Després de dormir quatre o cinc hores vaig tornar a trucar a casa l'Ingrid. Volia demanar-li que m'acompanyés a reconstruir el passeig nocturn per la zona 4 i que intentéssim localitzar el Víctor. Potser ell sabia com havia estat la meva vida després del cens a Mansaku. Aquella nit m'havia quedat adormit tot just quan la llum del sol començava a traspassar la persiana de l'habitació i des del moment que la son començava a vence'm vaig tenir la certesa que el Víctor Mora havia estat una peça clau en la recuperació de la meva identitat.
Ens havíem conegut al gimnàs de la Facultat de filosofia i lletres d'Enta (anomenada la 28, el número perfecte). El Víctor pujava un pendent de com a mínim el 20% i duia la samarreta grisa de cotó amb taques negres de suor. Jo ja feia vint-i-cinc minuts que pedalava pel Malecon de l'Havana, fent giragonses per no ensopegar amb les mulates i seguint els rastres de fum dels cigars purs dels negres encanudits.
L'Ingrid no era a casa. Vaig anar-la a buscar al bar de l'hotel on tots els dies esmorzava i llegia el diari. Seia en un butacó d'skai blau dels anys vint o trenta vora una finestra oberta al carrer de dalt a baix. Vaig explicar-li breument el passeig nocturn, el concert de trompeta al mític Boree de la zona 4, l'excés d'alcohol i de cansament, les sensacions que tenia sobre la possibilitat que el Víctor Mora sabés alguna cosa de la meva vida a partir de l'any 92 i sobretot les ganes que tenia de passejar amb ella i percebre de tant en tant la seva olor de pell, merlot, tabac, llevat i fruita seca.
L'Íngrid acceptà. Vam anar directament del bar de l'hotel a l'avinguda dels Plataners, un passeig preciós i tranquil que divideix Konore d'oest a est fins arribar al riu Tsurini (que vol dir el riu immens). Des del centre del passeig la boira només ens deixava veure els plataners més propers i no ens vam adonar que havíem arribat al riu fins que els plataners van desaparèixer i els àlbers ens van obligar a continuar passejant cap al sud, seguint el curs del riu. Un cop al Tsurini tot era boira. No podíem veure la immensitat del riu, ni les cases que s'hi abocaven pintades de colors, ni els salzes i els verns arran de l'aigua. Com que volia reproduir el passeig nocturn, no vam creuar el riu cap a la zona 4 pel pont del Vent ni pel de santa Caterina, sinó pel del Tsurini, el més antic i senyorial, el més gran i el més freqüentat. Jo desitjava endinsar-me amb l'Íngrid cap al sud, cap a Mansaku i mostrar-li tots els records anteriors a l'any 1992, quan el Víctor i jo censàvem els habitants d'aquest sud tan nòrdic.
Jordi Barberà Argilaga
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Ei, no et tallis i comenta l'article