nova capçalera

Bé, amb l'arribada d'una nova estació, estreno capçalera. I aprofito aquesta entrada per recordar-vos com eren les dues últimes. Una abraçada a tots i a totes i KISSETS RODONETS.

1r assaig sobre la Conversa amb Caterina Balcells

Bohumil Hrabal

Avui, mentre donava tombs per internet, he vist la fotografia d'un home vell assegut en una gran butaca de fusta que semblava suspesa en l'aire amb unes cordes, després la imatge d'un camp, segurament a l'extraradi d'alguna ciutat, sembrat de pals de la llum torts i mal distribuïts (Les xicres blanques dels pals del telègraf si ets a la ruta guarden ton camí); i més tard, els fotogrames d'algunes pel·lícules en blanc i negre. I he pensat, com un gran sant bernat, amb el front arrugat i la mirada llunyana, en els meus record de quan el món, el meu món, encara estava dividit en dos blocs; i de quan el món, el meu món, va deixar d'estar dividit en dos blocs. I vaig anar a Praga i vaig descobrir que hi vivia un jove anomenat Kafka. I un monjo caputxí em va hostatjar a casa seva i em va mostrar l'alegria de compartir la llibertat d'estar menjant uns iogurts, encara que fos amb les mans tremoloses de tants anys de por i encara que fos amb un idiota com jo. I he pensat en Bohumil Hrabal: en l'impacte que em va produir la seva obra: una solitud massa sorollosa, trens rigurosament vigilats. No en recordo massa coses. Les vaig llegir cap a l'any 94 o 95. Ara descobreixo que va morir l'any 96, quan va caure pel balcó mentre donava de menjar els ocells: no hi ha res com les metàfores que ens costen la vida. No en recordo massa coses, però encara noto, amb estremiment, les sensacions de llegir-lo, les arrugues del seu rostre, les seves mans grosses, fortes, endurides pel treball. Sé que dins seu hi havia un senyor vell que bevia cervesa des de la garita on treballava i sé que avui, mentre donava tombs per internet, alguna cosa m'ha conduït cap a Bohumil Hrabal, cap a la seva relectura. Crec que ja no en conservo cap llibre. Alguna de les meves ex el deu tenir a la prestatgeria enmig d'una solitud massa sorollosa; o així és com m'agrada imaginar-ho a mi.

101

Qui ho havia de dir. El blog ILMIGLIORFABRO ha arribat a les 100 entrades. Ja són 2 anys i mig de feina: la primera entrada la vaig escriure el gener del 2008. Em felicito a mi mateix perquè el blog acompleix l'objectiu que m'havia marcat: recollir les coses que sempre he escrit físicament o mentalment en suports que tard o aviat acabaven fonent-se i desapareixent. Ara tot el que escric queda aquí i després puc recollir-ho i aprofitar-ho. L'únic objectiu que no he aconseguit amb el blog és el feedback. Tot i que sempre hi ha algú o altre que em troba pel carrer i em diu que el que faig, o escric, és interessant, que li agrada, etc... la veritat és que el retorn que he aconseguit amb el blog és gairebé inexistent. Què hi farem... ACCEPTO PROPOSTES QUE M'AJUDIN A ASSOLIR AQUEST SEGON OBJECTIU.

sense títol

Són dues de les meves darreres "obres d'art".
No és per fer-me el modern, però la veritat és que encara no tenen títol: S'ACCEPTEN PROPOSTES!!

Algunes altres lectures 02

La ciudad desplazada de José María Conget.
Editorial pre-textos, narrativa contemporánea.
València, 2010.

No ho sé... Jo no l'he pogut acabar. Potser l'hauria de rellegir. No ho sé.

........


Winesburg, Ohio de Sherwood Anderson.
El cercle de Viena.
Barcelona, 2009 (tercera edició)



Genial. 22 contes que en realitat són una novel·la sobre la vida i els habitants d'un poblet d'Ohio: Winesburg. Narrativa americana en estat pur, destil·lada.

"L'escriptor, un home vell amb un bigoti blanc, tenia problemes per ficar-se al llit. Les finestres de la casa on vivia eren altes i ell volia poder contemplar els arbres quan es despertava pel matí. Un fuster li va arreglar el llit perquè quedés al mateix nivell de la finestra"

I és així com l'escriptor ens explica les històries dels habitants de Winesburg, les seves relacions, les pors, inquietuds, les petites misèries i alegries de cada dia. Val la pena llegir-lo.

.........

La bicicleta estàtica de Sergi Pàmies.
Quaderns Crema.
Barcelona, 2010.

En la línia de Sergi Pàmies: mala llet, perspicàcia i contenció. Només cal obrir els diaris, les revistes, escoltar les ràdios, veure les teles (sobretot les del grup Godó) i trobar-hi tantes bones crítiques com vulgueu.

mansaku, ENTA X

L'Íngrid pujava les escales de casa seva carregada amb una bossa plena de taronges a un costat i una bossa plena de verdures a l'altre. Al seu replà, dalt de tot de la casa, hi tornaven a haver gotes de sang i un parell de burilles consumides. Fent equilibris per no deixar les bosses a terra, obrí la porta i deslliurant-se del pes que duia, assaborí el moment d'arribar a casa, l'olor dels mobles vells, de la pàtina de pols que els cobria, la lleugera acidesa del resclosit i l'alegria dels miols i les carícies als turmells de la Rita, negra com el carbó.

Els carrers que quedaven al nord de l'avinguda dels Plataners, que travessa Konore d'est a oest, eren plens de famílies completament destrossades per l'efecte de la crisi econòmica i la proliferació d'heroïna que arribava directament de l'Afganistan en un mercant que cada divendres feia escala a Marsoup. L'avinguda dels Plateners era el centre de la vida social del barri de Konore, una zona tranquil·la, destinada des de fa més de dos-cents anys a petites residències d'industrials i artesans de la ciutat d'Enta. El fill d'una veïna utilitzava des de feia mesos el replà del pis de l'Íngrid per punxar-se amb un amic seu. Al principi ho deixaven tot fet un fàstic: mocadors tacats de sang, xeringues, els embolcalls de la dosi, burilles, ampolles d'aigua, culleres... fins que un dia l'Íngrid se'l trobà a la plaça del mercat i li digué que no tenia inconvenient que utilitzés el replà de casa seva per punxar-se però que li agrairia que recollís tot l'arsenal i el llencés en alguna altra banda. No ho complia escrupolosament però n'hi havia prou.

Ahir, després de dinar amb el senyor Visahun, i després d'unes quantes copes i una llarga conversa, l'Íngrid s'acostà a casa meva. Tornava a dur les botes negres que s'havia emprovat amb mi uns mesos enrere. Li vaig explicar les trucades de telèfon frustrades intentant localitzar el Víctor Mora. Em va demanar que no em desanimés, que valorés el que ara tenia i que no m'obsessionés en intentar recordar a qualsevol preu.

-El fet que hagis recordat el Víctor, ja és un pas endavant. No vulguis córrer. Ara ja saps més del que mai no has sabut. Saps que tenies un amic i saps que junts vau censar els habitants de Mansaku. Saps que era doctor en història i que la seva veu tenia un to metàl·lic que feia vibrar subtilment les paraules. En reconeixeries la veu entre un miler. Amb això n'hi hauria prou per construir una novel·la. No t'has de desesperar

L'Íngrid col·locà una a una les taronges dins d'una malla de plàstic carabassa que penjava d'un clau de la cuina i no deixava de recordar els ulls grisos, una mica entelats i inexpressius del senyor Visahun, les seves mans blanquíssimes i primes, petites, amb els dits curts i rodons, acabats en punta. No deixava de recordar la seva boca minúscula i els seus llavis vermells i eixuts movent-se.

Es començà a treure la roba de camí cap a l'habitació. Remenava la roba de l'armari buscant la peça adequada. Els pantalons aquells que li quedaven bé amb les botes que s'havia comprat al carrer 57 de Nova York, l'any que plorava mentre travessava el pont de Brooklyn. Agafà la roba neta i vestida només amb els mitjons i les calces se n'anà cap al lavabo. Obrí l'aixeta de la banyera i hi escampà una mica de sabó. Es contemplà al mirall i es tragué els mitjons i les calces admirant el seu cos. Quan es girà, s'adonà que la Rita la mirava asseguda a la tassa del vàter. Era l'autèntica mirada de l'altre: la del narrador capaç de contemplar l'aire, de fer-lo girar, de canviar-lo de color. La Rita la mirava des de dins dels seus ulls vermells, més enllà del mirall.

mansaku, Enta IX

Des que havia començat les classes de violí, sis mesos enrere, l'Adrià Visahun acostumava a realitzar moltes activitats mentalment abans d'executar-les o fins i tot sense arribar a executar-les mai. Aquesta pràctica començà a preocupar-lo un matí, mentre el seu cos es debatia entre el son i la vigília damunt del llit mig desfet, quan es va llevar per anar al lavabo i calmar la seva set amb un got d'aigua fresca. De tornada al llit, en aixecar el llençol per tornar-hi a entrar, va topar amb el seu propi cos. El va sorprendre la flaccidesa de la seva pell, la blancor malaltissa, l'escassedat de pèl. L'esquena s'enfonsava una mica allà on havia de tenir la columna vertebral: només se'n distingien dues vèrtebres. A l'alçada dels ronyons, tres capes de greix se sobreposaven com si fossin onades flonges tremolant al ritme de la seva respiració irregular. En proporció amb l'amplada de les espatlles, i amb el greix acumulat a la ronyonada, les cames les tenia primes i plenes de varius i s'unien, gairebé es fonien, en un cul completament pla i amorf. Li hagués agradat donar el tomb al seu propi cos i continuar-ne l'observació, però ho va trobar morbós i cruel. Es va endinsar en els llençols i s'abraçà a ell mateix des del darrera sense poder contenir el plor.

mansaku, ENTA VIII

Si al complex d'oficines on viu i treballa l'Adrià Visahun hi hagués alguna església amb campanar, o un simple campanar solitari, com a la plaça Rius i Taulet del barri de Gràcia de Barcelona, potser hauria pogut sentir tres tocs de campana. Però a Mansaku no hi ha esglésies ni campanars. En tot el barri només hi ha una sinagoga, al noroest, al límit del barri amb la part antiga d'Enta. Al barri vell sí que hi ha multitud d'esglésies amb campanar, algunes mesquites, unes quantes sinagogues i tres dojos de budisme zen. Però les campanes que encara estan en actiu durant la nit i la matinada no poden sentir-se des d'on és l'Adrià.

A la Bet Midraix de la sinagoga que fa frontera amb el barri vell, l'avi Daniel hi havia passat innumerables hores estudiant la llei i la Torà per poder-se convertir en rabí. Ell fou qui practicà el Berit Milà, la circumcisió, a ell i al seu pare, que també es deia Daniel.

Començava a ser hora d'anar a dormir. L'Adrià Visahun ja havia deplegat el llit mentalment més de tres vegades durant l'última hora. S'havia aixecat de la cadira i després d'apagar l'ordinador, de treure's la roba i rentar-se les dents, havia estirat el calaix de sota el sofà i n'havia fet sortir un somier amb un bon matalàs de làtex amb la part de sota dels llençols col·locada. Havia anat cap a l'armari empotrat del lavabo i n'havia tret un edredó de plomes i un coixi més aviat baixet. Un cop activada l'alarma del mòbil i amb les ulleres a resguard, havia tancat el llum i el ulls. Però tots aquests actes només els havia fet mentalment. Físicament continuava aferrat als dossiers de pressupostos, als permisos de gravació, a les infinites minúcies que cal tenir en compte perquè tot surti bé en el mínim temps possible i amb un cost raonable.

Xocolata desfeta de Joan-Lluís Lluís

Xocolata desfeta (exercicis d'espill) de Joan-Lluís Lluís. La Magrana. Barcelona, 2a edició, març de 2010.



En el més pur estil del gran mestre Queneau, Joan-Lluís Lluís se sotmet a tot un reguitzell d'exercicis d'estil que reescriuen i en ocasions l'obliguen a refer la història d'un home que de camí al carrer Petritxol, on pretén prendre una xocolata desfeta, es troba amb una perturbada de Cassà de la Selva que l'agredeix brutalment a l'alçada d'una botiga de paraigües. L'home no recupera la consciència fins dos dies després en un hospital, on l'interroga un mosso d'esquadra.

La narració es repeteix al llarg de dues-centes pàgines amb pèrdues de vocals, monovocalismes, monosíl·labs, al·literacions, anagrames, castracions i acrònims; però també amb regust d'Haiku, de Països Catalans, d'anunci publicitari, de bibliografia, de telenovel·la; o a l'estil de March, Verdaguer, Salvat-Papasseit, Foix, Pla, Espriu, Llach, Casasses; o fins i tot amb els colors i les textures de Vermeer, Renoir, Miró, Chagall, Pollock, Barceló. Un exercici d'estil divertit que, a més, m'ha donat idees i tot un mostrari d'exemples, de cara als tallers literaris que fa temps que vull començar a impartir i que espero que aquesta tardor comencin a ser una realitat.

Us ho passareu bé llegint-lo i, per si no teniu gaire fresca la memòria quant a figures retòriques, l'autor ha afegit, al final del llibre, un making-of.