El taxi feia olor de ranci. Com de merlot picat. I la tapisseria tenia una fina capa enganxosa i humida que no deixava que t'hi acomodessis gaire. En canvi, estava prou net i no tenia cap element que el personalitzés: ni un escapulari, ni un ninot penjant, ni un amulet indígena, ni un rosari, ni un "papá no corras". Res. Només el taximetre amb les xifres lluminoses de color verd augmentant amb parsimònia implacable.
El taxista, contra tot pronòstic, callat i discret. Ben pentinat i ben vestit. Amb les ungles retallades. La ràdio, o no existia o no emetia o no estava engegada. Vaig imaginar-me que sonava la missa de batalla de Joan Cererols, que tenia vint-i-cinc anys i que anava en taxi a l'aeroport de Barcelona disposat a volar a qualsevol lloc. Només funcionava un altaveu i cruixia. Espetegava i se saltava alguna nota. Semblava un disc de vinil. Tenia ganes d'escriure que el taxi deixava de fer aquella olor i que començava a sentir l'olor de fusta seca, de roure escalfat pel sol, de pebre i nou moscada i que desapareixia la capa fina enganxosa de la tapisseria i que ara era de pell de vaca i que la missa de batalla continuava sonant a trompicons.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Ei, no et tallis i comenta l'article