Bohumil Hrabal

Avui, mentre donava tombs per internet, he vist la fotografia d'un home vell assegut en una gran butaca de fusta que semblava suspesa en l'aire amb unes cordes, després la imatge d'un camp, segurament a l'extraradi d'alguna ciutat, sembrat de pals de la llum torts i mal distribuïts (Les xicres blanques dels pals del telègraf si ets a la ruta guarden ton camí); i més tard, els fotogrames d'algunes pel·lícules en blanc i negre. I he pensat, com un gran sant bernat, amb el front arrugat i la mirada llunyana, en els meus record de quan el món, el meu món, encara estava dividit en dos blocs; i de quan el món, el meu món, va deixar d'estar dividit en dos blocs. I vaig anar a Praga i vaig descobrir que hi vivia un jove anomenat Kafka. I un monjo caputxí em va hostatjar a casa seva i em va mostrar l'alegria de compartir la llibertat d'estar menjant uns iogurts, encara que fos amb les mans tremoloses de tants anys de por i encara que fos amb un idiota com jo. I he pensat en Bohumil Hrabal: en l'impacte que em va produir la seva obra: una solitud massa sorollosa, trens rigurosament vigilats. No en recordo massa coses. Les vaig llegir cap a l'any 94 o 95. Ara descobreixo que va morir l'any 96, quan va caure pel balcó mentre donava de menjar els ocells: no hi ha res com les metàfores que ens costen la vida. No en recordo massa coses, però encara noto, amb estremiment, les sensacions de llegir-lo, les arrugues del seu rostre, les seves mans grosses, fortes, endurides pel treball. Sé que dins seu hi havia un senyor vell que bevia cervesa des de la garita on treballava i sé que avui, mentre donava tombs per internet, alguna cosa m'ha conduït cap a Bohumil Hrabal, cap a la seva relectura. Crec que ja no en conservo cap llibre. Alguna de les meves ex el deu tenir a la prestatgeria enmig d'una solitud massa sorollosa; o així és com m'agrada imaginar-ho a mi.