mirava de reüll el descens de les llàgrimes. La llum que la boira no deixava baixar es projectava a les fulles platejades dels àlbers i tota la ciutat feia una olor lleugerament ensucrada, com de vainilla. L'Íngrid, amb veu clara i segura, va dir-me de sobte que al cap d'una setmana marxava a Londres per quedar-s'hi. Li havien ofert una plaça al Birkbeck Medieval Seminar de la Universitat de Londres per investigar alguna cosa sobre el discurs i el silenci a l'Anglaterra dels Tudor. Em va semblar apassionant això de dedicar-se a estudiar els silencis.
Jordi Barberà Argilaga
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Ei, no et tallis i comenta l'article