Encara no havia acabat de pair del tot les paraules del Doctor Margalef. Sabia que darrere dels intents de tranquil·litzar-la s'hi amagava la quietud de la mort. "No crec que t'ho hagin fet les pastilles, però has de deixar-les. El teu cos ha dit prou. No suportarà una dosi més de qualsevol d'aquestes coses que t'hi poses. Si no pots dormir no dormis. Si no pots caminar no caminis. Però has de deixar-ho d'una vegada, Ció".
Li diuen Ció. I encara rai. Mai no ha suportat el seu nom: Concepció. Des de sempre li ha semblat el nom més cru i dolorós. Pitjor que Dolors i que Claustre, gairebé tan insoportable com Angústies o Esperança. Ben mirat, la concepció és l'únic acte que pot atribuir-se a la seva mare; i encara no fou un acte conscient del tot. Fou una cosa que succeí, com succeí l'acte d'anomenar-la Concepció (com la seva mare, com la seva àvia, com la seva besàvia...). També succeí l'embaràs i el casament i el festeig de la seva mare amb el carnicer del poble. També succeïren els tocaments del seu pare, que des que va complir els dotze anys s'esmunyia gairebé cada nit a la seva habitació i l'acariciava amb els ulls injectats de desig morbós. A la seva vida tot succeïa sense adonar-se'n.
"El teu cos ha dit prou. No suportarà una dosi més. Has de deixar-ho d'una vegada, Ció". Ho havia intentat tantes vegades. Tantes i de tantes maneres diferents. Sempre que es trobava al límit s'iniciava el mateix ritual: es reunia amb l'Anna, amb la Montse, de vegades també s'hi afegia la Lourdes i el Ramon, i es repartien el fato. Era l'únic moment de la vida que podia triar de veritat. L'únic espai on, després de contemplar la misèria que l'envoltava, aconseguia tranquil·litzar-se completament, controlar el seu cos, el seu dolor, i la seva respiració. Es preparava l'agulla amb parsimònia oriental, procurant oblidar-se de tot, buidant-se completament. Esperant amb delit el gran moment. "El teu cos ha dit prou. Has de deixar-ho". L'agulla no parava quieta a la seva mà tremolosa i el ritual exigia tota la seva concentració. Havia de deixar-ho tot enrere. Viure només aquell moment de pau absoluta. Enfilar l'agulla i començar la primera puntada damunt la tela blanca, immaculada. Crear la seva pròpia trama, conscient de cada alenada d'aire que encara podia engolir, malgrat el dolor de la malaltia i la dependència de les quantitats ingents de pastilles que s'havia de prendre per poder controlar les punxades, per poder-se aixecar del llit i fer quatre passes.
Jordi Barberà Argilaga
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Ei, no et tallis i comenta l'article