3.23.2010
gràcies
Nascuts de l'interior de la terra fèrtil, del pinyol
estovat per la pluja benigna, comencem a caminar
i aprenem a manternir l'equilibri sense mirar a terra.
Xarxes invisibles acompanyen les nostres passes
lentes i insegures, els intents vacil·lants d'avançar
a bon ritme, i ens protegeixen de l'impacte contra el mirall.
Funambulistes bohemis alegres indecents contemplem
els universos que pengen damunt nostre: els ulls
admiren amb la boca oberta les minúscules llumenetes
que fugen de la seva immensitat. No som el centre del món,
però hem nascut del seu pinyol generós i tendre. Gràcies,
gràcies a tu que em llegeixes i a tu que fregeixes un peix
entre les rates infravalorades, sota la neu, entre quatre parets
que demanen a crits una mà de pintura. Gràcies.
Jordi Barberà Argilaga
estovat per la pluja benigna, comencem a caminar
i aprenem a manternir l'equilibri sense mirar a terra.
Xarxes invisibles acompanyen les nostres passes
lentes i insegures, els intents vacil·lants d'avançar
a bon ritme, i ens protegeixen de l'impacte contra el mirall.
Funambulistes bohemis alegres indecents contemplem
els universos que pengen damunt nostre: els ulls
admiren amb la boca oberta les minúscules llumenetes
que fugen de la seva immensitat. No som el centre del món,
però hem nascut del seu pinyol generós i tendre. Gràcies,
gràcies a tu que em llegeixes i a tu que fregeixes un peix
entre les rates infravalorades, sota la neu, entre quatre parets
que demanen a crits una mà de pintura. Gràcies.
Jordi Barberà Argilaga
3.22.2010
neix la Alemoniev Foundation
Neix la Fundació Alemoniev amb l'objectiu de difondre l'obra del poeta del Falisha, nascut a Kosna, i condemnat a treballs forçats durant 5400 dies. Durant el seu captiveri, Joseph Alemoniev memoritzà 64800 versos (una dotzena al dia) mentre carregava pedres d'una banda a l'altra del riu Pansha travessant el llarg i fràgil pont del Corc.
3.21.2010
work in progress _ 01 _ G
Quan encara no havíem travessat el pont del Tsurini, els ulls de l'Íngrid van deixar anar unes immenses llàgrimes galtes avall. Algunes li entraven per les comissures dels llavis i les llepava amb un ràpid moviment de la punta de la llengua. D'altres li rajaven avall fins a perdre's dins del coll de la brusa. Jo no deia res. Mirava de reüll el descens de les llàgrimes. La llum que la boira no deixava baixar es projectava a les fulles platejades dels àlbers i tota la ciutat feia una olor lleugerament ensucrada, com de vainilla. L'Íngrid, amb veu clara i segura, va dir-me de sobte que al cap d'una setmana marxava a Londres per quedar-s'hi. Li havien ofert una plaça al Birkbeck Medieval Seminar de la Universitat de Londres per investigar alguna cosa sobre el discurs i el silenci a l'Anglaterra dels Tudor. Em va semblar apassionant això de dedicar-se a estudiar els silencis.
Jordi Barberà Argilaga
Jordi Barberà Argilaga
work in progress _ 01 _ F
Després de dormir quatre o cinc hores vaig tornar a trucar a casa l'Ingrid. Volia demanar-li que m'acompanyés a reconstruir el passeig nocturn per la zona 4 i que intentéssim localitzar el Víctor. Potser ell sabia com havia estat la meva vida després del cens a Mansaku. Aquella nit m'havia quedat adormit tot just quan la llum del sol començava a traspassar la persiana de l'habitació i des del moment que la son començava a vence'm vaig tenir la certesa que el Víctor Mora havia estat una peça clau en la recuperació de la meva identitat.
Ens havíem conegut al gimnàs de la Facultat de filosofia i lletres d'Enta (anomenada la 28, el número perfecte). El Víctor pujava un pendent de com a mínim el 20% i duia la samarreta grisa de cotó amb taques negres de suor. Jo ja feia vint-i-cinc minuts que pedalava pel Malecon de l'Havana, fent giragonses per no ensopegar amb les mulates i seguint els rastres de fum dels cigars purs dels negres encanudits.
L'Ingrid no era a casa. Vaig anar-la a buscar al bar de l'hotel on tots els dies esmorzava i llegia el diari. Seia en un butacó d'skai blau dels anys vint o trenta vora una finestra oberta al carrer de dalt a baix. Vaig explicar-li breument el passeig nocturn, el concert de trompeta al mític Boree de la zona 4, l'excés d'alcohol i de cansament, les sensacions que tenia sobre la possibilitat que el Víctor Mora sabés alguna cosa de la meva vida a partir de l'any 92 i sobretot les ganes que tenia de passejar amb ella i percebre de tant en tant la seva olor de pell, merlot, tabac, llevat i fruita seca.
L'Íngrid acceptà. Vam anar directament del bar de l'hotel a l'avinguda dels Plataners, un passeig preciós i tranquil que divideix Konore d'oest a est fins arribar al riu Tsurini (que vol dir el riu immens). Des del centre del passeig la boira només ens deixava veure els plataners més propers i no ens vam adonar que havíem arribat al riu fins que els plataners van desaparèixer i els àlbers ens van obligar a continuar passejant cap al sud, seguint el curs del riu. Un cop al Tsurini tot era boira. No podíem veure la immensitat del riu, ni les cases que s'hi abocaven pintades de colors, ni els salzes i els verns arran de l'aigua. Com que volia reproduir el passeig nocturn, no vam creuar el riu cap a la zona 4 pel pont del Vent ni pel de santa Caterina, sinó pel del Tsurini, el més antic i senyorial, el més gran i el més freqüentat. Jo desitjava endinsar-me amb l'Íngrid cap al sud, cap a Mansaku i mostrar-li tots els records anteriors a l'any 1992, quan el Víctor i jo censàvem els habitants d'aquest sud tan nòrdic.
Jordi Barberà Argilaga
Ens havíem conegut al gimnàs de la Facultat de filosofia i lletres d'Enta (anomenada la 28, el número perfecte). El Víctor pujava un pendent de com a mínim el 20% i duia la samarreta grisa de cotó amb taques negres de suor. Jo ja feia vint-i-cinc minuts que pedalava pel Malecon de l'Havana, fent giragonses per no ensopegar amb les mulates i seguint els rastres de fum dels cigars purs dels negres encanudits.
L'Ingrid no era a casa. Vaig anar-la a buscar al bar de l'hotel on tots els dies esmorzava i llegia el diari. Seia en un butacó d'skai blau dels anys vint o trenta vora una finestra oberta al carrer de dalt a baix. Vaig explicar-li breument el passeig nocturn, el concert de trompeta al mític Boree de la zona 4, l'excés d'alcohol i de cansament, les sensacions que tenia sobre la possibilitat que el Víctor Mora sabés alguna cosa de la meva vida a partir de l'any 92 i sobretot les ganes que tenia de passejar amb ella i percebre de tant en tant la seva olor de pell, merlot, tabac, llevat i fruita seca.
L'Íngrid acceptà. Vam anar directament del bar de l'hotel a l'avinguda dels Plataners, un passeig preciós i tranquil que divideix Konore d'oest a est fins arribar al riu Tsurini (que vol dir el riu immens). Des del centre del passeig la boira només ens deixava veure els plataners més propers i no ens vam adonar que havíem arribat al riu fins que els plataners van desaparèixer i els àlbers ens van obligar a continuar passejant cap al sud, seguint el curs del riu. Un cop al Tsurini tot era boira. No podíem veure la immensitat del riu, ni les cases que s'hi abocaven pintades de colors, ni els salzes i els verns arran de l'aigua. Com que volia reproduir el passeig nocturn, no vam creuar el riu cap a la zona 4 pel pont del Vent ni pel de santa Caterina, sinó pel del Tsurini, el més antic i senyorial, el més gran i el més freqüentat. Jo desitjava endinsar-me amb l'Íngrid cap al sud, cap a Mansaku i mostrar-li tots els records anteriors a l'any 1992, quan el Víctor i jo censàvem els habitants d'aquest sud tan nòrdic.
Jordi Barberà Argilaga
3.04.2010
AGULLA-AGULLA
Encara no havia acabat de pair del tot les paraules del Doctor Margalef. Sabia que darrere dels intents de tranquil·litzar-la s'hi amagava la quietud de la mort. "No crec que t'ho hagin fet les pastilles, però has de deixar-les. El teu cos ha dit prou. No suportarà una dosi més de qualsevol d'aquestes coses que t'hi poses. Si no pots dormir no dormis. Si no pots caminar no caminis. Però has de deixar-ho d'una vegada, Ció".
Li diuen Ció. I encara rai. Mai no ha suportat el seu nom: Concepció. Des de sempre li ha semblat el nom més cru i dolorós. Pitjor que Dolors i que Claustre, gairebé tan insoportable com Angústies o Esperança. Ben mirat, la concepció és l'únic acte que pot atribuir-se a la seva mare; i encara no fou un acte conscient del tot. Fou una cosa que succeí, com succeí l'acte d'anomenar-la Concepció (com la seva mare, com la seva àvia, com la seva besàvia...). També succeí l'embaràs i el casament i el festeig de la seva mare amb el carnicer del poble. També succeïren els tocaments del seu pare, que des que va complir els dotze anys s'esmunyia gairebé cada nit a la seva habitació i l'acariciava amb els ulls injectats de desig morbós. A la seva vida tot succeïa sense adonar-se'n.
"El teu cos ha dit prou. No suportarà una dosi més. Has de deixar-ho d'una vegada, Ció". Ho havia intentat tantes vegades. Tantes i de tantes maneres diferents. Sempre que es trobava al límit s'iniciava el mateix ritual: es reunia amb l'Anna, amb la Montse, de vegades també s'hi afegia la Lourdes i el Ramon, i es repartien el fato. Era l'únic moment de la vida que podia triar de veritat. L'únic espai on, després de contemplar la misèria que l'envoltava, aconseguia tranquil·litzar-se completament, controlar el seu cos, el seu dolor, i la seva respiració. Es preparava l'agulla amb parsimònia oriental, procurant oblidar-se de tot, buidant-se completament. Esperant amb delit el gran moment. "El teu cos ha dit prou. Has de deixar-ho". L'agulla no parava quieta a la seva mà tremolosa i el ritual exigia tota la seva concentració. Havia de deixar-ho tot enrere. Viure només aquell moment de pau absoluta. Enfilar l'agulla i començar la primera puntada damunt la tela blanca, immaculada. Crear la seva pròpia trama, conscient de cada alenada d'aire que encara podia engolir, malgrat el dolor de la malaltia i la dependència de les quantitats ingents de pastilles que s'havia de prendre per poder controlar les punxades, per poder-se aixecar del llit i fer quatre passes.
Jordi Barberà Argilaga
Li diuen Ció. I encara rai. Mai no ha suportat el seu nom: Concepció. Des de sempre li ha semblat el nom més cru i dolorós. Pitjor que Dolors i que Claustre, gairebé tan insoportable com Angústies o Esperança. Ben mirat, la concepció és l'únic acte que pot atribuir-se a la seva mare; i encara no fou un acte conscient del tot. Fou una cosa que succeí, com succeí l'acte d'anomenar-la Concepció (com la seva mare, com la seva àvia, com la seva besàvia...). També succeí l'embaràs i el casament i el festeig de la seva mare amb el carnicer del poble. També succeïren els tocaments del seu pare, que des que va complir els dotze anys s'esmunyia gairebé cada nit a la seva habitació i l'acariciava amb els ulls injectats de desig morbós. A la seva vida tot succeïa sense adonar-se'n.
"El teu cos ha dit prou. No suportarà una dosi més. Has de deixar-ho d'una vegada, Ció". Ho havia intentat tantes vegades. Tantes i de tantes maneres diferents. Sempre que es trobava al límit s'iniciava el mateix ritual: es reunia amb l'Anna, amb la Montse, de vegades també s'hi afegia la Lourdes i el Ramon, i es repartien el fato. Era l'únic moment de la vida que podia triar de veritat. L'únic espai on, després de contemplar la misèria que l'envoltava, aconseguia tranquil·litzar-se completament, controlar el seu cos, el seu dolor, i la seva respiració. Es preparava l'agulla amb parsimònia oriental, procurant oblidar-se de tot, buidant-se completament. Esperant amb delit el gran moment. "El teu cos ha dit prou. Has de deixar-ho". L'agulla no parava quieta a la seva mà tremolosa i el ritual exigia tota la seva concentració. Havia de deixar-ho tot enrere. Viure només aquell moment de pau absoluta. Enfilar l'agulla i començar la primera puntada damunt la tela blanca, immaculada. Crear la seva pròpia trama, conscient de cada alenada d'aire que encara podia engolir, malgrat el dolor de la malaltia i la dependència de les quantitats ingents de pastilles que s'havia de prendre per poder controlar les punxades, per poder-se aixecar del llit i fer quatre passes.
Jordi Barberà Argilaga
Subscriure's a:
Missatges (Atom)