-Sí... digui'm? -la veu sonava nasal, sense el to metàl·lic que recordava de la veu del Víctor Mora. Podia no ser ell. Hi havia dos Mora, V. a la guia d'Enta. Tots dos vivien vora el pont de Santa Caterina, a l'est del riu. Un d'ells havia de ser el meu Víctor, el doctor en història.
-Víctor? Què hi és el Víctor Mora?
-Sí, jo mateix. Qui és?
No era el Víctor. No era el meu Víctor, el doctor en història. Recordava perfectament que la veu del Víctor tenia un to metàl·lic: les paraules que pronunciava vibraven subtilment i arribaven a l'oïda amortides per una minuciosa i prudent tria.
-Qui és?
Vaig penjar el telèfon alleugerit per no haver de continuar la conversa. Tenia la llengua pastosa i els llavis ressecs.
El Víctor que jo vaig conèixer, cap a l'any 91, havia de ser l'altre, però necessitava un descans per enfrontar-me a una nova conversa. Del Víctor en recordo el to metàl·lic de la veu i la boca petita. No parava d'humitejar-se els llavis amb la part del mig de la llengua, no amb la punta. Era un gest més ridícul que obscè. També em sembla recordar que no era gaire alt, o potser era la sensació que donava el seu cos arrodonit, les cames curtes i uns peus i unes mans massa petites. Li encantaven els seitons amb vinagre. Ell els preferia amb all i julivert picats. Jo amb un raig d'oli d'oliva.
Jordi Barberà Argilaga
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Ei, no et tallis i comenta l'article