L'Ingrid feia més de dos anys que treballava amb mi a Konore 8. Fumava i feia olor a tabac; i l'olor a tabac barrejada amb l'olor de de la seva caçadora de pell girada em recordava un cupatge de merlot. També hi havia alguna cosa lleugerament làctica en la seva olor. El tabac el portava sempre a la butxaca esquerra de la caçadora. A la dreta hi duia les claus de casa i a l'infern hi tenia una petita llibreta amb les cantonades de la coberta gastades que consultava cada dos per tres.
Vaig tancar els ulls i vaig inspirar lentament, concentrat, intentant percebre alguna de les olors que associava a l'Ingrid. Era ella qui jeia a l'altre costat del llit?
-Em sembla que aquestes em van massa petites. Necessito un número més. Té un 40 anglès?
Quan vaig haver travessat el pont de Tsurini vaig caminar en direcció a la zona 4 per l'avinguda de Joseph Alemoniev, decidit a no girar cap als carrers secundaris i a no començar a beure fins que no estés una mica cansat. A més, em vaig proposar no quedar-me en cap local que no hagués programat una actuació de jazz en directe. Recordava vagament que cap al final de la zona 4 hi havia un magatzem on sempre hi havia un o altre tocant els clàssics. Hi havia anat tres o quatre vegades amb un company de feina quan treballàvem censant els habitants del barri de Mansaku. Es deia Víctor i era doctor en història. S'havia doctorat feia poc amb una tesi sobre els exiliats argentins a França durant la dictadura. Era un home de poques paraules i em feia sentir segur de mi mateix. Sempre em cedia el protagonisme i m'escoltava amb sincera admiració. Jo sabia que no li arribava a la sola de la sabata però acceptava feliç el meu paper de líder. Vivia en un dels carrers perpendiculars a l'avinguda d'Alemoniev, no gaire lluny del riu.
Jordi Barberà Argilaga
2.25.2010
2.23.2010
pàgina 154 Balzac i la petita modista xinesa
matinada
de la novel·la
el comte
savis
volia
seguint
diabòlica
trampa
sobre
un grinyol
aparèixer
s'enamora
amb la seva
comte
Matinada o vesprada. Fred o calor. El cel clar
de la novel·la que no hem viscut o una pluja ben fina.
El comte i la comtessa sopant en una taula llarguíssima, plena
de savis consellers en una història infinítament trista. No ho sé.
Volia i no volia escriure i deixar de fer-ho. Escriure't, potser,
seguint l'impuls d'aquella tarda d'estiu que no vam viure,
diabòlica tarda plena de pomes diabòliques, fent
trampa al temps i avançant-nos a un futur que només podíem escriure
sobre la pell d'una poma a mossegades.
Un grinyol de la trama ens retornà al present
i va aparèixer aquella bèstia enorme de pell freda
que s'enamora de la princesa que se l'ha de cruspir
amb la seva armadura de paraules a dins del plat
del comte i la comtessa que sopen una història infinitament trista.
Jordi Barberà Argilaga
de la novel·la
el comte
savis
volia
seguint
diabòlica
trampa
sobre
un grinyol
aparèixer
s'enamora
amb la seva
comte
Matinada o vesprada. Fred o calor. El cel clar
de la novel·la que no hem viscut o una pluja ben fina.
El comte i la comtessa sopant en una taula llarguíssima, plena
de savis consellers en una història infinítament trista. No ho sé.
Volia i no volia escriure i deixar de fer-ho. Escriure't, potser,
seguint l'impuls d'aquella tarda d'estiu que no vam viure,
diabòlica tarda plena de pomes diabòliques, fent
trampa al temps i avançant-nos a un futur que només podíem escriure
sobre la pell d'una poma a mossegades.
Un grinyol de la trama ens retornà al present
i va aparèixer aquella bèstia enorme de pell freda
que s'enamora de la princesa que se l'ha de cruspir
amb la seva armadura de paraules a dins del plat
del comte i la comtessa que sopen una història infinitament trista.
Jordi Barberà Argilaga
pàgina 57 Balzac i la petita modista xinesa
mà
moll
s'entortolligaven
Quatreulls
llauraves
no es veia
una aigua
de cinquanta
el tors nu
enfonsant-se
el búfal
Els primers
Mà esquerra i una infinita paciència. Nevava. Sabia que arribaria
moll a casa. Que no aconseguiria treure'm el pànic amb una dutxa.
S'entortolligaven tots els retrets d'aquest quatre anys i pico.
Quatreulls t'anomenaven els teus companys de facultat.
Llauraves el teu futur dins d'una bola. Recordo
que no s'hi veia res més enllà de la neu que queia,
una aigua viscosa i tèbia que es deixava caure quan li donaves el tomb. Una bola
de cinquanta cèntims que ja no em deixava veure
l'alegria del teu tors nu canviant-se de roba, la teva veu
enfonsant-se al nostre primer sofà, acompanyats per la crueltat
del búfal amb les seves cries en alta resolució.
Els primers sofàs. La mà esquerra. Una infinita paciència.
Quatreulls t'anomenaven els teus companys de facultat.
Jordi Barberà Argilaga
moll
s'entortolligaven
Quatreulls
llauraves
no es veia
una aigua
de cinquanta
el tors nu
enfonsant-se
el búfal
Els primers
Mà esquerra i una infinita paciència. Nevava. Sabia que arribaria
moll a casa. Que no aconseguiria treure'm el pànic amb una dutxa.
S'entortolligaven tots els retrets d'aquest quatre anys i pico.
Quatreulls t'anomenaven els teus companys de facultat.
Llauraves el teu futur dins d'una bola. Recordo
que no s'hi veia res més enllà de la neu que queia,
una aigua viscosa i tèbia que es deixava caure quan li donaves el tomb. Una bola
de cinquanta cèntims que ja no em deixava veure
l'alegria del teu tors nu canviant-se de roba, la teva veu
enfonsant-se al nostre primer sofà, acompanyats per la crueltat
del búfal amb les seves cries en alta resolució.
Els primers sofàs. La mà esquerra. Una infinita paciència.
Quatreulls t'anomenaven els teus companys de facultat.
Jordi Barberà Argilaga
2.14.2010
work in progress _ 01 _ CD
Ahir a la nit vaig decidir passejar més enllà dels límits de Konore i quan ja havia arribat al bell mig del pont del Tsurini, problablement impulsat per una lluna decreixent que no es resignava a desaparèixer, vaig girar cap a l'est i em vaig endinsar a la zona 4. No acostumo a passejar més enllà de les deu o dos quarts d'onze de la nit i menys fora dels carrers del noroest de Konore, però ahir no em venia gaire de gust arriscar-me a ensopegar constantment amb veïns i coneguts. A més em sentia prou trist per desitjar un bàlsam de bon jazz. I la zona 4 és plena de petites naus industrials que es dedicaven a la seda reconvertides en estudis de pintura durant el dia i sales de concert durant la nit.
Ja feia dotze anys que treballava a l'institut de secundària de Konore 8 i haver de despedir-me dels alumnes i dels professors m'havia deixat una mica tocat.
-És un bocí de paper que vam trobar al claustre de l'institut amagat entre dues pedres -em va dir la directora. Jo observava distret un petit quadret que penjava d'una paret del seu despatx, vora una finestra immensa amb una vidriera immensa on s'hi llegia una immensa frase de Sèneca: Aequat omnes cines (la cendra ens fa a tots iguals).
-Fa quinze anys, abans que tu comencessis a treballar a l'institut, vam instal·lar la calefacció radial a l'edifici. Quan aixecaven les rajoles del claustre, els treballadors hi van trobar un paperet amagat. L'havia escrit un xiquet, ajudant de paleta, feia més de cent anys: "Em dic Isaac Almúnia, tinc 15 anys i ja en fa dos que les monges em tenen aquí esclavitzat i passant gana. Es pensen que som tots uns ignorants i que no ens adonem que entre l'església i el govern ens xuclen la sang. Escric aquest paper perquè en el futur la gent sàpiga que mai no ens van acabar de vèncer".
Em vaig treure el mòbil de la motxilla i vaig demanar a la directora si podia fer una fotografia al quadret. Em va dir que sí.
Jordi Barberà Argilaga
Ja feia dotze anys que treballava a l'institut de secundària de Konore 8 i haver de despedir-me dels alumnes i dels professors m'havia deixat una mica tocat.
-És un bocí de paper que vam trobar al claustre de l'institut amagat entre dues pedres -em va dir la directora. Jo observava distret un petit quadret que penjava d'una paret del seu despatx, vora una finestra immensa amb una vidriera immensa on s'hi llegia una immensa frase de Sèneca: Aequat omnes cines (la cendra ens fa a tots iguals).
-Fa quinze anys, abans que tu comencessis a treballar a l'institut, vam instal·lar la calefacció radial a l'edifici. Quan aixecaven les rajoles del claustre, els treballadors hi van trobar un paperet amagat. L'havia escrit un xiquet, ajudant de paleta, feia més de cent anys: "Em dic Isaac Almúnia, tinc 15 anys i ja en fa dos que les monges em tenen aquí esclavitzat i passant gana. Es pensen que som tots uns ignorants i que no ens adonem que entre l'església i el govern ens xuclen la sang. Escric aquest paper perquè en el futur la gent sàpiga que mai no ens van acabar de vèncer".
Em vaig treure el mòbil de la motxilla i vaig demanar a la directora si podia fer una fotografia al quadret. Em va dir que sí.
Jordi Barberà Argilaga
2.07.2010
El ganso salvaje de Ogai Mori
El ganso salvaje. Ogai Mori. Traducció de Lourdes Porta. Acantilado (octubre de 2009)
Un llibre deliciós. Des de la primera línia fa olor a clàssic. Una història d'amor i passió amb l'atemperament i la contenció que habitualment associem a l'orient. Ja desitjo rellegir-lo.
Un llibre deliciós. Des de la primera línia fa olor a clàssic. Una història d'amor i passió amb l'atemperament i la contenció que habitualment associem a l'orient. Ja desitjo rellegir-lo.
2.06.2010
Oració
Obres el poema tirant d'un extrem del llaç
respirant amb el ventre, buidant-te.
Sense esperar res del que hi ha dins.
Ignorant del contingut desenganxes
les vores plegades del paquet. Sents
com l'olor del paper se t'acomoda
entre els cilis, arrepapant-s'hi.
El tens així, suspès: un núvol, el plumó
desprès d'una ala desplegada per escalfar
un ou tremolós, un sostenuto aferrat a la boira
d'una vall infinita. Tanques els ulls.
El paper crepita entre els teus dits.
El poema t'escalfa, baixa fins a les entranyes,
canvia el tamany de les ombres,
i el deixes anar pels narius.
Jordi Barberà Argilaga
Oración
Abres el poema tirando de un extremo del lazo,
respirando con el vientre, vaciándote.
Sin esperar nada de lo que hay dentro.
Ignorante del contenido despegas
las puntas dobladas del paquete.
Notas como el olor del papel se te acomoda
entre los cilios, repantigándose.
Lo tienes así, suspendido: una nube, el plumón
desprendido de un ala desplegada para calentar
un huevo trémulo, un sostenuto adherido a la niebla
de un valle infinito. Cierras los ojos.
El papel crepita entre tus dedos.
El poema te caldea, baja hasta tus entrañas,
cambia el tamaño de las sombras,
y dejas que se vaya por la nariz.
Jordi Barberà Argilaga
respirant amb el ventre, buidant-te.
Sense esperar res del que hi ha dins.
Ignorant del contingut desenganxes
les vores plegades del paquet. Sents
com l'olor del paper se t'acomoda
entre els cilis, arrepapant-s'hi.
El tens així, suspès: un núvol, el plumó
desprès d'una ala desplegada per escalfar
un ou tremolós, un sostenuto aferrat a la boira
d'una vall infinita. Tanques els ulls.
El paper crepita entre els teus dits.
El poema t'escalfa, baixa fins a les entranyes,
canvia el tamany de les ombres,
i el deixes anar pels narius.
Jordi Barberà Argilaga
Oración
Abres el poema tirando de un extremo del lazo,
respirando con el vientre, vaciándote.
Sin esperar nada de lo que hay dentro.
Ignorante del contenido despegas
las puntas dobladas del paquete.
Notas como el olor del papel se te acomoda
entre los cilios, repantigándose.
Lo tienes así, suspendido: una nube, el plumón
desprendido de un ala desplegada para calentar
un huevo trémulo, un sostenuto adherido a la niebla
de un valle infinito. Cierras los ojos.
El papel crepita entre tus dedos.
El poema te caldea, baja hasta tus entrañas,
cambia el tamaño de las sombras,
y dejas que se vaya por la nariz.
Jordi Barberà Argilaga
Subscriure's a:
Missatges (Atom)