mansaku, Enta IX

Des que havia començat les classes de violí, sis mesos enrere, l'Adrià Visahun acostumava a realitzar moltes activitats mentalment abans d'executar-les o fins i tot sense arribar a executar-les mai. Aquesta pràctica començà a preocupar-lo un matí, mentre el seu cos es debatia entre el son i la vigília damunt del llit mig desfet, quan es va llevar per anar al lavabo i calmar la seva set amb un got d'aigua fresca. De tornada al llit, en aixecar el llençol per tornar-hi a entrar, va topar amb el seu propi cos. El va sorprendre la flaccidesa de la seva pell, la blancor malaltissa, l'escassedat de pèl. L'esquena s'enfonsava una mica allà on havia de tenir la columna vertebral: només se'n distingien dues vèrtebres. A l'alçada dels ronyons, tres capes de greix se sobreposaven com si fossin onades flonges tremolant al ritme de la seva respiració irregular. En proporció amb l'amplada de les espatlles, i amb el greix acumulat a la ronyonada, les cames les tenia primes i plenes de varius i s'unien, gairebé es fonien, en un cul completament pla i amorf. Li hagués agradat donar el tomb al seu propi cos i continuar-ne l'observació, però ho va trobar morbós i cruel. Es va endinsar en els llençols i s'abraçà a ell mateix des del darrera sense poder contenir el plor.