mansaku, ENTA VII

Aquesta nit, quan ja passen uns minuts de dos quarts de tres de la matinada, l'Adrià Visahun ultima alguns serrells de la producció de la darrera campanya publicitària que ha projectat la seva empresa de comunicació: el llarg camí cap a la desaparició de les galetes integrals del Dr. Murdock. L'espot que vertebrarà la campanya compararà el desgel provocat pel canvi climàtic amb la desaparició de les mencionades galetes. Tot plegat una collonada que se li acudí al restaurant del complex mentre sopava una brandada de bacallà i guaitava de reüll un programa dedicat al medi ambient. La producció de la campanya li ha comportat una feinada inusual perquè aquesta vegada s'ho ha muntat tot per no haver d'anar fins a l'escenari del rodatge de l'espot: el glaciar de Jostedalsbreen a Noruega. Per tal d'estalviar-se el viatge ha contractat una productora externa amb qui es reuneix gairebé cada matí durant dues o tres hores. La productora l'encarna una noia que no arriba als 30, potser no en té més de 25, amb els cabells curts i llisos, extremadament llisos. És treballadora i resolutiva, parla noséquantes llengües, eficient, simpàtica, alegre i bona comunicadora. Transmet seguretat i calma. Sembla una musa de la Nouvelle vague però amb uns pits com déu mana.

—Bon dia. Sóc l'Íngrid Flusso, de MoveProductions— digué, allargant la mà, des del darrera de la porta de l'oficina, amb un somriure i una mirada directa i franca. L'Adrià Visahun la va fer entrar al despatx i li va explicar la campanya de Dr. Murdock, tot això del canvi climàtic i el perill d'extinció de les galetes, el glaciar Jostedalsbreen i tota la pesca. Somreia i de tant en tant deixava de mirar l'Adrià per apuntar alguna cosa amb un llapis Staedtler del número 2 (d'aquells que tenen el cap de color vermell) en una Moleskine de tapa tova. Li va explicar com volia que fos l'espot i quin havia de ser el to general; i que pensava rodar-lo al Jostedalsbreen perquè va ser allà on una noia que vint anys enrera tenia l'edat de l'Íngrid va ser capaç d'encendre-li un foc, als peus del glaciar, en menys de dos minuts. Quan el va haver encès, va mirar-lo amb un somriure que avui encara dura, i va desaparèixer.

L'Íngrid semblava divertir-se amb tot plegat. Va acceptar de continuar parlant donant un tomb per la riba del Tsurini. Van pujar cap al nord en direcció al centre i van travessar el riu pel pont de Santa Caterina. Sí, semblava divertir-se amb tot plegat i semblava no cansar-se d'escoltar l'Adrià Visahun. Va proposar menjar alguna cosa per la zona 4 i ella el va arrossegar cap a un pati interior "on tenen les sardines més fresques del món i una selecció de vins del Priorat que te'n faràs creus".

L'Adrià ja en tenia prou amb descansar la mirada en els ulls de l'Íngrid. Hi va fer el mort durant dues ampolles de Costers del Prior. Completament immòbil, rabejat pel sol, allargant l'expiració amb lentitud i calma; i un cop buit, deixant que l'aire entrés dins seu sense forçar res. Completament immòbil, rabejat pel sol, ...